Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
Territori Kermode: els boscos plujosos temperats de la British Columbia
Escrit per Rita
diumenge, 6 de desembre de 2009 20:57
Al nordoest de la British Columbia, en el territori assenyalat en el mapa i que comprèn des de Bella Bella cap al nord per la costa de Steward, al llarg del Skeena River Valley i fins a Terrace i Prince Rupert, hi viu un dels animals més extraordinaris del planeta: l’ós de Kermode o “spirit bear” (Ursus americanus kermodei).
L’ós de Kermode és una subespècie d’ós negre genèticament única que fa que, sense ser un ós albí, tingui el pèl clar, de color crema o blanc, amb els ulls i el nas ben negres. I una de les coses més sorprenents de l’espècie és que d’una óssa negra poden néixer un Kermode i un ós negre en la mateixa ventrada. O que una mare Kermode porti al món dos cadells negres.
Són animals que tenen el seu hàbitat en els boscos plujosos del Pacífic i que han estat anomenats, per les tribus nadiues de la zona, Spirit bears, Moksgm’ol o Ghost bears.
Segons una llegenda de les tribus de les First Nations, fa molt de temps que un corb va canviar la neu de la terra per un bosc verd, però no va voler oblidar-se del passat. Aleshores el corb va fer que de cada deu óssos negres, un continués essent blanc per recordar com havia estat el seu món una vegada.
És força difícil poder veure’ls... Primer perquè només són el 10% de la seva població. Després, perquè el seu territori es força ampli i dins dels boscos la seva observació necessita de moltes hores d’aguait i de molta sort...
Tanmateix hi ha una època de l’any, al mes de setembre, que accedir-hi és una mica més fàcil perquè els óssos s’apropen als rius i a les desembocadures per poder pescar salmons i preparar-se per a la hibernació.
I un lloc on la sort pot ser més favorable és la Princess Royal Island, un dels darrers santuaris de la B.C, on se suposa que hi viuen uns 200 exemplars d’ós de Kermode.
El Moksgm’ol ha esdevingut el símbol oficial de la British Columbia, i a Terrace, una de les capitals més comercials i estratègiques pel que fa a les comunicacions ferroviàries de la BC, se’n poden veure imatges de fibra de vidre decorades per artistes locals en llocs emblemàtics de la vila.
Tot seguint el territori kermode, des de Terrace pots endinsar-te en el Kitselas Canyon, fer caminades per muntanyes i llacs com la Sleeping Beauty o el Redsand Lake, anar al Nass Valley, un immens camp de lava; anar a Gingolx, al Nass River.... i creuar els dits mentre demanes poder veure, encara que sigui molt de lluny, un ós blanc de Kermode.
Però jo no he tingut aquesta sort.
La fotografia que il•lustra aquest text és de Keith Scott, the Bear Man.
Espero poder tornar-hi alguna vegada i intentar apropar-me a aquests fantàstics óssos, fer-los moltes fotos i gaudir de la seva presència, de la seva existència.
Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen
Escrit per Adolf
dissabte, 12 de setembre de 2009 16:14
Viatjar al Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen és un veritable privilegi.
Primer perquè t’endinses en un territori absolutament verge i protegit, on l’ésser humà no hi ha deixat empremta negativa i on els animals mai no ens veuen com a un perill del que posar-se a recer sinó tot el contrari. Penso que ens deuen veure com un element més del paisatge, com uns altres éssers que compartim amb ells el fiord, les platges, els canals, l’hàbitat.
Després, perquè et sents absolutament integrat en una natura que és el nostre bressol i de la que mai no hauríem hagut d’allunyar-nos-en, i perquè la pau i la sensació de felicitat que t’envaeix és revitalitzant i infinitament agradable.
El Fiord de Khutzeymateen no és dels més importants de la British Columbia per les seves característiques geogràfiques, però si que ho és en haver esdevingut la primera àrea protegida del Canadà on l’espècie més important és l’ós bru americà o grizzlie.
K’tzim-a-Deen , que és el nom en llengua tsimshian del fiord i la vall, es troba entre les boques dels rius Skeena i Nass, dues artèries vitals per a les cultures que històricament han poblat la zona.
S’hi pot arribar per mar, en creuers autoritzats d’un dia que operen des de Port Simpson i que apropen els turistes a la vida salvatge d’aquest indret màgic: ants, óssos, àguiles daurades i calbes, foques i, si hi ha sort, fins i tot orques i balenes. I també es por optar per una estada en un veler, el Sunchaser, que gestiona Dan Wakeman i des del que pots arribar fins al fons del fiord, en zodiak, i apropar-te als grizzlies a distàncies veritablement curtes.
Aquestes estades són des de 3 o 4 dies fins a 8 o 10.
