Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Quan als anys 90 va aparèixer la coneguda com a “malaltia de les vaques boges”, o Encefalopatia Espongiforme Transmissible es van establir rigoroses mesures de prevenció i control de l’epidèmia, entre les quals la prohibició d’abandonar cadàvers d’animals domèstics als històrics canyets, al camp o a la muntanya.

Els animals morts constituïen la principal font d’aliment de moltes espècies com els voltors, els trencalossos, els aufranys, les guineus, els llops o els óssos bruns.

Van ser uns anys difícils per a molts d’ells i algunes de les espècies necròfagues, amb les seves poblacions en risc, van patir molt per subsistir.

Es  van arbitrar algunes mesures pal·liatives com ara autoritzar recintes tancats en determinades àrees per al subministrament de restes animals a les aus carronyaires a les que els animals terrestres no hi podien accedir.

El 25 de novembre del 2011 va fer-se oficial el final de la prohibició amb la publicació al BOE del decret que  autoritza el retorn de canyets on podran dipositar-se restes cinegètiques i/o d’activitats ramaderes.  I també es contempla la creació de “Zones de protecció per a l’alimentació d’espècies necròfagues” a totes les comunitats autonòmiques.

Aquesta és una excel·lent notícia per a espècies amenaçades com els trencalossos, els óssos bruns, els voltors negres o els aufranys, ja que es retorna al cicle natural de la vida: uns moren i esdevenen aliment perquè uns altres puguin continuar vivint.

Tanmateix, no totes les aus rapinyaires viuran millor. En aquest país els emmetzinadors professionals i exterminadors de presumptes "competidors" cinegètics són una subespècie que no atura la seva activitat delictiva, per molt perseguits que estiguin. I el mal que fan, per pocs que siguin, és irreparable.

Fa pocs dies a Castilla-La Mancha van trobar-se sis àligues imperials mortes, molt probablement per emmetzinament massiu. Les necròpsies acabaran de certificar les fonamentades sospites de biòlegs i conservadors de SEO/BirdLife i d'agents del Seprona, que són qui porten el cas.

Segons el Catàleg Espanyol d'Espècies Amenaçades, l'àliga imperial és una espècie En Perill d'Extinció, i la pèrdua d'aquests sis exemplars afecta greument la gradual recuperació que l'espècie havia experimentat la darrera dècada.

Que el Seprona actuï amb l'eficàcia i el rigor que els caracteritza i detingui els terroristes de la natura responsables de la mort d'aquestes rapinyaires. I que en aplicació de l'article 334 del Codi Penal, el jutge els enviï a la presó un mínim de tres anys.

I que els óssos i les altres espècies necròfagues aprofitin tots els recursos que a partir d'ara tornaran a trobar on mai no haurien hagut de desaparèixer i les seves poblacions s'estabilitzin i creixin. Per ells, per als qui estimem la vida, per a les futures generacions.

La historia de Lara empezó el 7 de abril del 2011, cuando fue encontrada por agentes de la Fundación Oso Pardo en las proximidades de Larón, parroquia del concejo de Cangas del Narcea. La osa estaba gravemente herida en el lomo y patas traseras, consecuencia del ataque de algún congénere macho, y presentaba además una fuerte deshidratación, por lo que su supervivencia estaba gravemente comprometida.

Se decidió capturarla y trasladarla al Centro de Recuperación de Fauna Salvaje de Sobrescobio, donde gracias a las atenciones y cuidados de los profesionales del centro consiguió recuperarse totalmente de sus lesiones hasta el punto que cuatro meses después, el 19 de agosto, pudo ser devuelta a los montes del Parque Natural de Fuentes del Narcea, su casa.

Estos días de invierno Lara ha cumplido dos años. Los dispositivos de seguimiento con los que fue equipada para prever cualquier circunstancia que pusiera en peligro su vida han confirmado que Lara se ha adaptado perfectamente a la libertad y que es capaz de valerse por si misma.

