Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

A la zona central d'Astúries, en territoris fronterers pel sud amb Lleó, hi ha un petit territori idíl·lic anomenat Les Valls de l'Ós.

Són les valls dels rius Teverga, Quirós i Trubia, que s'estenen des de la Serralada Cantàbrica fins als límits d'Oviedo i Grado, al nord, i que tenen com a eix central la Sierra del Aramo.

Aquest territori conserva restes d'assentaments humans prehistòrics, com els Abrics de Muñón i de Fresnedo (gravats paleolítics), els dòlmens i les fites de La Cobertoria, i el fantàstic Parque de la Prehistoria, en Teverga, que acull la col·lecció d'art rupestre més important del món.

Són abundants, també, les construccions d'arquitectura civil (castells, torres, palaus, cabanas de teito, molins, paneres...) i religiosa (esglésies, ermites i monestirs).

Tanmateix, la raó per la qual vaig viatjar a començament d'agost a les Valls de l'Ós va ser, principalment, per gaudir de la immensa bellesa dels paisatges protegits, per poder caminar per territoris que l'ós bru està recolonitzant i per veure la Paca, la Tola i en Furaco en el nou recinte que els han fet a Santo Adriano, just en el límit amb Proaza.

Les Valls de l'Ós hostatgen paratges de gran bellesa, com ara l'impressionant Macizo de Ubiña, amb cims de fins a 2400 m d'altitud i amb magnífiques rouredes, fagedes i bedollars que són l'hàbitat d'àguiles reials, llops, llúdrigues i óssos bruns; i la Sierra del Aramo, amb grévols en molt bon estat de conservació i també un hàbitat excel·lent per a la fauna salvatge autòctona.

Hi ha, també, monuments naturals com el Roble de Bermiego i el Teixu de Bermiego, dos exemplars de dimensions excepcionals; els penyasegats de Peñas Juntas (Proaza), els cingles de las Xanas o els de Valdemurio (Quirós); el Port de Marabio, amb coves i avencs d'origen kàrstic, i la fantàstica Cueva Huerta, una de les més grans de la Serralada Cantàbrica amb una de les colònies de ratespinyades més nombrosa d'Astúries.

Tot i que, per a mi, el veritable monument natural, el veritable patrimoni que conserva aquesta terra entranyable no és altre que una població estable, protegida i en augment del nostre emblemàtic Ursus arctos, l'ós bru cantàbric.

Aquesta primavera va ser notícia la constatació de la presència d'una óssa amb el seu cadell a la Vall del Trubia. A poc a poc l'ós bru torna a colonitzar els territoris dels que en va ser amo i senyor fins que en va ser foragitat, perseguit i exterminat per l'home.

I tot i que s'han aixecat algunes veus interessades, de les que alguns mitjans de comunicació se n'han fet ressò, pel que fa a l'amenaçadora proximitat dels plantígrads al "territori humà" i de la possible artificialització de la dieta de l'ós, que aniria a buscar aliment a abocadors no controlats o esdevindria un perill per als animals domèstics i per a les persones, la Fundación Oso Pardo, amb l'experiència de moltes dècades d'estudis de camp a càrrec dels seus tècnics i guardes, afirma rotundament que no tenen cap mena de fonament les informacions i els hipotètics perills que la presència de l'ós bru en les valls de Quirós, Teverga i Proaza puguin suposar per a les poblacions humanes.

Òbviament, no he pogut veure cap ós en llibertat, malgrat haver estat "patrullant" i escorcollant amb els prismàtics racons de muntanya que em semblava que eren zones on podien viure-hi els óssos.

Perquè l'ós és un animal fugisser, solitari i temorenc de l'home. És perillós, com tot animal salvatge, però a Europa és absolutament excepcional una trobada ós-home (no parlem dels escopeteros francesos i el seu gatell fàcil), i a la Serralada Cantàbrica ni tan sols els més grans de la zona recorden que mai hi hagi hagut cap atac letal d'un ós cap a un ésser humà.

Un altre dels objectius del viatge era visitar la nova instal·lació que la Fundación Oso de Asturias ha construït a Santo Adriano, en el límit amb Proaza, per allotjar els dos únics exemplars d'ós bru cantàbric que hi ha a tot Espanya en captivitat.

Són la Paca i la Tola, dues femelles que comparteixen espai amb el Furaco, el mascle que va arribar la passada primavera del Parc de Cabárceno per intentar perpetuar l'espècie.

Vaig anar a visitar-los en tres ocasions. Les dues ósses es movien cap aquí cap allà, tot i que la Tola anava una mica coixa perquè s'havia barallat, tot jugant, amb la seva germana i havia pres mal. El Furaco, sol en un recinte adjacent, s'estimava més jeure a l'ombra fresca d'uns arbres esponerosos.

En un principi havia d'haver tornat a Cabárceno després de comprovar que els seus dots de seducció no havien funcionat amb les dues ósses. Però els tècnics que tiren endavant aquest projecte de reproducció en captivitat han decidit deixar-lo tot un any, fins a la propera època de zel, tot esperant que les ósses s'hi acostumin i acabin acceptant-lo.

La Fundación Oso de Asturias té la seva seu a la Casa del Oso, a Proaza, on es pot visitar una exposició permanent sobre l'ós bru cantàbric i el seu hàbitat i des d'on es promou el coneixement i la defensa dels óssos i on també es fan activitats adreçades a la conservació, protecció i investigació de les poblacions d'ós bru cantàbric.

Hi ha tres llibres excel·lents que tracten el tema de l'home i l'ós en aquesta zona del territori espanyol:

Osos. Lances y percances, de José Antonio García Díez

Osos y otras fieras en el pasado de Asturias, de Juan Pablo Torrente, FOA

La caza del oso en Asturias, de Pedro Pidal y Bernardo de Quirós