Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Era la primavera del 1996 quan arribaven al Pirineu Central tres plantígrads eslovens, dues femelles i un mascle, amb l’objectiu de reforçar una població al llindar de l’extinció que, amb tan sols cinc exemplars, s’havia reclòs en els boscos del Pirineu occidental.
Melba, Ziva i Pyros. Tots tres procedents de la reserva natural de Kochevie i traslladats i alliberats a Melles, on hi ha un petit monument que recorda la primera translocació d’óssos bruns a França.
Ziva era una femella gestant de 7 anys, que pesava 104 quilos. Un cop sedada i capturada, l’equip veterinari eslovè va practicar-li tota mena de proves, se li van prendre totes les mesures, se li va implantar un xip electrònic i se la va equipar amb un collar vermell, per poder-la identificar visualment. I en una camioneta va recórrer de nit els 1500 quilòmetres que la separaven de la seva nova llar.
El diumenge 19 de maig de 1996, molt d’hora, va ser alliberada a la comuna de Melles i es va perdre bosc endins. A la Vall d’Aran no la volien, i Ziva va haver d’aprendre a viure en un indret en peu de guerra envers els alliberaments d’óssos al Pirineu.
Aquell hivern, el primer que Ziva passava en territori francès i aranès, va dur al món dos petits óssos, Kouki i Néré. A l’hivern del 2000 va tornar a ser mare, i al 2002, un altre cop.
Ziva no ha estat un animal agressiu, ni especialment conflictiu. Ha tingut més sort que Melba, que va ser assassinada el 1997, i ha viscut una vida en llibertat i en un hàbitat idíl·lic.
Des del 2009, però, no se’n sap res, de Ziva. Ni avistaments, ni rastres, ni fotografies amb cap de les càmeres automàtiques que controlen la població d’óssos bruns... Però tampoc no hi ha cap constància que hagi mort.
Possiblement hores d’ara deu dormir plàcidament dins el seu cau, protegida de la neu i el fred de l’hivern, tot esperant l’arribada de la nova estació per poder gaudir, un any més, de l’herba tendra, dels fruits primerencs, dels bolets, de les restes dels animals que no hauran sobreviscut als rigors del clima pirinenc i que esdevindran aliment perquè uns altres segueixin vivint. I quan el sol escalfi, Ziva tornarà a recórrer els boscos pirinencs que ja fa setze anys que va veure per primera vegada, un diumenge de maig.
Era la primavera del 1996 quan arribaven al Pirineu Central tres plantígrads eslovens, dues femelles i un mascle, amb l’objectiu de reforçar una població al llindar de l’extinció que, amb tan sols cinc exemplars, s’havia reclòs en els boscos del Pirineu occidental.
via RSS
