Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Caríntia és un estat federat situat al sud d'Àustria, fronterer amb Eslovènia i Itàlia, que gaudeix d'una orografia privilegiada i d'una densitat d'habitants prou baixa perquè algunes espècies que van ser foragitades o exterminades del territori fa alguns decennis, ara tornin a aparèixer disposades a instal·lar-s'hi de nou.

És el cas dels óssos bruns, que si bé havien format part del paisatge alpí austríac, van ser obligats a recular fins a Eslovènia i al llarg de molts anys només podien veure's en els zoos alpins, com el d'Insbruck, o dissecats i mirant-nos amb ulls de vidre en Museus d'Història Natural o de Ciències, com és el cas del que apareix a la foto.

A Caríntia, doncs, darrerament s'hi havien localitzat nou exemplars d'ós bru europeu que han trobat recer i aliment en indrets boscosos i amb aigua abundant i amb una calma i solitud tan necessàries per a l'espècie.

Els responsables del seguiment d'aquests exemplars van capturar-ne un, anomenat Roznik, i el van implantar un dispositiu de localització per tal de poder tenir molta informació sobre els seus moviments, els indrets preferits, els cicles activitat-repòs, etc.

Tanmateix, Roznik, un exemplar que era considerat no agressiu i d'activitat principalment diürna, va ser trobat mort, el juny del 2009, al costat d'un rierol dins la Vall de Logar.

Al cadàver li havien tret el cap, cosa que va confirmar que la mort no havia estat accidental sinó provocada i que el responsable era algú que disposava d'un arma de foc i que l'havia caçat com "a trofeu".

Un any després, les investigacions s'han tancat amb una acusació directa a un membre de l'Associació de Caçadors de Caríntia que serà jutjat i qui, d'entrada, ha estat expulsat de l'esmentada Associació.

Encara que són pocs, els furtius, els amants d'afusellar tot allò que se'ls posa a l'abast, els qui tenen l'índex compulsiu i premen el gallet, fan molt de mal a la natura. Perquè per a una població de 9 óssos, la pèrdua d'un exemplar és una petita catàstrofe.

Una vez acabada la identificación de los grupos familiares y realizado el censo de osas con crías en el Principado de Asturias, las noticias son muy halagüeñas: la población se está incrementando de manera sostenible y los osos están recolonizando antiguos montes oseros de donde desaparecieron hace décadas.

El censo, a cargo de guardas de la Patrulla Oso del Principado, de la Guardería y de colectivos colaboradores, empezó a realizarse a mediados del mes de abril, época en que las osas abandonan sus lugares de hibernación y lo hacen con las crías que han nacido a principios de año.

En total han sido identificadas 21 osas con 43 oseznos, 12 más que el año pasado.

Hay tres madres más que el pasado censo y más camadas de dos y tres esbardos.

Un verdadero éxito.

La localización de los grupos familiares salpica la geografía asturiana de núcleos oseros: en el concejo de Somiedo hay seis adultos y trece oseznos. En Cangas del Narcea se han censado cinco osas con nueve crías y en Degaña, una osa con dos crías. Entre los concejos de Grado y Belmonte de Miranda se ha localizado una osa con dos oseznos; entre Proaza y Quirós se ha observado una osa con dos oseznos y en el concejo de Teverga, otra osa con cría.

Poco a poco los Valles del Oso, un territorio de enorme riqueza natural y de gran belleza, son más del oso que nunca.

Y estos osos han empezado a desplazarse por tierras leonesas y a establecerse en los montes aún salvajes de municipios como Páramo del Sil, donde se ha localizado una osa con una cría; Caboalles, donde se ha censado una osa con tres oseznos; y en Palacios del Sil, con una extraordinaria población de cuatro osas con diez crías.

Es reconfortante saber que una especie que estuvo al borde absoluto de la extinción vuelve a salir a flote con el apoyo y la ayuda de organizaciones e instituciones.

Que algunos humanos han sido capaces de reconocer los errores y valorar la vida de todas las especies en su justo valor: incalculable.

