There are no translations available.
.jpg "Image")
Aquest cop, però, el paisatge des de l'aire ha estat substancialment diferent: les extenses planúries de Manitoba apareixien seques i amb els rostolls dels cereals entapissant els camps, mostrant una extensa gamma de colors màgics, de tardor. Ocres, daurats, vermells, verds foscos... una mena de mosaic, semblant a un escaquer, sense cap indici de neu o de gel... La tardor és com els topazis, a la tundra. Com la mel, com les bresques llamineres, com la palla assecant-se al sol, com els jacints.
Fins i tot puc veure, des de l'avió, la imponent presència del riu Churchill que corre, cabalós i ràpid, cap a la badia, sense amagar-se sota la capa de gel que encara no s'ha fet.
Tot Churchill pren una altra aparença.. Em sobta no veure els carrers plens de neu, ni les motos amb esquís esllavissant-se pels marges de Kelsey Avenue, ni la gent folrada amb roba d'abric gruixuda i càlida.
.jpg "Image")
És 12 d'octubre. Una mica massa aviat, per trobar el paisatge de neu i gel que abans he vist.
Però el que d'entrada pot semblar un Churchill "atípic", on els meus óssos blancs encara no hi juguen cap paper, es transforma en la descoberta d'un Churchill històric que fins ara no havia contemplat.
I el dilluns 13, anem amb el Tundra Buggy a fer la primera "expedició" fins a Gordon Point, a la recerca de vida, d'aigua, de llum, de fotografies irrepetibles.
Les pedres, tatuades amb líquens centenaris, descansen sobre la sorra de les platges, sobre les restes de la glacera que fa milers d'anys va fondre's i va originar aquest paisatge encisador.
Els arbres, sense neu, segueixen sent petits, amb troncs tortuosos i branques orientades cap al mateix punt cardinal.
I els óssos, presents en aquestes terres des de la nit dels temps, des de molt abans que els humans, també hi són.
.jpg "Image")
Destaquen sobre el paisatge terrós, bru, ennegrit per les algues seques apilades en els marges de la badia, i es mouen amb el seu caminar característic, gronxant-se a banda i banda, sobre les seves cames poderoses, totes envellutades de pèl suau i lluent.
Veiem una mare óssa amb dos cadells petits, nascuts ara fa 10 mesos. Un mascle que dorm sota els arbustos que li donen aixopluc i escalfor. Un altre ós, al lluny, que es mou per una llengua de terra.
L'óssa i els cadells s'apropen al buggy, aturat ja fa estona per no molestar-los, i ens envolten, ens ensumen, tafanegen les rodes per si poden clavar-hi queixalada i, poc després, se'n van per un braç de sorra que hi ha entre dos llacs.
Com que encara no hi ha neu ni gel, l'aigua de tots els llacs i les llacunes és líquida, i els óssos l'eviten.
Seguim fins a la First Tower i veiem un cau de guineu, un ós al lluny que s'estira com si acabés de despertar-se, i la marea que baixa i baixa deixant al descobert una platja plena de pedres i rocs emergents, algues, troncs empesos pels corrents i algunes restes plàstiques dels milions de tones que arribem a llençar al mar i als oceans, com si fossin enormes xucladors capaços de fer desaparèixer la brossa que els humans no fem més que generar irresponsablement.
Arribem fins al Lodge on hi he estat els anys anteriors i se'm fa estrany veure'l sense neu, sense gent. Els hostes no hi aniran fins al 10 de novembre, que és quan la temporada de migració dels óssos és al seu punt àlgid. Hi ha gent, però, que hi treballa i comença a enllestir-ho tot. Veig la finestra del que ha estat el meu box... El lloc des d'on he vist, de nit, tempestes de neu i vent, óssos deambulant com fantasmes encisadors, guineus a la recerca d'alguna cosa per menjar, aurores boreals... tantes i tantes nits privilegiades, sabent-me allà, al bell mig del no-res, envoltada dels animals més magnífics del món.
.jpg "Image")
Avui tornem a Churchill en helicòpter. I a quarts de 4 en vénen a buscar i jo pujo al costat del pilot, sobre una carcassa transparent que em permet unes vistes magnífiques.
El viatge dura una hora i el pilot ens aconsella que no malbaratem el temps fent fotos, sinó que gaudim del viatge i gravem en la nostra memòria tot el que veiem... Li faig cas.
