Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

   "Els afectes ens defineixen. La ira, l'odi, l'amor són afectes. La nostra manera d'actuar i de sentir demostren quina és la riquesa o pobresa que posseïm dins nostre. La crueltat contra qualsevol criatura innocent, encara que sigui un animal no humà, un toro, no és un privilegi de la nostra suposada llibertat, ans el contrari. És d'una baixesa moral digna d'oprobi i de càstig.

No està prohibit estimar, de la mateixa manera que no està prohibit tenir compassió, ni empatia."

Aquest matí, a partir de les 10, el Parlament de Catalunya debatia i posava a votació incloure dins la Llei de Protecció dels Animals els toros, o el que és el mateix, l'abolició d'una pràctica cruel i sanguinària que molts han identificat amb un senyal de la nostra cultura i de la nostra tradició.

Tanmateix, no tot el que és tradicional és èticament bo.

Ni tot al que li posem l'etiqueta de "cultura" col·labora en el desenvolupament de les societats, en el seu progrés moral, en el fer-nos grans com a espècie, com a individus, com a col·lectiu.

Després d'una llarga exposició de motius de tots els partits parlamentaris, de la que vull destacar especialment la d'en Francesc Pané, farcida de sensibilitat, de poesia, de bons sentiments, de desitjos, d'empatia, de solidaritat... un veritable cant a la vida, no a la mort, s'ha procedit a la votació.

I el nostre Parlament, fent seva la realitat social en la que la immensa majoria no volem la perpetuació d'aquests espectacles que basen la "festa" en la tortura i cruel sacrifici d'un animal, ha votat l'abolició de les curses de braus a Catalunya a partir de l'1 de gener del 2012.

No hem estat la primera comunitat, Canàries ja ho havia fet fa anys sense cap escarafall, sense cap campanya en contra...

Sí hem estat, però, la que més pressió mediàtica i social ha rebut per part de la resta de l'estat, entestats a voler veure-hi un símbol identitari on realment només hi ha la voluntat dels qui estimem totes les formes de vida de liquidar la tortura institucionalitzada d'éssers vius sensibles al dolor, al patiment, a l'agonia, a la tortura.

El maltractament, la violència, la tortura, exercides contra qui sigui, no han de tenir cap mena de lloc on desfogar-se legalment.

Molts individus de la nostra espècie, en el que és una manca absoluta d'empatia, de generositat, de solidaritat,  només es preocupen per altres individus coincidents. La resta dels éssers vius creuen que són a la seva disposició per a tot. Que no tenen cap dret. Ni el dret a la vida i menys a una mort instantània, indolora i digna.

Sortosament cada dia som més els qui defensem la VIDA, TOTES les formes de vida.

I avui som una legió els qui hem celebrat i celebrem aquest triomf com un granet de sorra en l'evolució ètica i moral de la nostra societat. Aquesta punta de llança que de ben segur ajudarà tots els companys animalistes en les seves lluites, en la seva tasca inesgotable en pro d'aconseguir una societat més justa, més lliure, més rica, més evolucionada

Aquesta és la notícia  apareguda a la web de PROU.CAT:

"Majoria absoluta a favor de l'abolició

 Sortosament, avui ha estat el dia que esperàvem, el dia en què s'ha abolit definitivament i per majoria absoluta, el patiment d'animals a les places de braus catalanes. Però el fet que avui, l'àmplia majoria dels parlamentaris catalans hagin votat a favor de l'abolició de les curses de braus, no ha de ser considerat únicament un èxit del moviment animalista, sinó una mostra de la salut democràtica de la societat catalana. Aquesta iniciativa ha seguit un procés democràtic net, argumentat, constructiu, perquè, a més del seu resultat efectiu, aquesta campanya ha possibilitat elevar internacionalment el debat sobre el patiment dels animals a l'esfera pública, política i mediàtica, i ha generat un precedent que esperem que sigui imitat per altres parlaments democràtics de tots aquells territoris on encara es permetin les cruels curses de braus. Per això, aquest és un dia de satisfacció i alegria, però no de celebració completa, perquè encara ens resta molta feina per fer: l'abolició de les curses de braus acaba de començar.

