Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Sóc una de les persones afortunades que, malgrat haver viscut una gran part de la meva infantesa i joventut a ciutat, sempre he tingut accés al món natural, sempre m'han atret els animals -tota mena d'animals- i sempre he gaudit amb la seva proximitat, amb la seva contemplació, amb el seu estudi, amb les seves imatges i els seus records.
Mai no he sentit cap mena d'aversió envers els animalons que tan mala premsa tenen entre els in-sapiens, com ara aranyes, ratpenats, serps, llangardaixos, gripaus, panaroles, borinots, salamanqueses, ratolins de bosc, musaranyes, vespes, rates cellardes i molts altres, ans al contrari: sempre m'han encisat totes les bestioles. I des que vaig deixar la ciutat per viure al Penedès, dins l'àmbit de la Serra de l'Ordal, he procurat que el meu entorn fos el més adient per als altres habitants de la zona, rèptils, mamífers, insectes de tota mena, moltes espècies d'aus i peixos, també.
Per tal de crear un hàbitat agradable i atractiu, vam fer un petit estany on vénen a beure i a banyar-se una gran munió d'ocells. Els vam posar menjadores per a l'època de l'hivern, quan la supervivència és més dura. Vam plantar arbres fruiters, i els insectes, els ocells i nosaltres compartim els albercocs, les cireres, les figues, les olives... I no vam abatre els pins blancs i pinyoners que ja hi havia, per atraure esquirols i altres bestioles que mengen pinyons. Fins i tot tenim una petita colònia de ratpenats vivint sota el voladís de la finestra de l'habitació i és un plaer veure'ls començar a volar quan es pon el sol, disposats a nodrir-se de tots els mosquits que enxampin, i veure'ls tornar "a casa" per passar les hores de llum de dia dormint tranquil·lament.
Quan algú m'explica que a casa seva li ha arribat algun "okupa" nou, m'alegra molt i molt i, alhora, em fa una mica d'enveja, perquè jo també voldria que s'instal·lessin aquí algunes orenetes, o alguns oriols, o alguns abellarols, o, com el darrer okupa de qui he tingut notícia, una preciosa òliba (Tyto alba) que ha decidir escollir les golfes de casa de la meva cosina, a Les Garrigues, com a residència permanent.
Ella, la meva cosina, n'està més que encantada. Tot i els crits estridents que l'òliba llança de tant en tant; tot i haver hagut de renunciar a una part de la casa per la seguretat de la rapinyaire nocturna i dels seus pollets, tot i el que moltes persones qualificarien d'"incomoditats", la meva cosina gaudeix de la immensa alegria de saber que casa seva és també casa d'altres éssers vius, molts dels quals han estat expulsats, desnonats, foragitats, desterrats del que era el seu món.
Pot ser que algun dia arribi a casa meva un altre okupa i s'afegeixi a la llista dels que ja hi viuen. Si pogués dir-los que aquí mai no els passarà res, que casa meva és casa seva i que sempre conviurem en pau i harmonia, de ben segur que molts animalons s'hi apuntarien. Jo ja ho intento. Ara han de ser ells els qui decideixin acompanyar-nos.
Sóc una de les persones afortunades que, malgrat haver viscut una gran part de la meva infantesa i joventut a ciutat, sempre he tingut accés al món natural, sempre m'han atret els animals -tota mena d'animals- i sempre he gaudit amb la seva proximitat, amb la seva contemplació, amb el seu estudi, amb les seves imatges i els seus records.
via RSS
