There are no translations available.
Ens saludem afectuosament i em presenta algunes de les persones que aquesta vegada compartirem aventura i experiències.
Seiem en una mateixa taula una parella del País Basc, també fotògraf professional ell, un metge madrileny que viu i treballa a la Gran Bretanya des de fa molts anys, i que es dedica a la fotografia en el seu temps lliure, amb gran èxit i un matrimoni extraordinari, alemanys, en Angsar i la Ricky, científics jubilats que cada any vénen a Churchill a veure els seus óssos i amb qui vaig coincidir també el 2004, i la Lisa, que també repeteix viatge.
El sopar és molt agradable. En Robert ens dóna tota la documentació, el pla del viatge, les activitats... i ens n'anem a dormir perquè a ¼ de 6 ens espera l'esmorzar i el vol cap a Churchill.
És l'11 de novembre i un cop més agafem l'avió cap a Churchill. El paisatge és familiar. Avui hi ha molts núvols i el viatge és fosc i més trist.
Aterrem al petit aeroport. Ens espera el mateix bus groc de sempre, amb el xofer, un inuit de cabells negres i llargs lligats en una cua, que ens ajuda amb els equipatges i ens porta a fer una volta per la petita ciutat.
La veritat és que no podem gaudir massa del tour perquè tot està tancat. Avui, 11 de novembre, a tot Canadà es celebra el Dia del Record (The Remembrance Day), una jornada dedicada a honorar els milers d'homes i dones canadencs que han sacrificat la seva vida per la llibertat i la democràcia en les Guerres Mundials, la Guerra de Korea, la de l'Afganistan i en missions de pau amb la ONU.
Gairebé tothom porta una rosella vermella amb el cor negre enganxada a la solapa. És un dia solemne i molt festejat.
Així que en Robert ens comunica que marxem ja cap al Tundra Buggy Lodge, instal·lat ara a Point Gordon.
El viatge, en un vehicle diferent al bus escolar, és totalment encisador: neu, vent, arbres, fred... La silueta del Churchill Northern Studies Centre, que sempre m'ha recordat el Barikino de Dr.Zhivago, treu el nas entre la boira i es retalla contra el cel gris.
No para de nevar. Una excel·lent notícia per als óssos. Com més aviat es glaci la badia abans podran tornar a caçar foques. Fa tres o quatre mesos que no han menjat gairebé res. Els petits, alletats per les mares, tenen el menjar garantit. Però les mares necessiten recuperar els quilos perduts per poder continuar alletant els seus cadells.
Arribem al Lodge i ja tenim els llocs assignats. Torno a ser al mateix box, al costat de la porta, a la part de dalt. A baix, la Lisa.
Anem a sopar i tot és gairebé com ho vaig deixar el 2004. Fins i tot els óssos patrullen per la tundra i s'apropen, atrets per l'olor del nostre sopar, al buggy. Tot i que, com deia Pablo Neruda,
"nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos".
Tota la nit del dissabte hi ha hagut una tempesta de neu i vent extraordinària. Quan ha encalmat, una lluna creixent ha il·luminat tot el paisatge i els óssos semblaven ànimes en pena, protagonistes de qualsevol llegenda romàntica.
Un privilegi ser allà. Dormir allà, al bell mig del no-res, tan lluny de tot, tan a prop de la natura, del que és essencial.
A partir daquí, els dies han esdevingut aparentment iguals però absolutament i substancialment diferents.
El meu Tundra Buggy és una altra vegada el d'en Kevin, i entre les 9 persones que hi anem de passatgers, en Miguel, el metge, i la Lisa.
Hem romàs els 7 dies a Point Gordon. Aquesta vegada no ens ha calgut arribar fins a Cape Churchill perquè hem pogut fotografiar desenes d'óssos. La dinàmica del gel, de l'aigua i del vent ha fet que tot el nou gel s'acumulés en aquesta zona de la Badia de Churchill i que els óssos, pressentint que era aquella la seva via de fugida cap al nord, s'hi han congregat en quantitats prou nombroses com per fer-nos xalar d'allò més amb la seva presència i les seves llargues caminades sobre la neu, sobre el gel.
Així que hem pogut fer moooltes fotografies (jo, unes tres mil). Óssos, óssos, óssos... sols o en grupets; jugant a barallar-se o ajaguts vora el gel; menjant algues per matar el cuc o olorant l'aire a la recerca d'alguna flaire de foca; lluny o tan a prop que els podria acaronar el cap o el musell, si no fos perquè està absolutament prohibit i perquè el seny fa veure que fora una temeritat de conseqüències imprevisibles; mares amb un cadell, amb dos... o fins i tot amb tres...; óssos amb identificadors a les orelles i d'altres que encara no han estat marcats per ser controlats pels biòlegs del parc nacional; óssos atrevits i altres més porucs... Óssos...
I amb ells, molta fauna àrtica magnífica: guineus àrtiques, guineus vermelles, perdius nivals, llebres àrtiques...
I també aurores boreals.
Un dels plaers majors del món, per a mi, és poder veure des de la seguretat, la protecció i el confort del meu llit al Lodge aquest espectacle impagable que són les aurores boreals.
Apareixen en un moment... com qui no vol la cosa. El cel comença a il·luminar-se de manera difusa fins que la llum pren forma i es transforma en colors que ballen al cel una dansa ancestral. Verdes o vermelles, són magnífiques.
El 2004 vam haver de sortir a la intempèrie per poder fotografiar-ne una, i recordo el fred escolant-se per no sé on fins el moll dels meus ossos. Intentar resistir davant la bellesa de l'instant, però notar que t'anaves encarcarant i que no podies suportar aquella situació més que un parell de minuts...
Des del llit és absolutament diferent. És un luxe.
Com ho és compartir experiències amb especialistes i professionals com en Daniel J.Cox, un altre fotògraf canadenc de fama mundial.
I els tons pastel de l'albada, o els vermells del capvespre. La lluna que anava creixent i quedava penjada en un cel estrellat com cap altre. Les marees violentes de la Badia de Churchill, capaces de trencar i desordenar el gel que el fred i el vent havien organitzat a la vora de l'aigua; les tempestes de neu i el soroll del vent bufant sobre els vidres...
Tot això i més és el meu món.
Tot això i més és Churchill. Un paradís en risc. Un racó de món condemnat al canvi per culpa de tots nosaltres, d'aquesta espècie destructora i depredadora.
Si miréssiu els ulls d'un ós blanc, si tinguéssiu la sort de poder-lo veure a pocs centímetres, a l'abast de la mà, us adonaríeu de com són de poderosos i de fràgils. Com són de salvatges i de perillosos, alhora que són víctimes innocents de les nostres accions ignorants o indiferents.
No podem permetre que els senyors de l'Àrtic, els veritables reis del gel, del fred, del silenci, de la solitud, desapareguin.
Tots podem posar un granet de sorra per aconseguir-ho. Només cal proposar-s'ho.
Si el gel es desfà... ells moriran.
Penseu-hi!
About bears 
La tercera vegada que viatges a un lloc és com si tornessis a casa. L'únic que varia, en el trajecte, és l'aeroport internacional europeu des del que opera la companyia aèria escollida i la incertesa de poder fer a l'hora correcta els transfers, sense cap incident.
via RSS
