Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Quan als anys 90 va aparèixer la coneguda com a “malaltia de les vaques boges”, o Encefalopatia Espongiforme Transmissible es van establir rigoroses mesures de prevenció i control de l’epidèmia, entre les quals la prohibició d’abandonar cadàvers d’animals domèstics als històrics canyets, al camp o a la muntanya.
Els animals morts constituïen la principal font d’aliment de moltes espècies com els voltors, els trencalossos, els aufranys, les guineus, els llops o els óssos bruns.
Van ser uns anys difícils per a molts d’ells i algunes de les espècies necròfagues, amb les seves poblacions en risc, van patir molt per subsistir.
Es van arbitrar algunes mesures pal·liatives com ara autoritzar recintes tancats en determinades àrees per al subministrament de restes animals a les aus carronyaires a les que els animals terrestres no hi podien accedir.
El 25 de novembre del 2011 va fer-se oficial el final de la prohibició amb la publicació al BOE del decret que autoritza el retorn de canyets on podran dipositar-se restes cinegètiques i/o d’activitats ramaderes. I també es contempla la creació de “Zones de protecció per a l’alimentació d’espècies necròfagues” a totes les comunitats autonòmiques.
Aquesta és una excel·lent notícia per a espècies amenaçades com els trencalossos, els óssos bruns, els voltors negres o els aufranys, ja que es retorna al cicle natural de la vida: uns moren i esdevenen aliment perquè uns altres puguin continuar vivint.
Tanmateix, no totes les aus rapinyaires viuran millor. En aquest país els emmetzinadors professionals i exterminadors de presumptes "competidors" cinegètics són una subespècie que no atura la seva activitat delictiva, per molt perseguits que estiguin. I el mal que fan, per pocs que siguin, és irreparable.
Fa pocs dies a Castilla-La Mancha van trobar-se sis àligues imperials mortes, molt probablement per emmetzinament massiu. Les necròpsies acabaran de certificar les fonamentades sospites de biòlegs i conservadors de SEO/BirdLife i d'agents del Seprona, que són qui porten el cas.
Segons el Catàleg Espanyol d'Espècies Amenaçades, l'àliga imperial és una espècie En Perill d'Extinció, i la pèrdua d'aquests sis exemplars afecta greument la gradual recuperació que l'espècie havia experimentat la darrera dècada.
Que el Seprona actuï amb l'eficàcia i el rigor que els caracteritza i detingui els terroristes de la natura responsables de la mort d'aquestes rapinyaires. I que en aplicació de l'article 334 del Codi Penal, el jutge els enviï a la presó un mínim de tres anys.
I que els óssos i les altres espècies necròfagues aprofitin tots els recursos que a partir d'ara tornaran a trobar on mai no haurien hagut de desaparèixer i les seves poblacions s'estabilitzin i creixin. Per ells, per als qui estimem la vida, per a les futures generacions.
Foto de FAPAS on es pot veure Villarina menjant les restes d'un animal mort.
Quan als anys 90 va aparèixer la coneguda com a “malaltia de les vaques boges”, o Encefalopatia Espongiforme Transmissible es van establir rigoroses mesures de prevenció i control de l’epidèmia, entre les quals la prohibició d’abandonar cadàvers d’animals domèstics als històrics canyets, al camp o a la muntanya.
via RSS
