Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Hi ha llocs que desperten en el viatger una atracció màgica, gairebé irracional, lligada a moments de la vida que s'amaguen en un racó de l'ànima i que de sobte, sense saber quin és el ressort que els empenta cap a fora, apareixen un dia de nou i et reclamen.
Això és el que em va succeir amb Irkutsk i el Llac Baikal, al sud de Sibèria. Sense saber-ho, Jules Verne i la seva novel·la Miquel Strogoff m'havien obert una porta a un món llunyà i fantàstic, amb la història plena d'aventures del viatge que duu el protagonista de Moscou a Irkutsk en 3 mesos i 20 dies.
Volia travessar els Urals, viatjar per les estepes siberianes, veure l'immens Ienissei, gaudir amb extensions sense fi de boscos... M'imaginava Irkutsk, l'elegant capital asiàtica, comparada en el seu moment amb París, plena d'història i d'exotisme, de cultura i de tradicions.
I m'atreia també la immensitat del llac Baikal, Patrimoni de la Humanitat, un autèntic museu de l'evolució.
I l'aventura de viatjar en el Transsiberià, el ferrocarril que fa el recorregut més llarg del món.
De Moscou al Llac Baikal
Un Tupolev tronat i incòmode ens porta des de Moscou a Irkutsk en un vol nocturn de moltes hores. La primera destinació és el Llac Baikal, per la qual cosa només veiem la capital siberiana de passada, i ens dirigim, sense perdre temps, cap al Baikal.
Aquest llac, Patrimoni de la Humanitat, és el "MÉS" moltes coses del món: el més profund (fins a 1637 m), el d'aigües més pures i lliures de minerals (el sol hi penetra fins als 100 metres de fondària), una de les reserves més importants d'aigua dolça del planeta (calen 400 anys per renovar-se sencer), el més antic del món (té 25 milions d'anys) i un veritable museu de l'evolució, amb més de 1.500 espècies endèmiques.
Els voltants del Baikal són muntanyosos. Ens hi porten per una carretera plena de revolts i envoltada de boscos. Després de recórrer 70 km arribem a Listvianka, un petit poble de pescadors, amb cases de fusta a la vora del llac, i on neix l'Angara, l'únic riu que desguassa les aigües del llac.
Malgrat els seus 30.000 km2, hi ha molt pocs pobles establerts al voltant del llac, una de les raons per les que aquest espai natural manté la puresa i transparència de les seves aigües.
No sempre ha estat així, però. Cap als anys 50 es van començar a instal·lar fàbriques papereres i cap als 60-70 es va intentar una industrialització ferotge del llac, amb la ubicació d'altres fàbriques molt contaminants.
La reacció popular va ser immediata i el Baikal va esdevenir el símbol dun corrent ecologista i conservacionista dins la Unió Soviètica. Tanta va ser la pressió popular que el 1987 es va decretar la protecció total dels primers 50 km a tot el voltant del llac, prohibint-hi qualsevol abocament.
Listvianka viu de la pesca i del turisme. Per als qui s'hi apropen ofereix un interessant Museu Ecològic on s'explica tota la història del llac i on es mostra una gran quantitat de les espècies que l'habiten.
També es pot visitar un petit aquari en el que hi viuen dues foques del Baikal (Phoca sibirica), les úniques del món d'aigües dolces i parentes molt properes de les foques jaspiades de l'Àrtic. Són animalons de cara rodona i d'ulls immensos, adaptats per submergir-se a profunditats superiors als 1.500 m. i que els permeten caçar fins i tot de nit.
Prop del museu hi ha un observatori des d'on es pot gaudir d'unes fantàstiques vistes del llac, de les muntanyes i de l'Angara.
Anem després a visitar l'església de Sant Nicolau i tot retornant cap al nucli urbà ens aturem en un mercat tradicional on venen rèpliques de l'esperit del llac, el déu de l'abundància i la riquesa, tallades en una pedra nadiua de la zona, la charolita.
Venedors ambulants ofereixen "omul", un peix endèmic del llac, que es ven fumat i que es pot menjar fred o calent. És força bo!
Des de Listvianka anem cap a Bolshie Koty, una petita localitat de només 300 habitants que acull una petita estació de recerca biològica. A Bolshie Koty s'hi arriba per mar o bé vorejant a peu el Baikal, recorrent uns 15 km dins del pel Parc Nacional Pribaïkalski.
El passeig transcorre entre boscos mixtos de bedolls i de pins, amb moltes flors i un nombre molt interessant d'insectes diversos, sobre penya-segats o per platges de sorra mitjana. Les vistes sobre el llac són espectaculars.
