Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
"Un animal no pot defensar-se; si tu gaudeixes amb el seu dolor, gaudeixes amb la seva tortura, t'agrada veure com pateix aquest animal... aleshores no ets un ésser humà, ets un monstre." José Saramago, Premi Nobel de Literatura 1998
Avui ens ha deixat un dels meus escriptors estimats, un home dotat d'una saviesa infinita que va saber transmetre, a través de les paraules mitjançant la seva extensa obra: José Saramago.
Ens ha deixat un enorme literat i una bella persona. Un amant dels animals, també. Un defensor d'aquells que no tenen veu ni vot, però sí tenen una vida i un dret a gaudir-ne.
En novel·les com El viatge de l'elefant hi aboca tanta tendresa, tanta compassió, tanta comprensió envers els més desafavorits que paraules que posa en boca de personatges de ficció són en realitat paraules que brollen del més profund del seu cor..
"Si tothom fes el que pot, el món aniria molt millor..." diu l'Arxiduc Maximilià al cornac de Solimà, l'elefant asiàtic que viatja de Lisboa a Viena en qualitat de regal de noces i que protagonitza un acte heroic a la seva arribada a la capital austríaca.
I Saramago va fer el que va poder pels animals. Des de la seva paraula. Des de la força dels seus raonaments, de la seva ètica, de la seva convicció que l'ésser humà ha d'imposar la pietat en les seves relacions amb els més desvalguts, amb aquells que no poden defensar-se.
Per exemple, el text següent, defensa la dignitat de la Susi, l'elefanta africana que encara avui, 18 de juny dels 2010, viu una existència solitària i trista en el seu recinte de ciment del Zoo de Barcelona, i en reclama una vida més digna.
"Susi
Por José Saramago
Si yo pudiera, cerraría todos los zoológicos del mundo. Si yo pudiera, prohibiría la utilización de animales en los espectáculos de circo. No debo ser el único que piensa así, pero me arriesgo a recibir la protesta, la indignación, la ira de la mayoría a los que les encanta ver animales detrás de verjas o en espacios donde apenas pueden moverse como les pide su naturaleza. Esto en lo que tiene que ver con los zoológicos. Más deprimentes que esos parques, son los espectáculos de circo que consiguen la proeza de hacer ridículos los patéticos perros vestidos con faldas, las focas aplaudiendo con las aletas, los caballos empenachados, los macacos en bicicleta, los leones saltando arcos, las mulas entrenadas para perseguir figurantes vestidos de negro, los elefantes haciendo equilibrio sobre esferas de metal móviles. Que es divertido, a los niños les encanta, dicen los padres, quienes, para completa educación de sus vástagos, deberían llevarlos también a las sesiones de entrenamiento (¿o de tortura?) suportadas hasta la agonía por los pobres animales, víctimas inermes de la crueldad humana. Los padres también dicen que las visitas al zoológico son altamente instructivas. Tal vez lo hayan sido en el pasado, e incluso así lo dudo, pero hoy, gracias a los innúmeros documentales sobre la vida animal que las televisiones pasan a todas horas, si es educación lo que se pretende, ahí está a la espera.
Se podrá preguntar a propósito de qué viene esto, y responderé ya. En el zoológico de Barcelona hay una elefanta solitaria que se está muriendo de pena y de las enfermedades, principalmente infecciones intestinales, que más pronto o más tarde atacan a los animales privados de libertad. La pena que sufre, no es difícil imaginarlo, es consecuencia de la reciente muerte de otra elefanta que con la Susi (este es el nombre que le pusieron a la triste abandonada) compartía en un más que reducido espacio. El suelo que pisa es de cemento, lo peor para las sensibles patas de estos animales que tal vez tengan todavía en la memoria la blandura del suelo de las sabanas africanas. Sé que el mundo tiene problemas más graves que estar ahora preocupándonos con el bienestar de una elefanta, pero la buena reputación de que goza Barcelona comporta obligaciones, y ésta, aunque pueda parecer una exageración mía, es una de ellas. Cuidar a Susi, darle un fin de vida más digno que verla acantonada en un espacio reducidísimo y teniendo que pisar ese suelo del infierno que para ella es el cemento. ¿A quién debo apelar? A la dirección del zoológico? ¿Al ayuntamiento? ¿A la Generalitat?"
Saramago havia dit que escrivia per "sobreviure" en el temps i l'espai mitjançant els seus llibres.
Saramago viurà eternament en el cor dels que l'hem admirat. Dels que l'hem estimat.
Bon viatge, mestre. T'imagino viatjant cap a un estel a lloms d'un elefant... com Solimà. Com Susi... com tots els elefants anònims del món que avui ploren la teva absència.
En novel·les com El viatge de l'elefant hi aboca tanta tendresa, tanta compassió, tanta comprensió envers els més desafavorits que paraules que posa en boca de personatges de ficció són en realitat paraules que brollen del més profund del seu cor..
via RSS