Y el seguimiento fotográfico que se hace de la joven hembra, a través de las cámaras automáticas que tanta utilidad tienen para el control de fauna salvaje, ha tenido como resultado una veintena de fotografías en las que se la puede ver con un aspecto saludable, el pelo brillante y espeso y una muy buena forma física.

Han pasado nueve meses y la osa ha recuperado su vida. Un gran éxito de todos los que trabajan por la fauna salvaje, por todas las especies amenazadas, por la biodiversidad y una inmensa alegría para todos los que queremos a los animales como a nosotros mismos, porque también somos animales. Aunque muchos lo hayan olvidado.

Temps era temps a tot Europa hi vivia l’ós bru, també conegut com a Ursus arctos, i podia fer-ho més o menys en pau perquè els humans amb qui havia de competir pel territori o l’aliment eren pocs i,  encara no s’havien fet els amos de tota la Terra.

Les muntanyes van ser el seu darrer refugi i, en arribar el segle XX les seves poblacions van arribar a una situació crítica en molts dels països europeus del centre i el sud.

A Eslovàquia, per exemple, el 1932 només quedaven 20 óssos. Tanmateix, un seguit de  polítiques proteccionistes i afavoridores per a la recuperació de l’espècie van aconseguir que als anys 60 ja n’hi haguessin uns 300, i als anys 90, uns 700.

Eslovàquia és un dels països que s’enorgulleix de la seva fauna salvatge i en fa bandera com a destinació turística de natura.

Eslovènia ha estat un altre país que ha vist créixer el nombre d’óssos dins de les seves fronteres. Fins al punt que ha esdevingut el país col·laborador en la repoblació ursina dels Pirineus.  Eslovens eren i són Pyros, Melba, Ziva, Palouma o Sarousse, mentre que a la reserva eslovena de Kocevje en queden uns 350.

Polònia ha aconseguit una població estable d’uns cent óssos bruns que viuen en les zones muntanyoses frontereres amb la República Txeca, Eslovàquia i Bielorússia.

I a la República Txeca n’hi ha, d’óssos?

Aquest petit país centreeuropeu és un país acollidor, atractiu, d’una gran bellesa.

La seva capital, Praha, és una de les ciutats amb més encant de les que he conegut.

Els seus monuments, els seus edificis històrics, els seus ponts i carrers, tot convida a passejar-hi i a gaudir de la llum i les formes canviants del paisatge urbà.

I, en un parell d’ocasions, gaudint de façanes i  fotografiant finestres diverses, vaig adonar-me de tres figures que representen óssos bruns. Dues d’elles eren en un racó del carrer Melantrichova, sobre una magnífica porta renaixentista, i tenen una textura daurada que dóna nom a l’edifici: Casa dels Dos Óssos Daurats.

L’altra és una figura tallada en pedra que representa un ós emmanillat i lligat amb cadenes, també a la façana d’un edifici.

Segur que fa alguns segles Praga estava envoltada de boscos i en ells hi vivien, entre d’altres espècies, els óssos bruns.

Avui dia la major part del país ha vist transformat el seu territori en conreus i nuclis urbans. Queden, però, alguns reductes on viuen animals salvatges molt ben acceptats com ara les llúdrigues, els porcs senglars, les daines, els cérvols, les llebres o les martes. També hi ha ocells comuns com ànecs, perdius, garses i alguna àliga.

I els óssos txecs? N’hi ha? On són?

Doncs sembla ser que la població autòctona és absolutament residual amb un nombre d’exemplars que oscil·la entre 3 i  5. S’han refugiat en els boscos del noroest de Moràvia i sobreviuen juntament amb els altres grans perseguits de la història, els llops.

Quan la balança es decanta del costat de l’espècie dominant, totes les altres espècies pateixen. I malgrat els esforços d’una gran part del món científic, conservacionista, naturalista i defensor dels animals que lluita sense descans per a conservar la biodiversitat del nostre planeta, hi ha espècies que tenen un futur ple d’ombres i incerteses.

I a la República Txeca, amb una capital tan meravellosa com la Ciutat Daurada i amb uns boscos d’ensomni, com els de Bohèmia, el futur de l’ós bru europeu hauria de ser esperançador i lluminós.