Més enllà d'aquest vot de la nostra classe política, reflex fidel de l'opinió de la majoria social del país, considerem que existeixen molts altres elements positius que s'extrauen de la posada en marxa d'aquesta campanya. És positiu que s'hagi assolit que el moviment animalista català treballi unit i de forma eficient per a una causa comuna. És positiva la mobilització de més de 1000 persones actives en la campanya de PROU. És positiu haver recollit més de 180.000 adhesions ciutadanes; haver estat més a prop que mai d'aconseguir l'abolició de les curses de braus per motius ètics; també és una satisfacció conservar ara el llegat de l'argument científic, intel·lectual i social que ens han proporcionant els compareixents que s'han apropat per a defensar la idea de l'abolició de les curses de braus com a mostra necessària del progrés moral de la nostra civilització. A més d'aquest material argumental, també s'ha disposat del posicionament de desenes de personalitats del món intel·lectual, acadèmic, empresarial, esportiu, científic, posicionaments tots ells tan necessaris i oportuns, que serviran la croada de l'abolició de les curses de braus en tot el món.

Per tot això, també és necessari donar gràcies: agrair en primer lloc a la societat catalana, el seu suport; a la comunitat internacional, el seu interès en la campanya; als 180.000 signataris de la ILP; als fedataris; a les organitzacions que hi han participat; al Parlament de Catalunya; a les personalitats que han prestat la seva imatge; també al sector de persones, empreses i organitzacions contraris a la postura abolicionista i a tots els contraris a la ILP, per haver mantingut el to i les maneres, i per haver alimentat aquest debat tan necessari, que evidentment continuarà.

L'abolició de les curses de braus puja avui l'últim esglaó de les legitimitats necessàries: legitimitat popular, mercès al posicionament massiu de la societat catalana; legitimitat constitucional i estatutària, gràcies al dictamen del Consell de Garanties Estatutàries; i ara, legitimitat legislativa i política, posada de manifest en aquesta votació àmpliament favorable.

Les curses de braus han de ser abolides, i així ho demana la societat; no es tracta d'un afany prohibicionista, ni tampoc de vulnerar les llibertats individuals de les persones. És una qüestió de patiment. Esperar no es una opció, atès que mentre no actuem hi ha animals que pateixen innecessàriament. La tauromàquia es troba fortament subvencionada amb diners públics i mentre això continuï esdevenint-se la seva fi inevitable es retardarà durant dècades, i justament això és el que cal evitar.

Perquè el poble català així ho ha volgut, avui s'acaba amb cinc segles de crueltat; avui posem punt i final a una història que donarà pas al començament d'una altra, en la qual les raons ètiques són i seran criteri de replantejament de les pròpies tradicions. Celebrem que hem estat capaços de prohibir per llei causar dany a uns éssers vius que ni tan sols podran agrair-nos-ho."

Aquest poema de Josep Carner ha servit per introduir el discurs d'ICV en la seva defensa dels animals, en la seva condemna a la crueltat.

Us el deixo... avui que els futurs vedells que neixin potser ho seran de pau.

"Si la abeja desapareciera de la superficie del planeta, al hombre sólo le quedarían cuatro años de vida: sin abejas, no hay polinización, ni hierba, ni animales, ni hombres".  Albert Einstein

Cuando hablamos de especies amenazadas, de especies en peligro de extinción, parece que las más "mediáticas" sean aquellas con individuos grandes, bellos, poderosos. Aquellas que nos atraen por su estética inigualable, por sus cualidades innatas como la fuerza, la astucia, la rapidez, la elegancia...

Cuando hablamos de osos blancos, de osos malayos, de ballenas australes, de tigres de Bengala, de leopardos de las nieves, de pandas gigantes, de rinocerontes blancos, de orangutanes de Borneo, de gorilas de montaña, etc, nos conmovemos ante su fragilidad y nos disponemos a aportar nuestro granito de arena para conseguir que sigan entre nosotros, para evitar su extinción en este planeta que es de todos.

Pero hay también otros animales que se extinguen, que viven el peligro de desaparecer, que están en riesgo... animales a los que por sus dimensiones o su menor afinidad con nosotros como especie no les damos tanta importancia, diríamos que casi los ignoramos.