Tanmateix, l'indret més interessant del Llac Baikal és l'illa d'Olkhon, prop de la riba occidental, seu tradicional dels xamans (remeiers amb poders sobrenaturals, coneixedors dels esperits) i lloc predilecte de les foques del Baikal.
Per arribar-hi, cal agafar una barca des de Bolshie Koty fins a Sakhyurta, on es segueix viatge amb un transbordador. La navegació pel Baikal és gairebé marítima, perquè el llac té onades de molta alçada i l'aire és fred. La barca s'atura en una platja, l'atracció de la qual són unes edificacions de fusta, convertides en una mena de complex turístic, i uns arbres erràtics d'arrels aèries que semblen transportar-los fantasmagòricament, a les nits.
Un cop a Sakhyurta el transbordador transporta cotxes i passatgers a Olkhon.
L'únic poble de l'illa d'Olkhon és Kuzhir, una petita localitat de pescadors on Nikita, un empresari emprenedor, ha construït un complex turístic per als habitants d'Irkutsk, que busquen en el llac la pau i la tranquil·litat que la ciutat no els dóna.
Els paisatges d'aquest lloc remot del planeta són encisadors... el cap Hoboj, el cap Burham (on viu el déu del llac) platges de dunes imponents, un poble fantasma engolit per la sorra... i prats on sorprenentment l'edelweis o flor de neu és tan abundant com les roselles a casa nostra.
Si a més el dia és ennuvolat i plujós, la màgia de caminar pels senders de l'illa d'Olkhon és encara més encisadora.
A Kuzhir hi ha un Museu de Cultura Local, un interessant recull de tota mena d'objectes que van formar part de la història dels habitants del poblet. Restes de la cultura buriata (els primers habitants de la zona) comparteixen protagonisme amb gramòfons antics, estris de cuina, eines antigues del camp, fotos centenàries, maquetes de la fàbrica de salaons i de fumats que va donar riquesa al poble... Un tresor perdut al mig del no-res.
Però tot arriba i després de 3 dies s'acaba l'estada a Kuzhir! És hora de tornar a la capital....
Irkutsk
Irkutsk és una ciutat molt atractiva. Fundada el 1651 a la vora del riu Angara, i veritable cruïlla comercial entre el Tibet, Mongòlia i la Xina, el que més crida l'atenció és el seu centre històric amb moltes cases aristocràtiques fetes en fusta, amb finestres tallades i amb entrades molt grans. Arran de la revolució del 1917 aquestes cases es van col·lectivitzar i es van repartir entre diverses famílies i moltes d'elles es troben en un estat de conservació no massa bo. Malgrat tot mantenen l'encant d'altres temps i són especialment interessants la casa Troubetskoï i la casa Volkonski, mansió de la que va ser coneguda com "la princesa de Sibèria", Maria Volkonski.
L'any 1825 Rússia va viure una primera revolta d'aristòcrates i burgesos contra els tsars. Aquesta pseudo-revolució no va triomfar i va acabar amb la "deportació"d'aquells que en van prendre part a llocs com Irkutsk, que aleshores devia ser un lloc inhòspit i salvatge, al bell mig del no-res.
Aquesta revolució, que es va anomenar "desembrista" perquè els fets van passar el 26 de desembre, va afavorir l'arribada a Irkutsk de nobles i aristòcrates que van impulsar un gran moviment cultural en aquella zona. Van crear escoles, hospitals, sales de concerts... van constituir societats científiques i van publicar diaris.
També van afavorir la barreja ètnica les deportacions forçoses d'Stalin, de les que en són una mostra la barreja de venedores i venedors de procedències i aspectes diversos que poden veure's al mercat d'Irkutsk, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat i que el viatger no es pot perdre de cap de les maneres. Les olors, els colors i els sabors diversos de tota mena de productes d'origen vegetal i/o animal que s'ofereixen al comprador, dins i fora del mercat, són una temptació per als sibarites i per als ciutadans de a peu. Fruits secs de nom impronunciable, caviar, peixos d'aigua dolça desconeguts per als occidentals, llaminadures estranyes, verdures fresques, acabades de collir de l'hort, productes lactis casolans... una veritable simfonia per als sentits.
Esglésies sense culte, com la de Sant Salvador, d'altres de catòliques i d'ortodoxes, són també interessants de veure. Igual que ho és el Museu d'Història, on es pot gaudir d'una visió àmplia de les diverses cultures i civilitzacions que han configurat la societat actual d'Irkutsk.
El Pont dels Petons, l'Avinguda Karl Marx, l'Obelisc que commemora el 10è aniversari de l'arribada del Transsibierià, el monestir Znamenski... són tantes les coses a veure a Irkutsk!
Però arriba el moment d'iniciar el darrer tram del viatge. Marxem cap a Moscou.