Y que historias como las relatadas en el libro de Pedro Pidal y Bernaldo de Quirós, del 1897, donde se hace apología de notables cazadores, casi "héroes", que exterminaron -en el caso de un personaje del que obviaré su nombre- "un sinnúmero de tejones, garduñas y zorros; 250 lobos, entre grandes y pequeños, y lo que es más difícil, y a muchos que no le conozcan parecerá imposible, a 66 osos mayores y 5 de cría" no volverán a suceder nunca más.

Porque los biocidas hoy no tienen cabida en nuestra sociedad. Y los osos, por fortuna, sí.

Un grup de turistes als que acompanyaven el fotògraf i guia Paul Goldstein i Ian Stirling, autoritat mundial en óssos polars, van poder veure i fotografiar un espectacle que es dóna sovint en la natura però que, en un desert de gel i neu com él l'Àrtic, és difícil de poder ser contemplat per éssers humans.

El vaixell en el que feien una expedició fotogràfica per les illes Svalbard va ser informat que prop d'on es trobaven, en la costa d'un fiord, hi havia una carcassa de balena, possible reclam per a óssos polars famolencs.

Els caps de l'expedició, conscients que el sentit de l'olfacte dels óssos és privilegiat, van decidir d'apropar-s'hi i esperar que algun animal hi aparegués atret per les despulles.

I la sort els va acompanyar!

Quan feia tres hores que esperaven, una mare amb el seu cadell van aparèixer entre el gel i es van adreçar cap a les restes per aconseguir alguna cosa per menjar.

Tota la seqüència, digna del millor documental de natura del món, va poder ser observada i fotografiada a bastament pels privilegiats viatjants que eren molt a prop de la costa, a la que s'havien apropat en una zodiac.

La mare va baixar fins a l'estructura òssia a mig submergir i va proposar-se d'arrencar-li algunes engrunes de greix o carn, si és que en quedava cap.

El petit ós la va seguir. Es va apropar amb molta cura a la vora de l'aigua i va disposar-se a caminar per sobre les vèrtebres, en un equilibri força precari.

La mare submergeix el cap sota l'aigua, a la recerca de restes,i el petit prova d'apropar-s'hi amb molta cura.

Tanmateix, com en uns dibuixos animats, el petit ós perd l'equilibri i cau dins l'aigua gelada. En surt tot xop i, amb cara de "quin fred que tinc!", decideix que se'n torna al gel ferm a esperar la mare.

Mentre, centenars de trets fotogràfics immortalitzen la capbussada del petit ós polar i la seva reacció posterior.

Tot i que els óssos polars són uns excel·lents nedadors, no és en debades que se'ls coneix com a Ursus maritimus, els cadells aprenen a viure al llarg de gairebé tres anys al costat de les seves mares, i cada experiència és un repte que els garanteix la supervivència o que els pot comportar la mort.

Les fotos de Paul Goldstein són un reportatge únic de la història.

Les d'Ian Sterling, professor de la Universitat d'Alberta, possiblement les podrem veure en el seu proper llibre sobre óssos polars, els animals als que ha dedicat els darrers 38 anys de la seva vida.

Shamattawa és al sud dels límits de la tundra i a uns 150 quilòmetres de la costa de la Badia de Hudson, quarter estival dels óssos polars d'aquesta zona on romanen uns cinc mesos tot esperant que es tornin a gelar les aigües de la badia per tornar a caçar foques, el seu aliment principal.

Els habitants d'aquesta comunitat van viure, fa pocs dies, un esdeveniment extraordinari: un ós polar va aparèixer a la riba del God's River Sunday  i s'hi va passejar sense cap problema.

Alertats els responsables de gestionar la fauna salvatge al Canadà, van desplaçar-se a la zona i van poder observar com l'animal passejava per la vora del riu i buscava, segurament, alguna cosa per menjar.

El més probable és que fos un individu jove que s'hagués aventurat pel riu Hayes i d'allà seguís l'altre riu fins arribar a la zona on va ser vist.

