Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

A Arties, una localitat de la Vall d'Aran que és coneguda per la seva magnífica església de Santa Maria, amb dos campanars -un d'espadanya i un altre en forma de torre-, un retaule del segle XV i unes magnífiques pintures murals del XVI-, també hi ha un altre atractiu turístic que es diu Mimo.

Mimo és un ós bru pirinenc del que no he aconseguit esbrinar del tot la seva procedència. Algú em va dir que havia estat capturat de cadell en la part francesa d'aquests Pirineus i que sempre ha viscut en aquest recinte. Fins fa tres anys, amb un company amb qui compartia cau, riuet i herba, entre unes reixes protectores ben reforçades, perquè el recinte és dins el poble, just al costat de les pistes esportives i ben a prop del centre.

L'altre ós va morir el 2007, sembla ser que de vell, i Mimo viu la seva solitud i la seva vida rutinària amb molta dignitat.

Cada dia rep la visita de molts turistes i apropa el seu musell als barrots de ferro que limiten el seu món tot esperant que algú se salti la prohibició (perquè en una societat, perquè tot funcioni s'han d'establir regles del joc i hi ha d'haver prohibicions, malgrat les boutades demagògiques que hem sentit aquests dies en referència al tema de l'abolició de la torotura) de donar-li de menjar i li llanci per sobre de la reixa alguna galeta, un tros d'entrepà o les restes d'alguna fruita.

Quan hi vaig anar a veure'ls, ja fa anys, tenia dues turistes assegudes al banc del costat i una d'elles pretenia llançar-li un xupa-xups amb pal i tot mentre que l'altra es preguntava si li agradarien els xiclets..., sense entendre que un animal salvatge engabiat ja té qui l'alimenta i qui li dóna el millor per a la seva salut, no qualsevol cosa que pugui perjudicar-lo o, fins i tot, causar-li greus problemes... Veieu per què s'han de prohibir coses?

Doncs bé, Mimo s'ha fet gran i camina com un vell xacrós, molt lentament i com si li fessin mal els ossos. Ens mira amb els seus ulls castanys misteriosos i es grata el llom, va a buscar una poma de les moltes que té al seu abast, es mulla la pota amb l'aigua que corre pel rierol i torna a seure.

Li fem  moltes fotos... Hi ha qui el crida com si fos un gos, perquè es giri i pugui fer-li una foto de cara o amb algun gest divertit.

I jo me'l miro i sento una pena infinita... Un animal poderós, salvatge, el rei de les muntanyes, reclòs en uns quants metres quadrats vés a saber per quantes i quines raons... com Paca i Tola, com els óssos de Cabárceno, com els del Zoo de Santillana o els del Zoo de Barcelona... o els de tots els zoos del món.

Trobo a faltar que un cop al dia, o dos, algú qualificat es planti davant de la gàbia d'en Mimo i expliqui coses sobre els óssos bruns dels Pirineus. Que parli sobre el seu estatus, sobre la seva història, sobre la davallada indigna que van patir al llarg del segle XX, quan van ser perseguits, caçats i exterminats sense cap misericòrdia, sense pietat.

Algú que faci alguna tasca de sensibilització envers els turistes i que difongui, amb orgull, un dels elements del patrimoni natural d'aquella vall, igual que ho fan en altres llocs del món (Astúries, els Abruzzos, Brenta, Yellowstone, els Tetons, Banff....)...

Però a la Vall d'Aran l'ós és una mena de proscrit.

Per moltes raons, principalment polítiques i econòmiques, hi ha sectors poderosos d'aquella societat que "no el volen" i que si poguessin el farien desaparèixer del mapa, com ja van fer-ho en el segle XX.

He tornat de la Vall d'Aran amb la pena de veure com el que hauria de ser un reclam turístic de primera i s'hauria de difondre com a símbol de qualitat dels seus espais naturals és una mena de proscrit, una "cosa" que és allà però de la que no se'n parla a no ser que sigui tot relacionant-lo amb la mort d'alguna ovella (que és generosament compensada per l'administració, com cal i és de justícia) o amb hipotètics "atacs" a algun caçador que havia anat a empaitar senglars en una zona on l'ós s'alimentava per poder afrontar amb èxit la hibernació.

Perquè l'ós bru dels Pirineus és, a la Vall d'Aran, un fantasma. Malgrat la tasca de moltes associacions, malgrat les campanyes de sensibilització i d'educació ambiental, a nivell de carrer, entre la gent, l'ós bru dels Pirineus és fum, una ombra que es desplaça pels boscos, una anècdota.

I Mimo, un Segismund que no sé si arribarà a recordar una altra vida, la que tenia abans de ser reclòs en aquesta "torre d'or" d'Arties, ni a enyorar una altra sort, unes altres olors, un altre paisatge, un altre cel.