Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Estic llegint La voz de las trece abuelas de Carol Schaefer, una història que recull les reflexions de tretze àvies indígenes arribades de tot el món que es van reunir de l’11 al 17 d’octubre del 2004 a Phoenicia, Nova York, en un Consell Internacional.
Molt preocupades per la destrucció sense precedents que pateix la Mare Terra, parlen i ens regalen la saviesa ancestral de les seves cultures al voltant de temes com l’educació dels fills, la convivència familiar, les relacions de l’home amb la natura, la guerra, la pobresa, la contaminació de l’aire i de les aigües, la salut física i psíquica, el futur.
“Los pueblos indígenas dependían por completo de la naturaleza. Por eso, para ellos la vida, toda la vida, era sagrada. Los animales y las plantas del planeta no eran objetos. Lo que se le hacía a la Tierra y a sus habitantes se les hacía también a ellos mismos.”
I és que en aquest país que va passar per la història d’esquenes a la Il·lustració, ja fa dies que s’ha obert la temporada de les salvatjades, la crueltat, la violència col·lectiva, l’alliberament de les frustracions i els traumes personals en la més baixa de les manifestacions in-culturals que els més primitius malden per subvencionar i mantenir: les “festes” amb animals: “correbous”, “toros enllaçats”, “vaquillas”, “becerradas”, “novilladas”, “corridas”. El nom és el de menys, el que fa mal és veure com aquests éssers vius que pateixen, sagnen, agonitzen mentre són torturats i moren cruelment són considerats “objectes”i, per tant, se’ls pot fer de tot impunement.
Aquest cap de setmana ha estat especialment prolífic en “espectacles salvatges de pa i circ” per als “mascles ibèrics” de les Terres de l’Ebre i la premsa se n’ha fet ressò. En una emissora privada, el tema ha sortit en la tertúlia d’aquest matí (m’agradaria tant que algú m’expliqués com se seleccionen els tertulians i quina formació se’ls demana, a banda del fet de tenir un carnet polític i/o ser ex- alguna cosa) i un d’ells es negava “rotundament” a reconèixer que els animals tinguin cap mena de dret. Els animals són “objectes” als que es pot maltractar i torturar per divertiment.
M’avergonyeixo de pertànyer a aquesta espècie, a aquest país, a aquesta “cultura”. Em sap greu que la immensa minoria dels toroturadors pontifiquin des de ràdios i televisions públiques o privades i defensin allò que no es pot defensar de cap manera. I que la majoria de les persones, que defensem altres valors i per a qui TOTA LA VIDA és sagrada no tinguem la presència ni la veu que ens pertocaria en tots els mitjans de comunicació.
Els demagogs de fireta, els especistes prepotents i insensibles, els defensors del submón irracional de la tortura, la sang i el dolor aliè NO ens representen. Perquè, com diu Salvador Giner: "En una sociedad decente no se maltratan los animales, ni se jalean a los atormentadores. Una sociedad decente condena el abandono de animales en el campo, o los juegos y torturas crueles con los perros. Recupera tortugas de mar heridas. Abre centros de recuperación para las bestias que necesitan protección. Enseña a los niños de las escuelas a tratar siempre la vida con respeto y cariño. Esa es, por fortuna, nuestra sociedad, aunque quede mucho más por hacer. Esa misma sociedad no puede incurrir en la brutal contradicción de promover esos principios elementales de humanidad al tiempo que permite la barbarie de las corridas. Una cosa lleva a la otra. Del mismo modo que amar y proteger a las especies vivas redunda a la postre en tratar a los demás, a los seres humanos, con el respeto debido. Solo es de esperar que la menguante grey de los taurófilos lo entienda. Y que, lo más pronto posible, deje de confundir la tradición, la literatura y la estética con la ética."
Els demagogs de fireta, els especistes prepotents i insensibles, els defensors del submón irracional de la tortura, la sang i el dolor aliè NO ens representen. Perquè, com diu Salvador Giner: "En una sociedad decente no se maltratan los animales, ni se jalean a los atormentadores. Una sociedad decente condena el abandono de animales en el campo, o los juegos y torturas crueles con los perros. Recupera tortugas de mar heridas. Abre centros de recuperación para las bestias que necesitan protección. Enseña a los niños de las escuelas a tratar siempre la vida con respeto y cariño. Esa es, por fortuna, nuestra sociedad, aunque quede mucho más por hacer. Esa misma sociedad no puede incurrir en la brutal contradicción de promover esos principios elementales de humanidad al tiempo que permite la barbarie de las corridas. Una cosa lleva a la otra. Del mismo modo que amar y proteger a las especies vivas redunda a la postre en tratar a los demás, a los seres humanos, con el respeto debido. Solo es de esperar que la menguante grey de los taurófilos lo entienda. Y que, lo más pronto posible, deje de confundir la tradición, la literatura y la estética con la ética."
via RSS
