Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Si el destí no els porta a trobar-se prematurament amb algun escopetero o amb algun esquer enverinat, els óssos bruns que viuen en llibertat moren més enllà dels 20 anys, en soledat i amagats en un racó de les muntanyes que han estat el seu territori.
Segons explica el Dr.Borragán, cap dels veterinaris del Parc de Cabárceno , que ha esdevingut un centre de referència en cures i recuperació d’óssos bruns ferits, quan els óssos ja no són capaços d’alimentar-se, busquen un racó tranquil i s’hi ajeuen per morir. Com que no mengen ni beuen, el seu cos entra en un estat hipoglucèmic i s’apaguen dolçament, morint en un somni. Qui no voldria aquest final per a la seva vida?
La vella óssa palentina que va ser trobada a primers de juliol en un indret del Parc Natural de Fuentes Carrionas desnodrida, esdentegada i moribunda, no estava malalta ni ferida, senzillament havia entès que el seu final s’apropava naturalment i havia triat aquell lloc per esperar la mort.
Però encara no deuria ser la seva hora. Una patrulla de forestals va veure-la i l’óssa va ser rescatada i traslladada a Cabárceno, on la van batejar com La Güela. Allà li van diagnosticar que patia desnutrició extrema i estava en fase terminal. No tenia gairebé dents per poder alimentar-se, la feblesa del seu cos no li permetia recórrer grans territoris a la recerca de fruites, carronyes o petits mamífers, i tot semblava que el seu final havia arribat.
Els veterinaris, però, van atendre-la i li van salvar la vida. Alimentada amb farinetes hiperproteiques, amb pinso per a gos i amb altres nutrients dels que els seu cos n’estava mancat, en només dos mesos va passar dels menys de 60 quilos que feia quan va ser rescatada a prop dels 100 que en feia quan la van alliberar un altre cop en el seu món.
El 2 de setembre la Güela va tornar a Fuentes Carrionas, revifada i amb més ganes de viure que mai.
Equipada amb un collar de seguiment que la manté controlada tot el temps, des d’aleshores la patriarca dels óssos de la població oriental cantàbrica s’ha desplaçat des de Palència a Cantàbria, ha tornat a recórrer les seves muntanyes, ha fugit d’una batuda de caça i, sembla ser, també s’ha atrevit a atacar alguna presa de què alimentar-se.
L’equip de seguiment creu que gràcies a l’abundància de fruits i baies a la muntanya podrà agafar el pes que li calgui per a la seva hibernació, que possiblement sigui la darrera. Perquè als seus 25 anys la Güela té molt de passat i molt poc futur.
Tanmateix, quan li arribi l’hora, encara farà un darrer servei a la ciència. Recolliran les seves despulles i les analitzaran per poder saber una mica més dels processos d’envelliment d’aquests grans mamífers i dels estralls del pas del temps en els seus cossos.
La Güela morirà dignament, com l’animal salvatge que és, i tranquil·la. Com ha sigut sempre.
Si el destí no els porta a trobar-se prematurament amb algun escopetero o amb algun esquer enverinat, els óssos bruns que viuen en llibertat moren més enllà dels 20 anys, en soledat i amagats en un racó de les muntanyes que han estat el seu territori.
via RSS