Entre ellos tenemos a los polinizadores, como las abejas.

Estos insectos cumplen una función vital para la biodiversidad del planeta: son los encargados de transportar el polen que fecunda los óvulos de las flores. Son los responsables de la polinización que ha asegurado la reproducción de una parte importante de la flora del planeta durante millones de años.

Las colmenas de abejas silvestres han polinizado bosques, montes, prados, selvas... Ellas han sido alimento de muchas otras especies y han proporcionado miel para los golosos del mundo.

Desde la antigüedad el hombre domesticó también a las abejas. Explotó las colmenas y obtuvo cera y miel, jalea real y polen.

Pero las abejas están desapareciendo. Uno de los motores de la vida empieza a fallar.

Los científicos buscan causas: pesticidas, contaminación, ondas electromagnéticas, cambio climático, parásitos, hongos, reducción del número de flores, virus...

Una de las causas está muy clara: el ácaro de la varroa, introducido por abejas asiáticas importadas al continente europeo, se ha convertido en un agente letal.

Las colmenas domésticas pueden ser tratadas con productos fitosanitarios, pero las colmenas silvestres han ido sucumbiendo, sin capacidad para sobrevivir a esta amenaza para la que no estaban preparadas.

Si en nuestros montes no hay abejas, no tendremos frutos silvestres que sirva de sustento a otras especies tan emblemáticas como el urogallo o el oso pardo. Pero también alimentan a otros muchos seres vivos que debemos conservar para mantener en perfecto equilibrio la balanza de la vida.

Cada pieza que movemos en el tablero del planeta puede poner en jaque peones de otros lares, incapaces de reaccionar a tiempo antes de ser barridos del juego.

Es necesario pensar en todas las formas de vida. Incluso en las más pequeñas e hipotéticamente insignificantes.

Porque en esta cadena, todos los eslabones son vitales.

Porque lo que le ocurra a las demás especies, acabará por ocurrirnos a nosotros. Aunque nos cueste creerlo, aunque nos creamos los reyes y miremos nuestros dominios desde una posición "superior", que nos sitúa hipotéticamente por encima del bien y del mal.

Fa uns dies vaig assabentar-me de l'existència d'un projecte que duu el suggerent nom de "100 llocs per recordar abans que desapareguin" i que té com a finalitat conscienciar la població sobre els efectes del canvi climàtic i l'impacte irreversible que té sobre ecosistemes de grandíssim valor.

Les 100 fotografies de 100 llocs del planeta han estat obra d'alguns dels  millors fotògrafs del món que volen, mitjançant les seves imatges, fer arribar a tothom la immensa bellesa que encara guarda la Terra per a tots nosaltres... És, com deia el nostre enyorat i recordat Jordi Sabaté Pi, que defensem el que estimem, i estimem el que coneixem.

Tots els indrets cartografiats sobre un mapamundi han estat seleccionats a partir dels informes del Panell Intergovernamental de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i representen diferents hàbitats, diferents ecosistemes, diferents "punts calents" del planeta amenaçats per l'augment del nivell del mar, per la contaminació química i/o industrial, per l'escalfament global, per la urbanització descontrolada d'espais verges, per la tala de boscos... Des de Grenlàndia fins a Península Valdès; des del Mar de Bering fins a Sibèria; des de Hawai fins a Nova Zelanda; des de Churchill fins a l'Antàrtida... són 100 els llocs amb una història, amb un valor ecològic, amb una biodiversitat d'enorme riquesa, amenaçats de desaparèixer.

Tots nosaltres tenim centenars de llocs per recordar. Milers d'indrets dels que hem gaudit i que ara veiem com canvien ràpidament i irreversible. Molts petits racons del nostre planeta que la nostra memòria preserva i que voldríem que les generacions futures també en gaudissin, fet avui dia gairebé impossible.