Contemplem els dibuixos de la sorra a la costa, de l'aigua que va i ve, els reflexos en els llacs, alguns óssos que jeuen, dormen, corren cap a no se sap on.... I molts, molts mooses, els alces que tan esquerps s'han fet fins a aquest any, que n'he pogut veure molts i a llocs tan diferents com Yellowstone, els Tetons o el Riding Mountain N.P.
N'hi ha al bell mig dels llacs, pasturant algues del fons, amb aigua fins a la panxa, que ens miren amb aquell posat divertit gairebé de dibuixos animats.
També podem veure, des de l'aire, el lloc que es va habilitar per al llançament de coets espacials quan Churchill era una base militar estratègica; un vaixell encallat al bell mig de la badia, abandonat i rovellat, retallant-se contra l'horitzó com l'esperit d'un ésser misteriós, protagonista d'una història d'aventures; la desembocadura del riu Churchill, la zona portuària de la ciutat, els trens que porten el cereal des del cor del Canadà fins a l'únic port cerealista de l'Àrtic...
Una hora després ens deixen a l'heliport.
I des d'allà anem tot xino-xano cap al restaurant on soparem, prop de l'hotel on dormim.
.jpg "Image")
Tota la nit bufa el vent. És un plaer poder-lo sentir des de la calidesa i la seguretat del llit de l'hotel.
El dimarts 14 d'octubre ens porten a conèixer el Churchill que mai no havia vist: Cap Mery, la primera fortificació que va fer-se a aquesta banda del riu per defensar la terra descoberta i "conquerida"... L'obelisc que recorda el trist finals dels danesos que van passar allà el primer i últim hivern de les seves vides, perquè no van aconseguir sobreviure a totes les penalitats que van patir, el Fort Prince of Wales que van construir els anglesos a l'altra banda de la desembocadura... Totes aquestes visites les fem a peu, amb el guia proveït d'un rifle, per si els óssos -em recorda Svalbard- i observant bé tot l'entorn abans de permetre'ns apropar-nos a la costa, a les roques, als llocs susceptibles de ser zona de trànsit dels plantígrads.
Després anem a visitar l'Eskimo Museum, ple de joies de la cultura Dorset i Inuit, i exponent de la vida natural que hi havia en la zona; i seguim cap a la costa, fent un recorregut pel camí que voreja la badia de Churchill: el cementiri, el Boreal Gardens Research (una mena d'hivernacle que proveeix de vegetals frescos el poble de Churchill)...
I comença a nevar!
El vent aixeca onades gegantines en la badia que baten la costa. I per primer cop podem baixar a tocar la sorra, a ran de mar! El guia, amb el rifle sempre, baixa primer i ens dóna l'ok.
M'apropo a l'aigua, la toco, l'oloro... el vent és molt fort i fa créixer la sensació de fred. Cauen volves de neu i el paisatge comença a enfarinar-se. S'apropa l'arribada del gel... del moment que els pobres óssos podran tornar a menjar després de molts mesos sense fer-ho.
.jpg "Image")
Agafo sorra i pedres de la costa. Són per a la meva col·lecció i em fan especial il·lusió perquè mai no pensava que en podria tenir, de Churchill.
Seguim vorejant la badia i veiem l'avió que es va estavellar el 1980, que reposa sobre les pedres i d'on ningú no s'ha plantejat mai treure'l, i seguim fins al punt on conflueixen tres ecosistemes: la forest boreal, la tundra i la costa; on coincidien tres ètnies: els inuits, els atabasques i els crees i on es troben totes les espècies animals: óssos negres i blancs, guineus vermelles i àrtiques, caribús grans i petits... Un punt de gran riquesa natural.
El guia ens parla una llarga estona sobre la riquesa biològica d'aquest indret, sobre la gran importància estratègica del lloc.
Seguim en el petit bus fins al bosc. Baixem i ens hi endinsem: bolets per tot arreu! Fruits silvestres de tota mena: baies multicolors i saboroses que el guia ens ofereix per menjar.
També ens mostra la línia on conflueixen els dos tipus de bosc, els de la taiga amb arbres més alts, més imponents... els de la tundra molt més petits, forçats a adoptar formes impossibles per l'acció constant del vent, uns supervivents centenaris.
Ha parat de nevar i surt un sol tímid i fred.
Tornem a Churchill a dinar i per la tarda anem a visitar un camp de gossos de trineu dirigit per un noi que participa en la Iditaroid i altres competicions d'aquesta mena.
