Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: a paradise at risk
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Era el 1966 quan el Zoo de Barcelona acollia el qui hauria de ser el seu hoste més especial i únic al món: Floquet de Neu.
Era el primer goril·la albí conegut al món, procedia de Selva de Nko, província de Rio Muni, antiga Guinea espanyola, i qui l'havia salvat d'una mort més que segura va ser Jordi Sabater Pi, eminent científic i etòleg que en aquella època es trobava treballant en aquell país africà.
Floquet de Neu pertanyia a la subespècie del goril·les de costa i quan va arribar a Barcelona pesava menys de nou quilos i se li va calcular una edat d'uns 2 o 3 anys.
Va créixer a Barcelona envoltat de tota mena de cures i atencions. Va dur una vida còmoda, encara que privat de llibertat, i en els 37 anys que va viure al Zoo va poder formar la seva pròpia família, amb 21 fills i 7 néts.
Una de les filles, sembla ser que la més estimada i preferida per Floquet, va ser Virunga, nascuda el 23 de maig de 1979 i la primera goril·la a ser criada exitosament per la seva pròpia mare, sense que calgués la intervenció dels humans per assegurar-ne la supervivència.
Virunga va viure sempre al Zoo de Barcelona, on va compartir recinte amb Willy al llarg de quatre anys, i on des del 1997 va tornar al grup de Floquet de Neu, després que morís la seva companya i el goril·la albí quedés sol.
La filla de Floquet de Neu va patir diverses afeccions intestinals els darrers anys, de les que era tractada i ben controlada. Malauradament, els darrers dies va aguditzar-se la patologia i malgrat tots els intents de l'equip de veterinaris del Zoo per salvar-li la vida, no va ser possible.
Virunga va morir el passat dimarts 31 de gener, a causa d'una disenteria bacteriana aguda. Tenia 32 anys.
Va nèixer en captivitat i va morir sense conèixer el que és el seu món natural. Potser tampoc no va necessitar-ho. No li va mancar mai de res, més que la llibertat, i va morir sense dolor, sense patiment.
Aquest és el dilema... Llibertat o longevitat? Possibilitat de fer educació ambiental i transmetre valors a les noves generacions mitjançant els zoos o aïllar-nos cada cop més del món natural?
To be or not to be? That's the question.
Adéu, Virunga. Gràcies per tot el que ens has ensenyat.
Era el 1966 quan el Zoo de Barcelona acollia el qui hauria de ser el seu hoste més especial i únic al món: Floquet de Neu.
via RSS