El planeta s'escalfa -el passat mes de juny ha estat el més càlid a tot el planeta des que se'n tenen registres, per exemple-, les glaceres es desfan, es trenquen i canvien un paisatge de vegades tan sols en hores -no fa massa dies es va desprendre un fragment de 7 quilòmetres de diàmetre de la glacera Jakobshavn Isbrae, a l'oest de Grenlàndia-, els boscos desapareixen a una velocitat insuperable... I tot i que, segons Heràclit, "Tot flueix, tot passa, res no roman" esgarrifa veure la velocitat a la que anem perdent llençols en cada bugada.

Els projecte "100 Places to Remember" a banda de la web oficial, www.100places.com, difon el seu missatge mitjançant llibres, calendaris, postals, exposicions, cartells i anuncis de televisió.

Fora interessant que, com s'ha fet amb altres iniciatives, aquests 100 indrets per recordar s'obrissin a la participació de qui volgués i cadascun de nosaltres poguéssim fer la nostra petita aportació a la memòria col·lectiva, a l'herència per als qui vindran.

Heu pensat quins són els vostres llocs per recordar abans que desapareguin?

Fotografieu-los. Feu-ne un àlbum. Guardeu-los per als vostres fills, per als vostres néts.

Pot ser, també, una bona herència.

Allò que nosaltres hem gaudit i que, si no torna el seny i la saviesa al món, probablement els nostres hereus mai més no podran gaudir...

Com molts de nosaltres no hem pogut gaudir de les platges verges a la costa catalana, de les foques monge nedant en aigües de la Costa Brava -als anys 50 encara se'n veien a la costa de Barcelona-, d'uns Pirineus amb desenes d'óssos i amb glaceres espectaculars, de rius sense contaminar plens d'espècies autòctones... de tantes coses que el mal anomenat "progrés" s'ha endut per sempre més!

Fem memòria, preservem el futur i tinguem cura del nostre planeta. No en tenim cap altre i és tan fràgil!!

L'ós malai o Sun Bear (Helarctos malayanus) és una altra de les espècies d'óssos amenaçada d'extinció. Inclòs en l'Apèndix I del CITES des del 1979, les seves poblacions davallen de manera preocupant fins al punt que cada cop és més difícil trobar-los en llibertat.

Viu en els boscos tropicals d'Àsia i se'l trobava des de Bangladesh fins a Sumatra, Borneo, Malàsia, Cambotja, Índia, Indonèsia Myanmar, Vietnam, la Xina, Tailàndia i Brunei.

Tanmateix, el creixement inaturable de l'espècie humana i de les seves activitats econòmiques, productives o de supervivència han empès aquests óssos a una situació de vulnerabilitat molt preocupant.

La deforestació sistemàtica i a gran escala del seu hàbitat per a explotacions industrials de cafè, cautxú, fusta i oli de palma els ha deixat sense un lloc on viure i ha contribuït a una davallada del 30% en les seves poblacions els darrers 30 anys.

Aquesta transformació del seu hàbitat i els nous usos (algú ha dit que l'espècie humana és la força geològica més important del planeta, la que ha estat capaç de transformar-ho tot en poc temps) han atiat els conflictes amb les persones perquè ocasionalment poden malmetre les plantacions i els humans els cacen com a mesura "preventiva".

També se'ls assassina com a esport o per vendre'ls. Tot i que és il·legal la seva caça, en alguns indrets com ara Tailàndia, els furtius han exterminat el 50% de la població ursina en 20 anys. La destinació dels seus cadàvers és esdevenir un trofeu o acabar en una cuina d'un restaurant on les seves potes es consideren una exquisidesa.

Els cadells són venuts com a animals de companyia... i quan es fan grans, se'ls abandona o se'ls mata.

I com passa amb altres óssos, també se'ls caça per satisfer el mercat de l'anomenada "medicina tradicional" que continua exterminant espècies per aprofitar-ne els ossos, els penis, el fel i altres parts dels seus cossos des de la superstició de atorgar-los propietats curatives o revitalitzadores.

Moltes organitzacions lluiten en el món per la conservació dels óssos malais. Algunes amb programes de reproducció en captivitat, com el Programa de Supervivència d'Espècies de l'Associació de Zoològics i Aquaris d'Amèrica. D'altres, sobre els territoris on viuen els óssos, amb centres d'acollida i amb programes d'informació, educació ambiental i prevenció de danys, mitjançant la col·laboració amb les poblacions locals.

