Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Caríntia és un estat federat situat al sud d'Àustria, fronterer amb Eslovènia i Itàlia, que gaudeix d'una orografia privilegiada i d'una densitat d'habitants prou baixa perquè algunes espècies que van ser foragitades o exterminades del territori fa alguns decennis, ara tornin a aparèixer disposades a instal·lar-s'hi de nou.

És el cas dels óssos bruns, que si bé havien format part del paisatge alpí austríac, van ser obligats a recular fins a Eslovènia i al llarg de molts anys només podien veure's en els zoos alpins, com el d'Insbruck, o dissecats i mirant-nos amb ulls de vidre en Museus d'Història Natural o de Ciències, com és el cas del que apareix a la foto.

A Caríntia, doncs, darrerament s'hi havien localitzat nou exemplars d'ós bru europeu que han trobat recer i aliment en indrets boscosos i amb aigua abundant i amb una calma i solitud tan necessàries per a l'espècie.

Els responsables del seguiment d'aquests exemplars van capturar-ne un, anomenat Roznik, i el van implantar un dispositiu de localització per tal de poder tenir molta informació sobre els seus moviments, els indrets preferits, els cicles activitat-repòs, etc.

Tanmateix, Roznik, un exemplar que era considerat no agressiu i d'activitat principalment diürna, va ser trobat mort, el juny del 2009, al costat d'un rierol dins la Vall de Logar.

Al cadàver li havien tret el cap, cosa que va confirmar que la mort no havia estat accidental sinó provocada i que el responsable era algú que disposava d'un arma de foc i que l'havia caçat com "a trofeu".

Un any després, les investigacions s'han tancat amb una acusació directa a un membre de l'Associació de Caçadors de Caríntia que serà jutjat i qui, d'entrada, ha estat expulsat de l'esmentada Associació.

Encara que són pocs, els furtius, els amants d'afusellar tot allò que se'ls posa a l'abast, els qui tenen l'índex compulsiu i premen el gallet, fan molt de mal a la natura. Perquè per a una població de 9 óssos, la pèrdua d'un exemplar és una petita catàstrofe.

Una vez acabada la identificación de los grupos familiares y realizado el censo de osas con crías en el Principado de Asturias, las noticias son muy halagüeñas: la población se está incrementando de manera sostenible y los osos están recolonizando antiguos montes oseros de donde desaparecieron hace décadas.

El censo, a cargo de guardas de la Patrulla Oso del Principado, de la Guardería y de colectivos colaboradores, empezó a realizarse a mediados del mes de abril, época en que las osas abandonan sus lugares de hibernación y lo hacen con las crías que han nacido a principios de año.

En total han sido identificadas 21 osas con 43 oseznos, 12 más que el año pasado.

Hay tres madres más que el pasado censo y más camadas de dos y tres esbardos.

Un verdadero éxito.

La localización de los grupos familiares salpica la geografía asturiana de núcleos oseros: en el concejo de Somiedo hay seis adultos y trece oseznos. En Cangas del Narcea se han censado cinco osas con nueve crías y en Degaña, una osa con dos crías. Entre los concejos de Grado y Belmonte de Miranda se ha localizado una osa con dos oseznos; entre Proaza y Quirós se ha observado una osa con dos oseznos y en el concejo de Teverga, otra osa con cría.

Poco a poco los Valles del Oso, un territorio de enorme riqueza natural y de gran belleza, son más del oso que nunca.

Y estos osos han empezado a desplazarse por tierras leonesas y a establecerse en los montes aún salvajes de municipios como Páramo del Sil, donde se ha localizado una osa con una cría; Caboalles, donde se ha censado una osa con tres oseznos; y en Palacios del Sil, con una extraordinaria población de cuatro osas con diez crías.

Es reconfortante saber que una especie que estuvo al borde absoluto de la extinción vuelve a salir a flote con el apoyo y la ayuda de organizaciones e instituciones.

Que algunos humanos han sido capaces de reconocer los errores y valorar la vida de todas las especies en su justo valor: incalculable.

Y que historias como las relatadas en el libro de Pedro Pidal y Bernaldo de Quirós, del 1897, donde se hace apología de notables cazadores, casi "héroes", que exterminaron -en el caso de un personaje del que obviaré su nombre- "un sinnúmero de tejones, garduñas y zorros; 250 lobos, entre grandes y pequeños, y lo que es más difícil, y a muchos que no le conozcan parecerá imposible, a 66 osos mayores y 5 de cría" no volverán a suceder nunca más.

Porque los biocidas hoy no tienen cabida en nuestra sociedad. Y los osos, por fortuna, sí.

Un grup de turistes als que acompanyaven el fotògraf i guia Paul Goldstein i Ian Stirling, autoritat mundial en óssos polars, van poder veure i fotografiar un espectacle que es dóna sovint en la natura però que, en un desert de gel i neu com él l'Àrtic, és difícil de poder ser contemplat per éssers humans.

El vaixell en el que feien una expedició fotogràfica per les illes Svalbard va ser informat que prop d'on es trobaven, en la costa d'un fiord, hi havia una carcassa de balena, possible reclam per a óssos polars famolencs.

Els caps de l'expedició, conscients que el sentit de l'olfacte dels óssos és privilegiat, van decidir d'apropar-s'hi i esperar que algun animal hi aparegués atret per les despulles.

I la sort els va acompanyar!

Quan feia tres hores que esperaven, una mare amb el seu cadell van aparèixer entre el gel i es van adreçar cap a les restes per aconseguir alguna cosa per menjar.

Tota la seqüència, digna del millor documental de natura del món, va poder ser observada i fotografiada a bastament pels privilegiats viatjants que eren molt a prop de la costa, a la que s'havien apropat en una zodiac.

La mare va baixar fins a l'estructura òssia a mig submergir i va proposar-se d'arrencar-li algunes engrunes de greix o carn, si és que en quedava cap.

El petit ós la va seguir. Es va apropar amb molta cura a la vora de l'aigua i va disposar-se a caminar per sobre les vèrtebres, en un equilibri força precari.

La mare submergeix el cap sota l'aigua, a la recerca de restes,i el petit prova d'apropar-s'hi amb molta cura.

Tanmateix, com en uns dibuixos animats, el petit ós perd l'equilibri i cau dins l'aigua gelada. En surt tot xop i, amb cara de "quin fred que tinc!", decideix que se'n torna al gel ferm a esperar la mare.

Mentre, centenars de trets fotogràfics immortalitzen la capbussada del petit ós polar i la seva reacció posterior.

Tot i que els óssos polars són uns excel·lents nedadors, no és en debades que se'ls coneix com a Ursus maritimus, els cadells aprenen a viure al llarg de gairebé tres anys al costat de les seves mares, i cada experiència és un repte que els garanteix la supervivència o que els pot comportar la mort.

Les fotos de Paul Goldstein són un reportatge únic de la història.

Les d'Ian Sterling, professor de la Universitat d'Alberta, possiblement les podrem veure en el seu proper llibre sobre óssos polars, els animals als que ha dedicat els darrers 38 anys de la seva vida.