A Khutzeymatenn s’hi arriba en hidroavió des de Prince Rupert, una localitat absolutament recomanable i acollidora i l’estada escollida gira al voltant de viure al màxim tot el que la natura ofereix: sons, olors, identificació de la flora i la fauna del fiord, navegacions inoblidables en canoa i en caiac, fotografiar-ho tot... i xerrar amb les persones amb qui comparteixes aquests dies.
Primer de tot en Dan, del qui ja parlo en la secció Homes i óssos. Un lluitador, un romàntic, una persona afable i experimentada en el tracte i coneixement dels grizzlies.
Autor de "Fortress of the Grizzlies", coneix gairebé tots els plantígrads de la zona. Els posa nom, els reconeix de lluny, sap de les seves vides... i de vegades pateix per les seves morts.
Ell ens ha portat amb la zodiak a pocs metres dels óssos. Ha deixat que la marea arrossegui la llanxa fins a una platja on un ós menjava cloïsses, o fins a poder sentir el soroll de les poderoses mandíbules de l’animal tot triturant l’herba que mengen a manats durant l’estiu.
Ens ha deixat “desembarcar” en planúries inundables per poder sentir l’olor del mar entrant en el fiord... i veure els óssos nedar, prop nostre, tot traslladant-se d’una platja a una altra, d’una banda del riu a l’altra, per regalar-nos una imatge única i irrepetible.
Ha cuinat per a nosaltres al vaixell, ens ha dut fins al Centre d’Informació del Parc, perquè poguéssim accedir a les activitats d’educació ambiental i poguéssim parlar amb els rangers...
I també amb la Robbie, en Jim i la Sandy, tres persones entranyables, enamorades de la natura, del món, dels animals i amb qui hem passat moltes hores remant, fotografiant, xerrant, llegint, badant, gaudint de tot el que ens envoltava i cantant i ballant per la coberta del vaixell en els moments més lúdics i divertits del viatge.
El dia que marxes, que et ve a buscar l’hidroavió per tornar-te a Prince Rupert, mentre t’enlaires per sobre el fiord, per sobre els boscos, per sobre el mar saps que una part de la teva vida romandrà sempre allà. Uns dies. Uns magnífics dies de l’estiu del 2009.
Darrera actualització de dissabte, 12 de setembre de 2009 17:23
Churchill 2008
Escrit per Rita
dissabte, 10 de gener de 2009 19:59
El meu viatge a Churchill ha estat, aquest any, una mica abans que les altres vegades. Hi he anat la primera quinzena d'octubre, tot just iniciada la tardor, el que m'ha permès conèixer una tundra i un paisatge fins aleshores mai vistos per mi.
Els desplaçaments són els mateixos. Un vol des de Winnipeg fins a la petita ciutat de Churchill, a la que només s'hi pot accedir via aèria -com he fet sempre jo- o per tren, després d'un llarg viatge de gairebé dos dies que alguna vegada faré.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 11:20
Els óssos negres del Riding Mountain National Park
Escrit per Rita
diumenge, 2 de novembre de 2008 20:48
Al sud de la província de Manitoba, Canadà, es troba el Riding Mountain National Park, un espai protegit d'uns 3000 km2, hàbitat exclusiu dels óssos negres americans (Ursus americanus) i lloc on fins fa 60 anys també podien trobar-se alguns grizzlies, abans que els exterminessin.
El Riding Mountain N.P. és un lloc encisador on es pot gaudir de diferents paisatges i diferents cultures.
Els boscos boreals es barregen amb boscos caducifolis i amb enormes extensions de prats i sistemes aquàtics riquíssims en flora i fauna.
El mont Riding és el punt més alt d'una serralada que destaca amb escreix sobre enormes extensions de praderies planíssimes inabastables i que són el resultat de l'última glaciació que en retirar-se va deixar rere seu enormes extensions de terra fèrtil.
D'ella també en queden uns llacs fantàstics, com el Gunn, el Tilson, el Deep, el Moon, el Whitewater o el Clear Lake que són el centre d'activitats de natura i acullen alguns serveis per a estiuejants o visitants com càmpings o àrees de picnic.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 11:40
A la zona central d'Astúries, en territoris fronterers pel sud amb Lleó, hi ha un petit territori idíl·lic anomenat Les Valls de l'Ós.
Són les valls dels rius Teverga, Quirós i Trubia, que s'estenen des de la Serralada Cantàbrica fins als límits d'Oviedo i Grado, al nord, i que tenen com a eix central la Sierra del Aramo.
Aquest territori conserva restes d'assentaments humans prehistòrics, com els Abrics de Muñón i de Fresnedo (gravats paleolítics), els dòlmens i les fites de La Cobertoria, i el fantàstic Parque de la Prehistoria, en Teverga, que acull la col·lecció d'art rupestre més important del món.