D'Irkutsk a Moscou amb el Transsiberià
L'estació de ferrocarril d'Irkutsk és gran i d'aspecte neoclàssic. Unes obres de remodelació la mantenen mig tapada, però malgrat tot s'aprecia la seva arquitectura.
L'andana és plena de viatgers que esperen agafar qualsevol tren.
El nostre, el Transsiberià, ja és a la via. Llarg i blau espera que els passatgers hi pugem i ens situem en els nostres compartiments. Malgrat la munió de persones que van i vénen, és molt poca la gent que fa el recorregut sencer fins a la capital de Rússia, tret dels turistes com nosaltres que ens hem aventurat a viure 72 hores en el ferrocarril més mític del món.
El vagó de 1a. classe és còmode i els compartiments són amplis. Les provodnistes, una mena d'hostesses-supervisores de cada vagó, esperen a la porta de cada vagó i ens hi acomoden.
Amb puntualitat exquisida el Transsiberià surt d'Irkutsk a les 16:20. Destí: Moscou.
Comença un llarg recorregut de 5153 km.
La primera sorpresa és que el tren es regeix per horaris moscovites, amb la qual cosa hem d'endarrerir els rellotges 7 hores i viure segons la capital. Un desgavell important pel que fa a l'adaptació als àpats i les hores de dormir i de vetlla... Esmorzem quan representa que hem acabat de dinar; ens hem de posar a dormir a uns horaris que ens són estranys... Així que decidim anar fent, sense donar importància als rellotges.
Mirem per la finestra i contemplem un paisatge natural verd i boscós. Milers de bedolls mouen les seves fulles al ritme del vent. Aigua, llacs, llacunes, rierols, cases de fusta, finestres a l'estil d'rkutsk... de tant en tant les restes de l'antic imperi soviètic sobten pel que tenen de decadents: fàbriques abandonades, xemeneies enderrocades, contenidors rovellats, arrenglerats i utilitzats com a garatges o petits magatzems de veïns de pisos precaris i desgavellats, piles de runa de procedència indefinida, brossa per tot arreu.
El tren avança puntual i va fent les aturades programades (38 fins a Moscou), algunes de només 2 minuts, el temps just perquè els passatgers hi pugin i en baixin, d'altres més generoses, de fins a 20 minuts, on podem baixar nosaltres a les andanes i aventurar-nos a fer una petita excursió per l'edifici de l'estació o pels quiosquets que ofereixen tota mena de begudes i llaminadures als viatgers.
Sobta, també, la presència de dones amb aspecte de pageses que ofereixen plats cuinats. Pollastre, arròs, patates cuites... No ens arrisquem a comprar-ne, malgrat les limitacions i la manca de varietat en els plats que ofereix el restaurant del Transsiberià.
D'aquesta manera, Irkutsk, Angarsk, Zima, Touloun, Taïchet, Kansk,... les estacions es van succeint, igual que les hores, el paisatge, la vida mateixa. Perquè com deia Martí i Pol, "El temps és un ocell que mai no atura el vol" i el Transsiberià, un cuc metàl·lic i esmunyedís, tampoc no s'atura més de l'establert en cada abaixador, en cada estació, en cada racó d'aquesta Sibèria pregona i oblidada.
A Krasnoïarsk travessem el riu Ienissei mitjançant un pont d'1 km de llargària, una obra d'enginyeria remarcable i albirem la ciutat del compartiment estant i baixem a l'estació, 20 minuts, per observar un fresc immens de Lennin i els seus companys amb què algun pintor anònim va decorar-ne l'edifici principal.
Tornem a pujar al tren. La nostra provodnista obre el vagó un altre cop i retornem als nostres compartiments.
Tomsk, la ciutat que acull la primera universitat de Sibèria és també, paradoxalment, una de les víctimes de la industrialització ferotge i de la política nuclear de l'ex-URSS, ja que una de les seves centrals, la Tomsk-7 va patir el 1993 un accident que va ocasionar un nivell de contaminació en l'aire que va detectar-se fins a Suècia.
Arribem a Novossibirsk, la ciutat més moderna de Sibèria i la que té el major Teatre de l'Òpera de Rússia. Tanmateix, no podem visitar-lo perquè els 20 minuts d'aturada només ens permeten fer un vol per l'estació.
A partir d'aquí el tren gira lleugerament cap al sud, en direcció a l'Altaïr, el massís muntanyós declarat Patrimoni de la Humanitat el 1998.
Tobolsk.... Tioumen...
Arribem a Iekaterinbourg, ciutat fundada el 1723 pel tsar Pere el Gran, per poder explotar totes les riqueses minerals dels Urals, i que rep el nom de Caterina I, la tsarina.
via RSS
