Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Era divendres i 13, el dia de la mala sort per als americans. Érem a l'illa de Kodiak, Alaska, on es troben els óssos bruns més grans del planeta, els Ursus arctos middendorff, amb l'esperança de poder veure'ls i fotografiar-los en el seu món.

Els Kodiak són una subespècie d'ós bru coneguda com "ós gegant d'Alaska" per les mides que poden arribar a assolir: fins a 2,85 m. dempeus, i amb un pes superior als 600 quilos, tenen el pèl llarg i espès i es nodreixen principalment de salmons, ants i cérvols.

I desitjava poder gaudir, per primer cop en la meva vida, de la contemplació d'óssos en llibertat. Veure amb els meus propis ulls si allò que els documentals mostraven era realitat i no només una ficció del món audiovisual.

De manera que vam llogar un hidroavió i els pilot ens va dur illa enllà. Poc després d'enlairar-nos, vam travessar uns cims encara farcits de neu i ens vam anar apropant a una vall plena de rierols i de llacs, de boscos i de planúries, de vida.

De sobte el pilot va començar a baixar i ens va assenyalar una mare óssa amb tres cadells, que corrien plegats espantats pel soroll del motor. Era cert! Encara hi havia llocs al món on els óssos vivien lliures i, segurament, protegits.

Poc després els óssos van anar apareixent per tot arreu: a les vores dels rius, pescant salmons. Dins dels llacs, refrescant-se. Corrent entre els arbres...Quan l'hidroavió es va aturar al costat d'una platja i un camí de pescadors, el cor em va bategar molt fort... Veuria óssos gairebé a tocar? Podria gaudir de la seva companyia en el seu món, el seu hàbitat i observant-los en silenci?

Quan vam agafar el camí que portava al riu on els salmons tornaven per desovar, trobant-se en el seu camí amb els enormes plantígrads disposats a menjar-se'ls, la presència de petjades, de femtes fresques, de pèls enganxats als arbusts que emmarcaven el corriol va confirmar que els grans óssos d'Alaska eren allà.

I així va ser... En tombar un petit revolt els vam veure. Dins l'aigua, intentant d'atrapar el seu aliment preferit, salmons Sockeye que remuntaven les aigües poc profundes tot intentant esquivar els seus predadors.

Vam seure al terra i amb les càmeres a la mà vam gaudir un parell d'hores de l'espectacle natural. Era cert allò que havia vist als documentals.

Una mare óssa amb tres cadells de pocs mesos els ensenyava a menjar les millors parts del salmó. Eren arrecerats en un petit turó a l'altra banda del riu i de tant en tant ella baixava a pescar un peix i els mostrava què n'havien d'aprofitar: ous, pell i greix principalment. Les restes eren ràpidament aprofitades per les garses i gavines que s'hi abocaven sense miraments, esdevenint joguines per als petits cadells d'ós que les empaitaven sense èxit.

Altres óssos solitaris també maldaven per fer-se amb la seva part del botí.

Molt al lluny hi havia dos pescadors de canya que també en treien profit de la situació. El pilot ens va explicar que  no hi havia conflicte entre espècies. Si un ós s'apropava a la zona on ells pescaven, recollien els atuells i esperaven que l'animal marxés. Si no, eren ells qui buscaven una zona més tranquil•la. Una convivència perfecta.

Quan vam tornar a l'hidroavió una immensa alegria m'acompanyava. I encara es va fer més gran quan, tota la resta del dia, vam apropar-nos a altres óssos, des de la segura talaia dels patins de l'avió a qui el pilot deixava surar sobre les aigües talment una canoa.

Vam poder veure veritables eixams de salmons lluitant per remuntar rius. En vam veure moltíssims de morts, sobre les pedres del fons. Óssos que es plantaven sobre les potes del darrere i ens observaven. D'altres que feien com si s'apropessin a la vora de l'aigua però després s'ho repensaven..

Aquell 13 de juliol del 2001 romandrà per sempre més en la meva memòria i en el meu cor, on hi és ben viu el desig de tornar-hi algun dia.