Són abundants, també, les construccions d'arquitectura civil (castells, torres, palaus, cabanas de teito, molins, paneres...) i religiosa (esglésies, ermites i monestirs).
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 12:16
Encara que costi de creure, en el segle XIV l'ós bru habitava els boscos de llocs tan llunyans com Càdis, Múrcia o Pozuelo de Alarcón, i llocs tan propers però que se'ns fa estrany pensar que hi havia hagut óssos, com és la serra de Collserola.
En el segle XV ja s'havien començat a refugiar en els boscos del nord d'Espanya, des de la Serralada Cantàbrica fins als Pirineus. En el XVII i XVIII van desapaèixer del centre i sud de la península i les poblacions del nord van començar a separar-se. Tanmateix, en el 1800 hi havia óssos als ports de Tortosa-Besseit.
El declivi del nostre mamífer carnívor més gran va fer-se més manifest en el segle XX, quan dels 200 óssos que encara resistien als Pirineus al 1930, a finals dels anys 80 només en quedaven 14 exemplars. El 1990 la presència del plantígrad es limitava a les valls del Bearn, d'Hecho i d'Ansó i el 1991 es va detectar el darrer exemplar a Catalunya.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 12:40
A finals del 1999 vaig trobar a internet una història que em va commoure. Parlava de Kotya, un ós bru de 18 anys que havia passat gairebé tota la vida en una gàbia de 4 metres quadrats, en els jardins del Museu Nacional d'Arquitectura d'Ucraïna.
Amb 1 any de vida havia estat abandonat pels seus "amos", propietaris d'un circ ambulant, perquè pensaven que mai no serviria per a l'espectacle i no estaven disposats a mantenir-lo. D'això ja en feia 17 anys, i en tot aquest temps no s'havia mogut mai d'aquella gàbia, als jardins del museu, sense espai per moure's, sense un llit confortable, sense cap protecció per la pluja, el vent o la calor i menjant el que li donaven els visitants del museu.
Rescatat per la WISPA, la World Society fort he Protection of Animals, va ser tralladat al santuari que aquesta organització havia construït al poble hongarès de Veresegyhaz, amb 21 óssos bruns europeus més, procedents tots de zoos i circs dels anomenats "països de lEst". I vaig decidir que volia anar a visitar el centre, a veure aquests animals que gràcies a la bondat de molta gent podrien acabar la seva vida dignament.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 12:50
Des que la Unió Europea va engegar el Projecte Life, la il·lusió de tornar a comptar al Pirineu amb la presència dels seus habitants autòctons més antics, va fer creure a una part de la població catalana, els amants dels animals i de la natura, que a poc a poc aniríem restituint al seu lloc allò que mai no havíem d'haver foragitat/exterminat.
I que a poc a poc esdevindríem un país culte i evolucionat, perquè un Pirineu amb óssos és un Pirineu autèntic.
Els animals venien d'Eslovènia, perquè biològicament eren els més propers a la subespècie pirinenca i perquè el gran nombre d'exemplars d'óssos que vivien en els boscos del petit país en permetia l'extracció d'uns quants exemplars sense que se'n ressentís l'equilibri natural.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 13:52
La tercera vegada que viatges a un lloc és com si tornessis a casa. L'únic que varia, en el trajecte, és l'aeroport internacional europeu des del que opera la companyia aèria escollida i la incertesa de poder fer a l'hora correcta els transfers, sense cap incident.
De manera que el 10 de novembre, a les 6,30 a.m., embarco cap a Toronto via Frankfurt i l'Air Canada s'ocupa de la resta.
Val a dir que el viatge es llarg i, com que anem cap a l'oest, sembla que el temps no passi...
A les 7 de la tarda del mateix 10 de novembre sóc a Winnipeg, a l'hotel Sheraton, i m'arreglo per baixar al sopar-presentació del grup que aquest any anirem al Tundra Buggy Lodge.
El líder del grup torna a ser en Robert R.Taylor, un excel·lent fotògraf professional autor entre altres llibres de The edge of the Artic. Churchill and the Hudson Bay Region, una joia plena de fotografies màgiques de tota la fauna salvatge de la Badia de Hudson al llarg de les estacions.
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 13:20
Como había decidido dos años antes, el 10 de noviembre del 2004 regresé a Manitoba, al Canadá. Era un jueves, 11 de noviembre, muy temprano,cuando un avión de la compañía Calm Air nos iba a llevar de nuevo a Churchill, al lugar donde los osos deambulan esperando que la bahía de Hudson se hiele y donde nosotros, amantes de los animales, fotógrafos aficionados, naturalistas militantes, artistas profesionales, biólogos y otras hierbas, nos disponíamos a compartir con ellos unos días llenos de magia y de aventura.