Tots els residents van fer-li moltes fotos, mentre els guàrdies vetllaven perquè tothom respectés la distància amb l'animal, capaç de travessar el riu nedant si hagués volgut fer-ho.

Al capvespre, l'ós va decidir anar-se'n, probablement de retorn cap a la Badia de Hudson.

En la zona compresa entre la York Factory, on es pensa que aquest jove ós deuria començar el seu viatge, i el límit amb Ontario es calcula que hi ha un centenar d'óssos polars, essent molt més nombrosa  la població resident en el Wapusk National Park i en l'àrea de Churchill.

A pocos días de la nueva temporada de caza del oso negro en muchos estados de USA, The Humane Society of the United States ha hecho públicas imágenes grabadas clandestinamente en las que se muestra una de las prácticas habituales por parte del colectivo depredador para entrenar a sus perros.

Le llaman "oso de cebo"  o "bear baying" y consiste en atar a una estaca dentro de un cercado a un oso negro cautivo, al que previamente le han arrancado las garras y extirpado los colmillos, y soltar en diferentes turnos a sus perros de caza para que le acosen y le ataquen.

El oso no puede defenderse y soporta, durante las horas que dura "el evento", las agresiones, los ataques, los mordiscos y el estrés de no poder huir de sus acosadores.

Es un entrenamiento para las jornadas que se avecinan, en las que cientos de descerebrados saldrán a los bosques armados con potentes armas con la finalidad de saciar su instinto depredador neolítico, no controlado ni superado, y disfrutar poniendo fin a la vida de seres vivos inocentes para convertirlos en "trofeos".

Ya se sabe que, como dijo un personaje de estos, "si no existiéramos los cazadores tendríamos que llenar el monte de veneno".

Esta práctica del "bear baying" con presencia de público es habitual en Carolina del Sur, como muestra el video de la Humane Society(http://www.humanesociety.org/news/news/2010/08/bear_baiting_082310.html), aunque es de todos sabido que en muchas zonas rurales estos entrenamientos de perros para la caza del oso se han realizado y se realizan habitualmente sin espectadores.

Los osos negros son animales solitarios, silenciosos y tímidos. Cuando se sienten amenazados y no pueden huir, reaccionan alzándose sobre sus patas traseras y gruñendo. Pueden cargar contra la amenaza en una carrera muy rápida, baten sus mandíbulas a gran velocidad y emiten sonidos graves.

Estos osos que se utilizan como carnaza han sido capturados de pequeños en el bosque, seguramente después de haber matado a sus madres, y son mantenidos en cautividad en condiciones precarias toda su vida, para ser utilizados como cebo en estos entrenamientos para perros.

Los responsables de estas prácticas son organizaciones y clubes de caza que aprovechan la falta de normativa sobre esta actividad para seguir con ella.

No hay leyes que regulen la posesión de osos en cautividad, las condiciones en que deben ser mantenidos y tratados, la identificación de cada ejemplar, la cartilla sanitaria, registros veterinarios; ni mucho menos una reglamentación para controlar la práctica de la "bear baying". Una actividad que, como se puede ver en el video, es cruel y debe ser abolida.

Muchas son las voces que claman a sus gobernantes sobre la necesidad de poner fin a esa actividad. Entre ellas la de expertos en etología y biología del oso negro como Lynn Rogers, que lleva 40 años estudiando a esta especie (http://www.bear.org).

El biólogo de Minnesota ha declarado: "bear baying is a cruel 'tradition' that should be eliminated. This is my opinion and is obviously the opinion of the many Americans who have voted to outlaw bear baying, dog-fighting, and cock-fighting across the country."

¿Llegará el día en que la gente se entretendrá sin tener que recurrir a la tortura, el asedio, la caza, la captura, la persecución y muerte de otros seres vivos para "divertirse" y "liberar adrenalina"?

Porque cazar no es otra cosa que disparar a un animal con intención de asesinarle. Matar a un animal con premeditación y alevosía. Y contemplar su cadáver aún caliente y ensangrentado "a sus pies", creyéndose el más fuerte de la tribu, el más hábil, el "mejor". Y dejar imágenes de su barbarie para la posteridad.