Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
El fèlid més gran del continent europeu és el linx boreal(Lynx lynx) també conegut com a llop cerval. Pot arribar a fer 1,30 m de llarg, fins a 75 cm d’alçada i fins a 30 quilos de pes. Té les potes llargues, la cua molt curta i el colors del seu pèl canvien amb les estacions i oscil·len entre un bru daurat estiuenc i un gris clar hivernal. Tenen taques irregulars i de distribució aleatòria.
Tanmateix, els trets més característics del linx boreal són els pinzells negres de l’extrem de les seves orelles, així com les taques i línies negres dels seus ulls i la seva cara.
Aquesta espècie, que viu als boscos, els prats d’alta muntanya i pastures, i que fins fa menys d’un segle era present a gran part del continent europeu, ha vist reduir les seves poblacions de manera alarmant any rere any, i en molts indrets, com per exemple Catalunya, ha desaparegut del tot. Igual que va passar amb el llop i gairebé amb l’ós bru, el linx boreal va ser exterminat a casa nostra.
Avui dia només queden poblacions als Països Bàltics, Finlàndia, Rússia, Escandinàvia, Sibèria, Polònia i Bielorússia. Com passa en el 99% d’extinció d’espècies les causes són d’origen antròpic. La caça incontrolada, els paranys, els verins i la persecució a què els han sotmès els ramaders han esborrat del nostre paisatge aquest carnívor tan bell, amb un paper molt important dins la xarxa tròfica. Perquè els linxs, que són carnívors, s’alimenten principalment de joves ungulats com ara daines, cérvols, cabres salvatges i/o isards, i també poden nodrir-se de llebres,conills, rosegadors i aus.
Un estudi elaborat per científics francesos va confirmar la presència de rastres i senyals que certificaven la presència d’una quarantena de linxs boreals en el seu vessant pirinenc. La seva procedència és una incògnita, perquè mai no s’hi ha fet una reintroducció legal de l’espècie, fet que porta a la hipòtesi que siguin exemplars alliberats per particulars procedents del tràfic il·legal d’espècies.
Tanmateix, des de fa molt de temps els científics que segueixen els grans carnívors pirinencs estan força esperançats en el retorn natural del linx boreal.
Primer va ser l’ós bru. Sense que acabés de desaparèixer del seu hàbitat ancestral, va caldre un Projecte Life per aconseguir que la població es veiés reforçada amb exemplars eslovens i comencés a créixer, tot i que de manera molt lenta.
Anys després va ser el llop qui va tornar a reconquerir els seus antics territoris. Un exemplar procedent d’Itàlia va ser el pioner a retornar a casa nostra. Avui dia hi ha un petit nucli que es mou pel Cadí, des d’on pot tornar a colonitzar espais deshabitats.
En el seu llibre Els mamífers carnívors d'Andorra, David Guixé opina que al Pirineu i al Prepirineu catalans hi ha espai per al linx, perquè hi ha àmplies zones que poden oferir-li tranquil·litat i aliment.
El linx no arribarà des d’Itàlia. Primerament haurà d’iniciar la seva expansió cap al sud de França i des dels seus Pirineus, travessar la frontera administrativa i retornar a casa nostra.
És un procés lent, però tan bon punt s’iniciï segurament que no hi haurà marxa enrere.
Al seu favor juga el seu comportament gens conflictiu, esquiu, nocturn, que no comporta cap risc per a les persones i de molt baixa conflictivitat envers els ramats domèstics, perquè les seves preferències alimentàries es centren en la fauna salvatge dels boscos i zones adjacents.
Si torna el linx a Catalunya finalment haurem aconseguit rescabalar tots els danys que els hem fet a les nostres espècies autòctones per ignorància, per cobdícia, per estultícia, per indiferència.
El fèlid més gran del continent europeu és el linx boreal(Lynx lynx) també conegut com a llop cerval. Pot arribar a fer 1,30 m de llarg, fins a 75 cm d’alçada i fins a 30 quilos de pes. Té les potes llargues, la cua molt curta i el colors del seu pèl canvien amb les estacions i oscil·len entre un bru daurat estiuenc i un gris clar hivernal. Tenen taques irregulars i de distribució aleatòria.
via RSS
