Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Era el 1966 quan el Zoo de Barcelona acollia el qui hauria de ser el seu hoste més especial i únic al món: Floquet de Neu.

Era el primer goril·la albí conegut al món, procedia de Selva de Nko, província de Rio Muni, antiga Guinea espanyola, i qui l'havia salvat d'una mort més que segura va ser Jordi Sabater Pi, eminent científic i etòleg que en aquella època es trobava treballant en aquell país africà.

Floquet de Neu pertanyia a la subespècie del goril·les de costa i quan va arribar a Barcelona pesava menys de nou quilos i se li va calcular una edat d'uns 2 o 3 anys.

Va créixer a Barcelona envoltat de tota mena de cures i atencions. Va dur una vida còmoda, encara que privat de llibertat, i en els 37 anys que va viure al Zoo va poder formar la seva pròpia família, amb 21 fills i 7 néts.

Una de les filles, sembla ser que la més estimada i preferida per Floquet, va ser Virunga, nascuda el 23 de maig de 1979 i  la primera goril·la a ser criada exitosament per la seva pròpia mare, sense que calgués la intervenció dels humans per assegurar-ne la supervivència.

Virunga va viure sempre al Zoo de Barcelona, on va compartir recinte amb Willy al llarg de quatre anys, i on des del 1997 va tornar al grup de Floquet de Neu, després que morís la seva companya i el goril·la albí quedés sol.

La filla de Floquet de Neu va patir diverses afeccions intestinals els darrers anys, de les que era tractada i ben controlada. Malauradament, els darrers dies va aguditzar-se la patologia i malgrat tots els intents de l'equip de veterinaris del Zoo per salvar-li la vida, no va ser possible.

Virunga va morir el passat dimarts 31 de gener, a causa d'una disenteria bacteriana aguda. Tenia 32 anys.

Va nèixer en captivitat i va morir sense conèixer el que és el seu món natural. Potser tampoc no va necessitar-ho. No li va mancar mai de res, més que la llibertat, i va morir sense dolor, sense patiment.

Aquest és el dilema... Llibertat o longevitat? Possibilitat de fer educació ambiental i transmetre valors a les noves generacions mitjançant els zoos o aïllar-nos cada cop més del món natural?

To be or not to be? That's the question.

Adéu, Virunga. Gràcies per tot el que ens has ensenyat.

Un aiguamoll és un ecosistema que es  caracteritza per l'embassament d'aigües no massa profundes, sobre un terreny planer i impermeable que acull gran abundància d'espècies vegetals com joncs, canyes i altres plantes herbàcies, així com gran nombre d'espècies animals per a les quals el medi aquós és insubstituïble a l'hora de reproduir-se i passar algunes etapes de la seva vida.

Històricament l'home hi ha lluitat en contra. Els ha dessecat, els ha transformat en àrees de conreu, els ha contaminat, els ha explotat sense mesura buidant-los les aigües i exterminant-ne les espècies que hi eren presents i per a les quals l'aiguamoll els era vital (aus, amfibis, rèptils, petits mamífers, insectes, peixos, microorganismes...), els ha substituït per ciment i totxanes, i altres malvestats inherents a la incapacitat o desinterès de la nostra espècie -de molts individus de la nostra espècie- de pensar en un món global, en altres legítims habitants del planeta Terra.

Tanmateix, els aiguamolls ens donen béns i serveis, perquè més enllà del seu valor cultural i turístic, són vitals per al control d'inundacions, per a la recàrrega d'aqüífers i obtenció d'aigües netes, per a la depuració d'aigües, per a la retenció de sediments i obtenció de nutrients, per lluitar contra el canvi climàtic i com a reserva de biodiversitat, no només d'espècies residents sinó com a refugi vital per a les aus migratòries.

A casa nostra ja fa molts anys que la lluita per a la recuperació i protecció dels aiguamolls va per molt bon camí, i els resultats són alhora gratificants i esperançadors.

La superfície dels nostres hàbitats humits és de vint-i-tres mil hectàrees i, a més dels més coneguts i extensos, com són els de l'Empordà, el Delta de l'Ebre, Banyoles o el Delta del Llobregat, s'han recuperat espais de gran valor ambiental com els estanys de Sils o el d'Ivars d'Urgell, o els poc coneguts aiguamolls de Granollers de Segarra, a Torrefeta i Florejacs.

A l'estat espanyol hi ha aiguamolls de gran valor estratègic i biològic, ambiental i social, com las Tablas de Daimiel o Doñana, per exemple. Ambdós estan greument amenaçats per la presencia de pous il·legals de captació d'aigües que exploten els aqüífers i posen en greu perill el futur d'aquests espais. Sortosament hi ha organitzacions com WWF Spain que lluiten en molts fronts per la preservació dels aiguamolls i la conservació de les zones humides d'arreu del país i del món, i que seguiran fent-ho en nom de tots nosaltres, els que els donem suport, els que som biocentristes i estimem aquesta nau anomenada Planeta Terra.

Un dels innegables avantatges dels satèl·lits artificials d'observació terrestre és que ens han permès i permeten de fer un seguiment dels canvis que es produeixen sobre la capa del nostre planeta amb finalitats científiques.

Aquesta és la imatge de l'extensió del gel àrtic el 9 de gener d'aquest any, ara fa vint dies.

Es pot observar que si bé la Badia de Hudson i tot el nord del continent americà gaudeixen d'una superfície gelada semblant a la dels darrers anys, entre d'altres coses perquè la congelació del mar va ser ràpida al desembre, les aigües al nord de Spitsbergen i al nord de Nova Zembla encara no s'havien gelat quan, normalment, al gener tant el mar de Barents, com el mar de Kara com el de Pechora ja eren coberts de gel.

La tardor del 2011 va ser excepcionalment càlida en gran part de les regions de l'Àrtic. A la zona de Barents, per exemple, les temperatures es van enfilar fins a 7º més del que era normal per a l'època i els científics del National Snow & Ice Data Centre (Universitat de Colorado) alerten que els nivells globals de gel a l'Àrtic encara són inferiors a la mitjana dels darrers anys.

Longyearbyen, la capital de les illes Svalbard i la ciutat més septentrional del món, acostumada a viure molts mesos l'any en la foscor de la nit polar i suportar temperatures mínimes al llarg de moltes i moltes setmanes, gaudeix d'un hivern diferent. Tant que la setmana passada els termòmetres marcaven 1º sobre zero.

Mentre els "poderosos" del planeta, aquells que només viuen per enriquir-se per esdevenir els morts més rics del cementiri, es freguen les mans pensant que el desgel d'aquesta zona de la Terra serà una oportunitat més d'enriquiment mitjançant l'explotació de recursos naturals no renovables, totes les espècies que han trigat centenars de milers d'anys a adaptar-se a un hàbitat extremadament dur i hostil com és l'Àrtic aniran desapareixent com un castell de cartes empès pel vent. I a no massa trigar, seran història.

I en faran pel·lícules i, potser, fins i tot intentaran dissenyar i desenvolupar projectes -sucosament subvencionats, of course- per a la recuperació d'espècies extintes. I els polítics es posaran moltes medalles i als nens els explicaran que "Temps era temps hi havia un lloc remot i llunyà, cobert de gel, que es deia Àrtic. Hi vivien grans animals, peluts, blancs, poderosos. Els deien "óssos"... i un dia van desaparèixer per sempre..."