|
 Temps era temps a tot Europa hi vivia l’ós bru, també conegut com a Ursus arctos, i podia fer-ho més o menys en pau perquè els humans amb qui havia de competir pel territori o l’aliment eren pocs i, encara no s’havien fet els amos de tota la Terra.
Les muntanyes van ser el seu darrer refugi i, en arribar el segle XX les seves poblacions van arribar a una situació crítica en molts dels països europeus del centre i el sud.
A Eslovàquia, per exemple, el 1932 només quedaven 20 óssos. Tanmateix, un seguit de polítiques proteccionistes i afavoridores per a la recuperació de l’espècie van aconseguir que als anys 60 ja n’hi haguessin uns 300, i als anys 90, uns 700.
Eslovàquia és un dels països que s’enorgulleix de la seva fauna salvatge i en fa bandera com a destinació turística de natura.
Eslovènia ha estat un altre país que ha vist créixer el nombre d’óssos dins de les seves fronteres. Fins al punt que ha esdevingut el país col·laborador en la repoblació ursina dels Pirineus. Eslovens eren i són Pyros, Melba, Ziva, Palouma o Sarousse, mentre que a la reserva eslovena de Kocevje en queden uns 350.
Polònia ha aconseguit una població estable d’uns cent óssos bruns que viuen en les zones muntanyoses frontereres amb la República Txeca, Eslovàquia i Bielorússia.
I a la República Txeca n’hi ha, d’óssos?
Aquest petit país centreeuropeu és un país acollidor, atractiu, d’una gran bellesa.
La seva capital, Praha, és una de les ciutats amb més encant de les que he conegut.
Els seus monuments, els seus edificis històrics, els seus ponts i carrers, tot convida a passejar-hi i a gaudir de la llum i les formes canviants del paisatge urbà.
I, en un parell d’ocasions, gaudint de façanes i fotografiant finestres diverses, vaig adonar-me de tres figures que representen óssos bruns. Dues d’elles eren en un racó del carrer Melantrichova, sobre una magnífica porta renaixentista, i tenen una textura daurada que dóna nom a l’edifici: Casa dels Dos Óssos Daurats.
L’altra és una figura tallada en pedra que representa un ós emmanillat i lligat amb cadenes, també a la façana d’un edifici.
Segur que fa alguns segles Praga estava envoltada de boscos i en ells hi vivien, entre d’altres espècies, els óssos bruns.
Avui dia la major part del país ha vist transformat el seu territori en conreus i nuclis urbans. Queden, però, alguns reductes on viuen animals salvatges molt ben acceptats com ara les llúdrigues, els porcs senglars, les daines, els cérvols, les llebres o les martes. També hi ha ocells comuns com ànecs, perdius, garses i alguna àliga.
I els óssos txecs? N’hi ha? On són?
Doncs sembla ser que la població autòctona és absolutament residual amb un nombre d’exemplars que oscil·la entre 3 i 5. S’han refugiat en els boscos del noroest de Moràvia i sobreviuen juntament amb els altres grans perseguits de la història, els llops.
Quan la balança es decanta del costat de l’espècie dominant, totes les altres espècies pateixen. I malgrat els esforços d’una gran part del món científic, conservacionista, naturalista i defensor dels animals que lluita sense descans per a conservar la biodiversitat del nostre planeta, hi ha espècies que tenen un futur ple d’ombres i incerteses.
I a la República Txeca, amb una capital tan meravellosa com la Ciutat Daurada i amb uns boscos d’ensomni, com els de Bohèmia, el futur de l’ós bru europeu hauria de ser esperançador i lluminós.
|
via RSS
