Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
Ara fa 5 anys vaig poder viatjar fins l'Oceà Àrtic, latitud 80º, per gaudir contemplant el que era una immensa extensió de gel que la nostra vista no podia abastar. Anàvem amb un vaixell trencaglaç i tot i que la intenció era poder rodejar les illes Svalbard i retornar a Longyearbean, al punt de latitud 80 l'imponent vaixell va ser incapaç d'esquinçar la gruixuda capa de gel i vam haver de tornar enrere.
Les maniobres de trencament del gel són especialment espectaculars per als aventurers profans i per als novells viatgers. El vaixell, amb els motors a la màxima potència, envesteix la placa contínua de glaç, que pot tenir un gruix de 6 metres o més...
Amb la quilla blindada intenta esquerdar la banquissa, esberlar-la com la closca duna síndria, i d'aquesta manera obrir un camí líquid per on anar avançant.
Quan vam arribar al punt esmentat, el capità va intentar fins a tres cops continuar avançant entre el gel. L'embranzida de la nau i la seva immensa mole caient sobre el llit de gel no van ser capaces de trencar aquell mantell sòlid i dur. Vam haver de girar cua i celebrar que havíem arribat a la latitud 80º, a només 1000 quilòmetres del Pol Nord.
Avui, 2 de juliol del 2008, quan només han passat 5 anys d'aquell fantàstic viatge, els científics del Centre Nacional d'Informació de Neu i Gel dels EEUU ja han alertat que el 2007 es van assolir tots els rècords de pèrdua del gel marí i que, tot i que aquest hivern s'ha recuperat superfície de banquissa, la placa de gel és tan prima que es desfà amb molta facilitat i fa preveure que l'Àrtic tindrà estius sense gel en només 10 anys.
Per una banda m'agrada haver estat allà, haver pogut gaudir de la imatge d'un oceà gelat, solitari i impenetrable. Haver-lo fotografiat i poder explicar-ho.
D'altra banda em sap molt de greu que aquesta alteració imparable dels ecosistemes sigui exclusivament d'origen antropogènic i confirmi que l'espècie humana, la teòrica "espècie escollida" i "intelligent" hagi esdevingut una plaga, un agent destructor molt més letal que el meteorit que va provocar la darrera extinció, ara fa 65 milions d'anys.
Com deia el cabdill indi Seattle, en aquella carta que és tota una declaració d'amor a la terra i als éssers que la poblaven aleshores, "La terra no pertany a l'home, sinó que és l'home qui pertany a la terra. L'home no ha teixit la xarxa de la vida: n'és tan sols un fil. Tot el que faci a la xarxa s'ho fa a si mateix. El que li passa a la terra li passarà als fills de la terra". Ho sabem.
Ara fa 5 anys vaig poder viatjar fins l'Oceà Àrtic, latitud 80º, per gaudir contemplant el que era una immensa extensió de gel que la nostra vista no podia abastar. Anàvem amb un vaixell trencaglaç i tot i que la intenció era poder rodejar les illes Svalbard i retornar a Longyearbean, al punt de latitud 80 l'imponent vaixell va ser incapaç d'esquinçar la gruixuda capa de gel i vam haver de tornar enrere. 
Quan vam arribar al punt esmentat, el capità va intentar fins a tres cops continuar avançant entre el gel. L'embranzida de la nau i la seva immensa mole caient sobre el llit de gel no van ser capaces de trencar aquell mantell sòlid i dur. Vam haver de girar cua i celebrar que havíem arribat a la latitud 80º, a només 1000 quilòmetres del Pol Nord. 
via RSS
