Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
En el mundo animal también hay CSIs capaces de dictaminar con toda certeza las causas por las que un ejemplar de cualquier especie deja este mundo y, en el caso que nos ocupa, pasa a ser una "bonita" piel de la que su propietario se siente doblemente orgulloso (en la intimidad, obviamente):
a) por haber acabado con su vida.
b) por poder exhibir su "trofeo" ante amigos y conocidos con los que compartir escopetas y aficiones.
El pasado mes de enero, el Seprona incautó a un vecino de Villablino (León), una piel de oso supuestamente heredada y supuestamente muy antigua.
Al ser el oso pardo una especie protegida, el juzgado que se hizo cargo del caso decidió encargar a la Facultad de Veterinaria de Oviedo un informe que desvelara todos los datos posibles sobre el difunto animal. De manera que se procedió a realizar una necropsia para dilucidar las causas de la muerte del mismo.
Según informaron responsables de Ecologistas en Acción, el Protocolo de Necropsia certifica que el animal no murió por causas naturales ni tenía la antigüedad que su propietario alegaba.
Dice el informe que el oso "recibió dos disparos de postas, uno con posta más fina, a mayor distancia y desde atrás y otro disparo fronto-lateral derecho, con posta más gruesa que impacto en el rostro, pecho y costado derecho del animal a unos 15 metros y posteriormente fue rematado de un disparo en la zona del corazón con una bala de cartucho de escopeta, probablemente del calibre 12"... Por lo menos lo remató, "para que no sufriera". También dice la necropsia que el animal no era un ejemplar de mucha edad, porque "tendría entre dos y tres años de edad, que se corresponde a un ejemplar recién emancipado o desarrollando una vida individual", y que "parece poco probable que la piel tuviese menos de cinco años ni más de 20".
Misterio resuelto.
Pero esta historia tiene un epílogo de película italiana, de esas neo-realistas que rozan el esperpento.
A pesar de todos los informes, el presunto furtivo no sólo no será juzgado, porque el caso estaba prescrito por la antigüedad de los restos y las penas aplicables en este tipo de delitos, sino que el Juzgado, al cerrar el caso definitivamente, tuvo que devolver la piel del oso al cazador "por motivos legales".
En el mundo animal también hay CSIs capaces de dictaminar con toda certeza las causas por las que un ejemplar de cualquier especie deja este mundo y, en el caso que nos ocupa, pasa a ser una "bonita" piel de la que su propietario se siente doblemente orgulloso (en la intimidad, obviamente):
via RSS
