Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Lily va desaparèixer i Hope va quedar dar d'un arbre, dormint.  Per què abandona una óssa el seu cadell?

Diuen els qui fa dècades que n'estudien el comportament que pot ser per tornar a aparellar-se, però això no acostuma a passar fins un any després. O també perquè no hi ha prou nutrients en la zona i l'animal no té prou llet per al seu fillet, cosa que podria ser possible en el cas de Lily, que es va passar la primavera pasturant en un territori de només 100 metres de diàmetre mentre la resta d'óssos campaven per hectàrees de bosc i menjaven una dieta variada i abundant...

Podria ser també per una qüestió de defensa del seu territori. Quan entra un intrús en l'espai vital d'una família, la mare ha de foragitar-le'n. Pot ser un perill per al seu cadell present i per als futurs.

Quan Lily va tornar al pi vermell on Hope dormia, Hope ja no hi era. La va buscar seguint-ne el rastre, però va ser endebades.

L'equip del Dr.Rogers va iniciar, paral·lelament, una recerca de Hope. Un cadell tan petit no pot sobreviure sense aliment tantes hores...On era, Hope?

El 25 de maig tenen notícies de la presència de l'osset en una zona del bosc i li preparen un bol amb llet condensada sense sucre i nous, amb l'esperança que la petita l'ensumi i vagi a menjar una mica d'aliment.

Finalment, el 26 de maig, Lily troba Hope. Després de tants dies sense la llet materna, Hope està molt desmillorada i es tem per la seva vida. Lily tampoc no sembla tenir  molta llet per al seu cadell, per la qual cosa l'equip de Lynn Rogers vol posar al seu abast menjar suplementari i preparen un bol gran amb llet de cabra, crema de llet, rovells d'ou, iogurt natural, oli de peix, carbonat de calci, vitamina B i vitamina C.

El que semblava un final feliç de la història no ho és. Malgrat haver-se tornat a trobar, Lily torna a desaparèixer pocs dies després. No marxa gaire lluny, es queda pel bosc on tenen la seva llar, però desatén Hope i la petita ha de tornar a viure sola, sense la protecció de la mare.

A primers de juny plou sense parar en Ely i els biòlegs pensen que Hope no sobreviurà al segon abandonament matern. Sense menjar, sense haver après cap comportament que li garanteixi alimentar-se per si sola i sense recer on aixoplugar-se, el futur de la petita óssa és molt negre.

L'equip de seguiment comença a buscar Hope. Paral·lelament es plantegen 4 escenaris d'actuació:

a) deixar que la natura segueixi el seu curs, no intervenir-hi i assumir que Hope morirà.

b) intentar capturar Hope i portar-la de nou amb Lily.

c) fer una intervenció absoluta per salvar-li la vida: capturar Hope, atendre-la en un centre fins que es recuperi i  condemnar-la a una vida en captivitat, perquè aleshores mai més no podria  ser alliberada en la natura.

d) posar al seu abast alimentació suficient perquè pugui sortir-se'n i desitjar que sigui capaç de buscar aliments naturals i que pugui a poc a poc anar creixent, lliure i en el seu món.

Es tria la darrera opció i l'equip de Lynn Rogers disposa, en llocs que se sap que Hope sovinteja, diversos tipus d'alimentació que ajudin el petit cadell a nodrir-se correctament i a sobreviure.

Fins avui, Hope ha sobreviscut, se li ha posat un collar de seguiment per poder-la localitzar i se l'ha vist créixer. Tanmateix, encara són molts els perills que ha d'afrontar el petit cadell d'ós negre: altres óssos dins el seu territori, accidents per caiguda dels arbres o de pedres, la manca absoluta d'experiència a l'hora de resoldre qüestions vitals... però l'instint és fort i poderós i un equip humà fa el seguiment dels progressos que la petita óssa abandonada fa en el seu tot just començat camí de la vida.

Sempre quedarà el dubte sobre si la intervenció dels biòlegs era correcta o no. Hi ha científics que pensen que haurien hagut de deixar que la natura fes el seu camí. Si ningú no hagués conegut la història de Lily ni hagués vist néixer Hope, la petita segurament seria morta hores d'ara.

Però havent-li vist la cara, els ulls espantadissos, la seva fragilitat i petitesa... havent-la seguit en sortir del cau, en pujar per primer cop a un arbre.. havent-la sentit bramar tot cridant la mare desapareguda i podent-se imaginar la seva solitud, la seva manca de protecció... qui deixa morir una petita boleta negra i peluda, sense ajudar-la a fer-se gran?

Ningú que tingui cor ho faria.

I celebro que Lynn Rogers i Sue Mansfield no ho hagin fet.

I desitjo, com ells, que Hope visqui moltes llunes, molts hiverns, molta vida.