Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Mentre una part del nord d'Europa viu pendent del núvol de cendres que el volcà que hi ha sota la glacera Eyjafjallajökull segueix llançant a l'atmosfera, des de fa ben bé un mes, un matí com aquest, fa 30 anys, un altre volcà va esclatar violentíssimament i va fer desaparèixer 400 metres del seu cim: es diu Mont Saint Helens i és a l'estat americà de Washington.
Mesos abans de l'erupció, el volcà mostrava una activitat sísmica de baixa intensitat però freqüent que va ocasionar allaus de neu i gel del cim de la muntanya; hi va haver, també, una explosió freàtica i es va obrir una esquerda de gairebé 5 quilòmetres en el cim.
Al mes d'abril es van detectar explosions de vapor d'aigua amb grans emissions de cendres i els vulcanòlegs van fer un seguiment intensiu de tots els canvis que es produïen en la immensa mola de pedra, neu i gel.
Les autoritats, però, van decidir establir una zona de seguretat davant el perill d'erupció i vist l'interès que el fenómen despertava no tan sols en la comunitat científica sinó en centenars de curiosos que s'hi apropaven per viure en directe aquest espectacle de la natura. Tanmateix, van haver d'autoritzar la presència dels vulcanòlegs que controlaven els esdeveniments i feien un seguiment dels canvis en les emissions de diòxid de sofre gasós i en la temperatura de la superfície, que podien alertar de la imminència d'una erupció.
El 16 de maig no hi va haver cap erupció i va baixar el nombre de persones que s'hi van apropar a la zona. El 17 es va permetre l'accés d'un grup d'investigadors a la zona perillosa i un d'ells, David A. Johnston va passar la nit del 17 en un observatori dins la muntanya. Les últimes dades que va transmetre no mostraven cap canvi en l'activitat dels darrers dies i res feia sospitar que hores després una explosió equivalent a 27 000 bombes atòmiques com la d'Hiroshima causaria l'erupció més destructiva de la història dels EEUU.
Sota uns 3 000 milions de metres cúbics de fang, cendres i neu fosa van desaparèixer cabanes, cases, ponts, vies de ferrocarril, carreteres i autopistes... boscos, llacs, fauna i flora. Conreus de pomes, patetes i alfals. I hi van morir 57 persones, entre elles David A. Johnston.
Avui en fa 30 anys.
Després de l'erupció tota la zona va ser declarada laboratori natural per a l'estudi de la recuperació dels ecosistemes, de la importància de les "herències biològiques" i el ritme de recolonització de les espècies.
Els supervivents de la catàstrofe van ser els primers a fer tornar la vida a la zona: micromamífers que viuen en caus soterrats i en galeries, plantes resistents al foc i a la cendra que van començar a rebrotar, petits avets de troncs tendres que van poder-se alliberar de la neu i el fang i redreçar-se per seguir creixent, amfibis que hibernaven en el moment de l'erupció.
La seqüència següent ens parla de l'arribada de llavors arrossegades pel vent i que germinen; escarabats i aranyes que aconseguiran establir una població reproductora amb el temps... Wapitis, coiots i falcons també hi han arribat tancant la piràmide tròfica.
Perquè la vida sempre es torna a obrir pas.
Però no serà fins d'aquí a 50 anys que hi tornarà a haver un bosc jove creixent... I fins d'aquí a 200 anys el paisatge no serà com el que va desaparèixer un matí del diumenge 18 de maig del 1980 sota tones de llot, fang, pedres, cendres i foc.
Mentre una part del nord d'Europa viu pendent del núvol de cendres que el volcà que hi ha sota la glacera Eyjafjallajökull segueix llançant a l'atmosfera, des de fa ben bé un mes, un matí com aquest, fa 30 anys, un altre volcà va esclatar violentíssimament i va fer desaparèixer 400 metres del seu cim: es diu Mont Saint Helens i és a l'estat americà de Washington.
via RSS