Una de les més importants és el Bornean Sun Bear Conservation Centre on persones com el biòleg Siew Te Wong lluiten per la conservació de l'espècie i pel benestar dels individus que arriben al centre.

A la seva pàgina web,  http://sunbears.wildlifedirect.org/ ,  trobareu molta informació sobre aquesta espècie d'ós, sobre la seva lluita per la supervivència i sobre el seu futur incert.

Quan Cannelle, la darrera óssa autòctona pirinenca, va ser morta en una batuda de senglars -fins quan uns quants seguiran disposant d'allò que és de tots? fins quan uns quants es permetran el luxe d'executar impunement animals protegits, com els óssos? - la tardor del 2004, el govern francès va decidir alliberar als Pirineus cinc exemplars més d'ós bru, procedents d'Eslovènia, per reforçar una població aleshores inviable.

Els óssos escollits per a la reintroducció van ser ser Hvala (que vol dir "gràcies" en eslovè), Balou, Sarousse, Palouma i Franska.

Quatre femelles i un mascle, dels quals segueixen vius tres. Palouma es va estimbar, sembla ser que accidentalment, en un penya-segat i a Franska la van atropellar en una carretera secundària, tot i que la necròpsia va demostrar que tenia el cos ple de balins.

A Balou també el van ferir amb una escopeta en una pota, però van decidir de no capturar-lo per guarir-li la ferida fent una aposta per la seva pròpia fortalesa i esperant que la natura actués a favor seu, com així va ser.

La primera a arribar a Arbas va ser Palouma, el 25 d'abril del 2006. Però els plans d'alliberar-la en aquesta vall van haver de ser canviats degut a la pressió que col·lectius contraris a la reintroducció dels óssos van fer. Palouma  finalment va ser traslladada a Burgalays, i alliberada en un lloc secret per protegir-la dels violents.

Arbas, als Pirineus Centrals, al sud del districte de l'Haute-Garonne, és un indret de gran bellesa, on la natura es manté salvatge i on històricament els óssos havien format part del paisatge i de la terra, per aquestes raons se'l va escollir com a indret perfecte per als alliberaments.

Hvala, però,  sí que va poder iniciar la seva nova vida a Arbas. Era el 17 de maig del 2006 quan, ben avançada la nit, va ser alliberada en la Vallée de Planque.

Unes setmanes després, el 2 de juny, Balou va fer el mateix recorregut des de la camioneta on havia arribat d'Eslovènia cap a les muntanyes salvatges pirinenques, cap a una nova llar.

I la nit del 22 d'agost va ser Sarousse qui va emprendre el mateix camí que els seus companys ursins.

Els tres supervivents s'han adaptat molt i molt bé a la seva nova llar. De fet, Hvala ja ha tingut cadells en dues ocasions i se l'ha poguda fotografiar sovint, de vegades acompanyada de Pyros, el gran i veterà mascle arribat el 1996.

A Arbas van engegar fa uns tres anys un projecte d'educació ambiental que té com a objectiu donar a conèixer a la població els indrets on els óssos van ser alliberats, on es mouen, què mengen, quin seguiment se'ls fa, quina és la flora i l'altra fauna d'aquesta vall, com hi han viscut els homes, en aquests indrets, i quines són les empremtes de les seves activitats; com es recullen mostres de femtes i/o pèls per ser analitzades i saber a qui pertanyen; com es fan plantilles de les petjades que els óssos deixen en els camins més sovintejats en els seus desplaçaments per tot el territori... i moltes coses més.

És un veritable plaer passejar-se, acompanyats pels professionals que han fet i fan el seguiment dels óssos, pels indrets on aquests senyors del bosc, aquests animals fascinants, van emprendre una nova vida per intentar recompondre l'equilibri malauradament malmès per alguns individus de la nostra espècie.

Els paisatges pirinencs dels que els seus parents autòctons van ser impunement exterminats per individus que, amb un arma a les mans, es van creure i de vegades es segueixen creient els amos del món, de la vida i de la mort.