Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
L'ós bru (Ursus arctos) és, de tots els óssos, l'espècie que al llarg de la seva evolució s'ha adaptat a més hàbitats i ha sabut colonitzar territoris diversos que l'han fet present des de la Serralada Cantàbrica espanyola fins a l'illa de Hokkaido, al Japó i fins la remota península siberiana de Kamchatka, des d'on se suposa que va arribar a Amèrica del Nord travessant el pont de sorra del mar de Bering fa 200.000 anys.
A Amèrica del Nord, on ha de competir amb l'ós negre, l'ós bru es coneix com a grizzly i se'l troba des d'Alaska fins al sud dels Estats Units, passant pel Canadà.
Una de les singularitats d'aquesta espècie és la gran diversitat de subespècies que presenta, des de l'Ursus arctos pyrenaicus, present només a la serralada Cantàbrica (atès que la darrera óssa autòctona pirinenca, Canelle, va ser salvatgement assassinada a mans d'un escopetero l'1 de novembre del 2004) passant per l'ós bru marsicà, autòcton dels Abruzzos; l'ós bru sirià (Ursus arctos syriacus), el més petit de tots; fins a l'Ursus arctos horribilis, el grizzly americà i els dos gegants de la familia: l'Ursus arctos piscivorus de Kamchatka i l'Ursus arctos middendorffi, que viu a les illes Kodiak, al sud d'Alaska.
A la Serralada dels Apenins, al cor d'Itàlia, el 1922 es va constituir per iniciativa privada el Parco Nazionale d'Abruzzo, veritable referent de la conservació de la natura i de la defensa del medi ambient.
El 1923 el Parco va obtenir la imprescindible protecció legal i des d'aleshores no ha deixat de ser un model a Europa de com es pot protegir un territori i fer compatible aquesta protecció amb la vida de les poblacions humanes residents en la seva àrea d'influència.
El Parc Nacional dels Abruzzos té una extensió de 44.000 ha de zona protegida a les que cal afegir 60.000 ha de zona d'influència que també gaudeixen d'un elevat nivell de protecció.
La zona és un veritable paradís. Rius d'aigües transparents i fredes, com el Melfa o el Giovenco; llacs plens de vida, com el Barrea, el Pantaniello, el Castel de San Vincenzo o el Vivo; cims elegants i salvatges, com el Marsicano (2.245 m) o el Petroso (2.249 m)i una exhuberant flora i fauna que fa de la zona un racó privilegiat dins la geografia italiana.
Al Parco d¡Abruzzo podem trobar 1970 espècies de plantes superiors, 60 espècies de mamífers, 230 espècies d'ocells i 40 espècies de rèptils, amfibis i peixos.
De tota aquesta fauna podríem destacar, per ser subespècies endèmiques, el llop dels Apenins (Canis lupus italicus) dels quals hi viuen en llibertat uns 40/50 exemplars; l'isard dels Abruzzos (Rupicapra rupicapra ornata), la població del qual oscil·la entre els 500/600 individus i l'ós bru marsicà (Ursus arctos marsicanus).
Els óssos van néixer com a espècie en el Pleistocè inferior. Eren els Ursus etruscus i van evolucionar cap al Pleistocè superior en una doble línia: una branca asiàtica, que arribarà a esdevenir l'actual ós bru (Ursus arctos), un animal omnívor, d'alimentació variada, de mida mitjana i que vivia a les vores dels rius i en zones boscoses; i una branca europea, caracteritzada per tenir uns hàbits menys carnívors, que evolucionarà cap a Ursus deningeri, d'hàbits cavernícoles.
Les restes trobades a la Sima dels Ossos d'Atapuerca són d'aquests animals i demostren l'associació i competència entre humans i óssos pel mateix hàbitat.
Brown
via RSS
