Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
La guàrdia reial anglesa fa servir, des del 1815, uns barrets immensos, altíssims, de pell d'ós negre americà.
Cada barret és un ós, i com que la reina Isabel II disposa de cinc regiments de guàrdies reials, les necessitats anuals de pells per a substituir els barrets "vells" o en desús són de 50 /100 unitats= óssos.
Stella McCartney, dissenyadora anglesa de renom i filla de Linda i Paul McCartney, animalista militant i defensora de l'ús de teixits i fibres que no siguin d'origen animal, o si més no per als quals no hagi calgut el sacrifici de cap animal, ha fet una proposta pública: substituir la pell natural d'aquests barrets per una fibra sintètica que faria el mateix efecte.
La dissenyadora ha explicat en una entrevista al The Daily Telegraph que el sentit històric d'aquests barrets, manllevats de la Guàrdia Imperial de Napoleó des de la derrota de Waterloo i que tenien la finalitat de visualitzar una tropa "més alta" quan entraven en combat, ja no és vigent sentit avui dia. I encara menys, en una societat cada cop més sensible envers el patiment animal i que reclama un tracte ètic amb totes les altres espècies, a banda de la nostra.
PETA ha proposat com a alternativa a la pell d'ós una fibra feta de plàstic que és, com la pell, impermeable i transpirable.
El Ministeri de Defensa anglès es defensa amb l'argument que totes les pells les compren al Canadà -cosa òbvia, perquè a Anglaterra no hi ha ni un ós- on cada any es donen autoritzacions per a la caça d'aquests plantígrads amb la finalitat de tenir-ne "controlada" la població -el que en garantiria la seva legalitat i la necessitat de fer-ho-.
Com sempre, l'espècie depredadora per excel·lència i que és incapaç de controlar la seva pròpia població -cada any som 75 milions de bípedes més al món- s'erigeix en àrbitre, jutge i déu dels altres éssers vivents.
I si cal mantenir les poblacions d'óssos negres al Canadà, es fa. I quina millor destinació per a un cadàver pelut que eternitzar-se sobre el cap dels eixerits guàrdies reials anglesos, en les fotos dels turistes que tan atrets se senten per la posada en escena d'una "tradició" com és el canvi de guàrdia i la seva coreografia.
Ètica versus tradició.
És possible que en una societat més avançada moralment, com és l'anglesa, la proposta s'aprovi i hi hagi un canvi lent i progressiu en el material dels barrets reials.
Tanmateix, els óssos negres se seguiran afusellant al Canadà. Com tants milions d'animals que cada any perden la vida sobre la terra víctimes de les armes de foc, de gallets premuts per "sapiens" que conserven ben vius els gens de quan ens calia anar a la recerca del foc per garantir la supervivència de la tribu. Deu fer... un milió i mig d'anys?
La guàrdia reial anglesa fa servir, des del 1815, uns barrets immensos, altíssims, de pell d'ós negre americà.
Ètica versus tradició. 
via RSS