Els gossos de neu van ser els grans aliats de les tribus del nord per als seus desplaçaments, per buscar els recursos necessaris per a la seva supervivència, per a mil coses.
L'indret és apartat per tal que els més de 100 gossos no molestin amb els seus lladrucs compulsius i amb els seus udols planyívols.
En Dave, el propietari del centre i dels animals, ens explica l'etologia de l'espècie, els requeriments veterinaris, alimentaris, etc... i per acabar ens porten a fer un tomb pel bosc en un trineu arrossegat pels gossos. És increïble la velocitat que poden assolir!
.jpg "Image")
Tornem a Churchill quan es pon el sol i anem a comprar algun record. Després anem a sopar i assitim a una xerrada dels responsables de Parcs del Canadà sobre les tasques de conservació d'espècies amenaçades que es duen a terme per part de l'administració canadenca.
Durant la nit neva.
És ja 15 d'octubre i "la capital mundial dels óssos polars" comença a enfarinar-se de manera decidida. Els carrers de la ciutat tenen ja gruixos de 6 cm, les temperatures davallen espectacularment i el nostre "patrullar" per la tundra ens apropa a grups de perdius nivals que encara mantenen el seu plomatge d'estiu, a llebres àrtiques blanques, blanques, a milers d'ocells que preparen la seva marxa cap a les terres del sud, perquè aquí ja no hi ha mosquits ni altres insectes de què alimentar-se, erminis fugissers, guineus àrtiques que encara no han canviat el pelatge... i óssos. Óssos blancs que van i vénen, que es mouen pacientment pels camins de terra i sorra i pedres tot esperant que ben aviat sota els seus peus hi hagi neu i gel i que la badia sigui el territori ferm sobre el qual puguin, un altre cop, accedir a les foques i puguin, després de 4 mesos de desdejuni, tornar a menjar.
Molts dels óssos que veiem tenen un bon aspecte físic. Van poder acumular prou reserves per viure'n tot aquest temps. Tanmateix, n'hi ha un que personalment em colpeix. És molt prim, gairebé un sac de pell i ossos, i em preocupa que no li quedin prou forces per acabar de passar el mes que encara té pel davant abans no pugui tornar a caçar i a menjar... No hauria de preocupar-me'n, perquè són animals molt resistents, amb una grandíssima fortalesa física i una gran capacitat per suportar condicions adverses. Tanmateix, no puc allunyar de la meva ment una imatge que se'm va gravar fa temps, quan vaig veure un documental sobre una família d'óssos blancs de Svalbard que, quan es separen de la mare, els dos cadells marxen cap a territoris allunyats i diferents. La femella opta per anar a una zona on no hi ha menjar i quan acaba l'estiu el seu aspecte és absolutament cadavèric... la darrera imatge de l'animal, desesperat buscant alguna cosa per alimentar-se dins l'aigua, a la costa, és colpidora.
I aquesta imatge em torna a la memòria veient aquest ós blanc que jeu sobre la terra en un intent de reservar les energies el màxim de temps possible.
És llei de vida, ja ho sé. Al Wapusk National Park i a l'àrea de Churchill n'hi ha moltes, d'històries de mort. Però el que em sap greu és que som nosaltres els qui estem empenyent la vida salvatge del planeta cap a un espadat que té com a fons l'extinció.
.jpg "Image")
I en aquest moment decideixo que quan torni a Churchill ho faré al novembre. Enyoro veure tots els óssos congregant-se en la zona de Cape Churchill, de Point Gordon, tot esperant l'arribada del gel, de la vida. Trobo a faltar les seves tombarelles sobre la neu, els seus jocs, les seves caminades llargues, llargues, confonent-se amb el gel...
M'agrada veure'ls immòbils, sobre els gels primerencs, al costat d'un forat de respiració d'on esperen, pacients, que emergeixi alguna foca que ha de ser el seu primer àpat hivernal (pobres foques, però és la xarxa tròfica i no l'he inventada jo!)...
M'agrada dormir sentint els vents gèlids del nord com baten el nostre vagó, com el sacsegen com si fos una fulla dalt d'un arbre. I m'agrada mirar per la finestra i veure, sota la llum de la lluna, tota la vida extraordinària que hi ha en aquest indret inhòspit i solitari.
Mentre arriba aquest dia, my heart will live in the north, in the land of rock and ice, where waves crash in along the shore, beneath the northern lights.
About bears 
.jpg "Image")
via RSS
