Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
A finals del 1999 vaig trobar a internet una història que em va commoure. Parlava de Kotya, un ós bru de 18 anys que havia passat gairebé tota la vida en una gàbia de 4 metres quadrats, en els jardins del Museu Nacional d'Arquitectura d'Ucraïna.
Amb 1 any de vida havia estat abandonat pels seus "amos", propietaris d'un circ ambulant, perquè pensaven que mai no serviria per a l'espectacle i no estaven disposats a mantenir-lo. D'això ja en feia 17 anys, i en tot aquest temps no s'havia mogut mai d'aquella gàbia, als jardins del museu, sense espai per moure's, sense un llit confortable, sense cap protecció per la pluja, el vent o la calor i menjant el que li donaven els visitants del museu.
Rescatat per la WISPA, la World Society fort he Protection of Animals, va ser tralladat al santuari que aquesta organització havia construït al poble hongarès de Veresegyhaz, amb 21 óssos bruns europeus més, procedents tots de zoos i circs dels anomenats "països de lEst". I vaig decidir que volia anar a visitar el centre, a veure aquests animals que gràcies a la bondat de molta gent podrien acabar la seva vida dignament.
Vaig contactar amb el consolat hongarès a Barcelona i em van adreçar a l'alcalde de Veresegyhaz, que molt amablement em va respondre, a la carta que li havia enviat, que podia visitar quan volgués les instal·lacions de la WSPA i els óssos que allà es trobaven acollits.
De manera que el 30 d'abril del 2000, aprofitant un pont de 4 o 5 dies, vaig viatjar fins a Hongria.
Em van agradar molt la Gran Planúria i la Puszta, terres planes a les vores del riu Tisza, amb un paisatge divers de pastures verdes, dunes i fruiters salvatges. Allà encara hi viuen els pastors tradicionals, els csikós, que mouen els seus ramats de cavalls des d'un altre cavall, amb el que es mouen com si fossin un mateix ésser.
Una gran extensió d'aquesta planúria està protegida sota la figura de Parc Nacional, el d'Hortobágy, lloc històric on els magiars fa 1.100 anys van crear Hongria.
Però l'objectiu del viatge, a banda de visitar també Budapest i altres localitats pintoresques de les vores del Danubi, i de navegar pel riu, era visitar els óssos rescatats a Veresegyhaz.
Arribats a l'Ajuntament, vam ser rebuts per l'alcalde, Béla Pásztor, qui molt amablement ens va ensenyar l'edifici, ens va parlar de la història del poble i ens va acompanyar al refugi de la WSPA.
El santuari es troba als afores del centre urbà, però el camí és agradable i està molt ben senyalitzat. Les instal·lacions consten d'un recinte de 3,5 ha, amb llacs artificials, arbres naturals i 7 coves on els óssos poden refugiar-se, dormir o protegir-se de les inclemències del temps. Envoltat d'una tanca electrificada, es pot recórrer tot el seu perímetre i contemplar, des de fora i amb tota seguretat, els jocs dels animals recollits, les seves evolucions, la seva solitud i la seva pau.
Hi ha alguns óssos que patrullen al llarg de la tanca. Que s'apropen i em miren.
Tots tenen nom. No són óssos anònims, sinó que cada un d'ells té la seva història, el seu passat, moltes experiències en la seva memòria.
I quan l'alcalde ha de marxar, ens deixa amb un zelador que ens presenta els óssos i ens explica coses de les seves vides: "Aquesta és Zsuzsika, una femella adoptada quan només tenia tres mesos per Mr. József Kósa, un ensinistrador d'óssos de Gödöllo, que després d'anys i anys de lluitar pels animals, d'acollir-los a tots, d'estimar-los, s'havia vist obligat a desfer-se'n per no poder-los mantenir ni atendre. I aquells tres cadells que ara juguen a l'aigua, són Prucsi, Hugi i Dora, tres filles de Zsuzsika que havien nascut en captivitat, a casa de Mr.Kosa, i que mai no havien pogut córrer ni moure's lliurement fins que van arribar aquí... aquest mascle més bru és Doncie, que té 5 anys i va ser recuperat del zoo hongarès de Veszprem. Allà, al fons, Mimoza i Csillag, dos germans de sis anys procedents del Zoo de Budapest...
I així fins a 21: Ella, Bella, Dome, Bence, Brumi, Avar, Kisasszony, Morgo, Bodza, Maci, Plomi, Lujzi, Victor i Peter.
I el nouvingut, Kotya, que com els seus nous companys sabrà el que és viure relativament lliure, caminant i ensumant l'aire fresc d'aquesta primavera hongaresa.
Al Santuari hi ha també plataformes des d'on es pot tenir una excel·lent vista aèria del recinte i dels moviments de tots els animals.
I quan és l'hora de marxar, el nostre acompanyant ens ofereix un pot de melmelada i una cullera per donar-los-en una mica a Kotya i a algun altre ós, que no es mouen de prop del lloc on som, intuint que és l'hora de les llaminadures.
Després d'unes hores inoblidables en aquest indret remot de l'Europa central, tornem a Budapest amb la càmera plena de fotos i la memòria farcida de records. Sobre tot dels ulls d'aquests éssers nobles i fràgils, de les seves mirades fondes i misterioses, amb un punt d'agraiment i d'alguna cosa semblant a la felicitat per haver recuperat una part de la seva vida, una mica de la seva dignitat.