El avión se desliza por la pista y la azafata nos comunica la temperatura que nos espera: -17º C.
No importa. Vamos bien preparados para aguantar el frío, la nieve y el hielo. Y ahora, con 2 horas y 15' de vuelo, la mayoría de nosotros lo que hacemos es disfrutar del paisaje, escudriñar el horizonte tras los cristales de las ventanas ovaladas del bimotor y recordar el Churchill que quedó atrás.
Casi nada ha cambiado: un mosaico geométrico de plantaciones de cereal deja paso al paisaje de la tundra. Lagos helados, bosques acurrucados bajo la nieve Y de repente, Churchill!
La vía del tren, el río del mismo nombre helándose, la pequeña localidad sólo comunicada por tren y avión asomando entre las nubes y el aeropuerto.
Otra vez en el paraíso!
Darrera actualització de divendres, 13 de febrer de 2009 13:40
Segons una llegenda de les tribus de les First Nations, fa molt de temps que un corb va canviar la neu de la terra per un bosc verd, però no va voler oblidar-se del passat. Aleshores el corb va fer que de cada deu óssos negres, un continués essent blanc per recordar com havia estat el seu món una vegada.
Tanmateix hi ha una època de l’any, al mes de setembre, que accedir-hi és una mica més fàcil perquè els óssos s’apropen als rius i a les desembocadures per poder pescar salmons i preparar-se per a la hibernació.
El Moksgm’ol ha esdevingut el símbol oficial de la British Columbia, i a Terrace, una de les capitals més comercials i estratègiques pel que fa a les comunicacions ferroviàries de la BC, se’n poden veure imatges de fibra de vidre decorades per artistes locals en llocs emblemàtics de la vila.
Viatjar al Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen és un veritable privilegi.
S’hi pot arribar per mar, en creuers autoritzats d’un dia que operen des de Port Simpson i que apropen els turistes a la vida salvatge d’aquest indret màgic: ants, óssos, àguiles daurades i calbes, foques i, si hi ha sort, fins i tot orques i balenes.
Primer de tot en Dan, del qui ja parlo en la secció Homes i óssos. Un lluitador, un romàntic, una persona afable i experimentada en el tracte i coneixement dels grizzlies.
Ha cuinat per a nosaltres al vaixell, ens ha dut fins al Centre d’Informació del Parc, perquè poguéssim accedir a les activitats d’educació ambiental i poguéssim parlar amb els rangers... .jpg "Image")
Al sud de la província de Manitoba, Canadà, es troba el Riding Mountain National Park, un espai protegit d'uns 3000 km2, hàbitat exclusiu dels óssos negres americans (Ursus americanus) i lloc on fins fa 60 anys també podien trobar-se alguns grizzlies, abans que els exterminessin. 
A la zona central d'Astúries, en territoris fronterers pel sud amb Lleó, hi ha un petit territori idíl·lic anomenat Les Valls de l'Ós. 
Encara que costi de creure, en el segle XIV l'ós bru habitava els boscos de llocs tan llunyans com Càdis, Múrcia o Pozuelo de Alarcón, i llocs tan propers però que se'ns fa estrany pensar que hi havia hagut óssos, com és la serra de Collserola. 
A finals del 1999 vaig trobar a internet una història que em va commoure. Parlava de Kotya, un ós bru de 18 anys que havia passat gairebé tota la vida en una gàbia de 4 metres quadrats, en els jardins del Museu Nacional d'Arquitectura d'Ucraïna. 
Des que la Unió Europea va engegar el Projecte Life, la il·lusió de tornar a comptar al Pirineu amb la presència dels seus habitants autòctons més antics, va fer creure a una part de la població catalana, els amants dels animals i de la natura, que a poc a poc aniríem restituint al seu lloc allò que mai no havíem d'haver foragitat/exterminat.
La tercera vegada que viatges a un lloc és com si tornessis a casa. L'únic que varia, en el trajecte, és l'aeroport internacional europeu des del que opera la companyia aèria escollida i la incertesa de poder fer a l'hora correcta els transfers, sense cap incident.
Como había decidido dos años antes, el 10 de noviembre del 2004 regresé a Manitoba, al Canadá. Era un jueves, 11 de noviembre, muy temprano,cuando un avión de la compañía Calm Air nos iba a llevar de nuevo a Churchill, al lugar donde los osos deambulan esperando que la bahía de Hudson se hiele y donde nosotros, amantes de los animales, fotógrafos aficionados, naturalistas militantes, artistas profesionales, biólogos y otras hierbas, nos disponíamos a compartir con ellos unos días llenos de magia y de aventura.
via RSS
