Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
. A la Reserva Nacional de Caça de Boumort va néixer el passat 25 d'abril el primer voltor negre en llibertat dels Pirineus des de fa 100 anys.
El pollet pertany a una espècie extinta a Catalunya i és el resultat d'un projecte de reintroducció de l'espècie en el seu hàbitat natural en el que hi han participat diverses administracions, associacions naturalistes i institucions.
El voltor negre o voltor monjo (Aegypius monachus) és el rapinyaire més gran d'Europa i es diferencia força del voltor comú (Gyps fulvus) pel seu color molt més fosc però uniforme, les ales més amples i la cua en forma de falca. Presenta, també, zones sense plomes al cap i a les potes, la pell de les quals és rosada si són joves i blavenca si són adults.
Fa uns tres metres d'envergadura i pot arribar a pesar fins a dotze quilos, més que els trencalosos, els voltors comuns i els aufranys.
És un ocell necròfag o carronyaire que necessita diàriament gairebé un quilo de carn per a la seva subsistència, però poden arribar-ne a menjar fins a quatre vegades més en èpoques de cria de pollets o com a reserva per a quan no poden sortir a volar.
Normalment s'alimenta de cadàvers de petits mamífers com conills o llebres, però quan troben restes d'altres de més grossos, vaques, cavalls o bens per exemple, es poden aplegar un gran nombre d'ocells per alimentar-se plegats de la mateixa carronya que foraden i engoleixen després d'arrencar-ne trossos amb els seus poderosos becs.
L'espècie, molt sensible a la presència humana i víctima de pràctiques poc ètiques, va arribar a extingir-se als Pirineus per culpa dels verins, de la caça furtiva, de l'abandonament dels nius per molèsties d'origen humà, dels impactes amb xarxes elèctriques i per la manca de restes animals al camp i als boscos, el que va obligar-los a refugiar-se en altres indrets d'Europa o va abocar algunes colònies a la seva extinció.
Des de fa un parell d'anys van començar a muntar-se nius artificials per al voltor negre a boscos de pi roig de les comarques de Lleida en vessants obacs de zones muntanyoses, sobre arbres emergents i en zones abruptes de difícil accés. Cada niu, d'uns 3 metres de diàmetre i 2 de gruix, és la llar d'una parella de voltors que pot pondre un sol ou per temporada i que és covat per tots dos ocells indistintament.
També van alliberar-se 16 exemplars de l'espècie, dos dels quals, le Perla i el Portell, són els progenitors d'aquest primer pollet que porta un bri d'esperança per a aquests rapinyaires als Pirineus.
Tant de bo que aquest sigui el començament d'una nova etapa de recolonització d'uns territoris dels que mai els voltors negres no haurien hagut de ser foragitats, considerats feristeles i massacrats sense pietat.
De tant en tant les bones notícies ens fan oblidar la dura realitat. I aquesta n'és una. No bona, sinó excel·lent.
A la Reserva Nacional de Caça de Boumort va néixer el passat 25 d'abril el primer voltor negre en llibertat dels Pirineus des de fa 100 anys. 
Normalment s'alimenta de cadàvers de petits mamífers com conills o llebres, però quan troben restes d'altres de més grossos, vaques, cavalls o bens per exemple, es poden aplegar un gran nombre d'ocells per alimentar-se plegats de la mateixa carronya que foraden i engoleixen després d'arrencar-ne trossos amb els seus poderosos becs.
via RSS
