Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Aran és una femella d'ós bru europeu nascuda a Cabárceno fa cinc anys. L'han batejada amb el nom de la vall on viurà molts anys, i només fa dos mesos que ha canviat de residència. De les magnífiques instal·lacions de Cabárceno, una antiga mina cantàbrica amb una superfície de 750 ha i un indret ideal per als centenars d'animals que hi viuen, autòctons i exòtics, Aran ha passat al petit recinte d'Arties, antiquat, estret, precari, incòmode i poc acollidor per als dos óssos que ara hi resideixen.
La jove Aran està acostumant-se a la seva nova llar, i se la veu caminar amunt i avall, asseure's al costat de la petita font, del petit estany. Dormir amb el cap recolzat sobre una pedra o jugar a buidar un robust tronc d'arbre mort a la recerca de cucs o formigues.
L'any passat en aquest mateix indret només hi vivia el Mimo, el vell mascle de vint-i-un anys amb greus problemes d'artrosis, que mirava amb enyorança les muntanyes i es pansia, lentament, sense haver pogut col·laborar al coneixement de la seva família, ni a sensibilitzar la població i educar-la en valors ambientals, ni a aconseguir un veritable "progrés" en la nostra espècie pel que fa al respecte i coneixement de les altres espècies. Aquest any el Mimo té una companya, però segueix mirant les muntanyes amb un posat melangiós.
Les meves vacances a la Vall d'Aran, lloc meravellós i ple de vida que estimo molt, sempre tenen aquest regust agredolç dels óssos d'Arties i les oportunitats perdudes per convertir aquest poble en un punt de referència a Catalunya sobre educació ambiental i coneixement d'aquesta espècie.
Sempre recordo la frase del Dr. Jordi Sabater Pi " aquell que observa, coneix; qui coneix, estima i qui estima, respecta i protegeix." perquè el respecte i la protecció són les veritables bases del progrés de qualsevol societat.
Però a la Vall d'Aran, malgrat els anys passats des de la primera polèmica amb l'alliberament dels óssos eslovens a França, sorprèn que no hi hagi cap associació, cap col·lectiu, cap interès per part de l'administració a defensar, conèixer i comprendre aquests animals emblemàtics. Són fantasmes que de tant en tant protagonitzen alguna notícia i són objecte de seguiment per part de les administracions, però no hi ha cap voluntat d'apropar-los a la gent, als visitants, als milers de turistes que cada any passen per davant de la gàbia dels óssos d'Arties i que fan comentaris veritablement increïbles.
La Vall d'Aran és a les antípodes d'Astúries pel que fa a la gestió de la seva fauna autòctona.
Paca, Tola i Furaco viuen també en captivitat, però en un recinte digne i espaiós. Cada dia es fan moltes sessions d'educació ambiental i de coneixement dels óssos in situ. A banda de la Casa del Oso on es pot veure una exposició permanent, gaudir de videos i pel·lícules i consultar llibres. Hi ha webs que en parlen, associacions que porten més de vint-i-cinc anys treballant-hi. Hi ha l'orgull de ser un territori on la seva espècie més emblemàtica s'ha recuperat molt bé i els humans hi han après a conviure-hi i a respectar-la.
Marxo de la Vall amb la tristor i la impotència de no poder fer-hi res. I tant que hi ha per fer!
I amb la tristor de la mirada de l'Aran que no deu entendre per què l'han dut a aquesta altra presó, petita, antiquada, estreta, precària i incòmoda. Serà que ser ós a la Vall d'Aran és un delicte.
Aran és una femella d'ós bru europeu nascuda a Cabárceno fa cinc anys. L'han batejada amb el nom de la vall on viurà molts anys, i només fa dos mesos que ha canviat de residència. De les magnífiques instal·lacions de Cabárceno, una antiga mina cantàbrica amb una superfície de 750 ha i un indret ideal per als centenars d'animals que hi viuen, autòctons i exòtics, Aran ha passat al petit recinte d'Arties, antiquat, estret, precari, incòmode i poc acollidor per als dos óssos que ara hi resideixen.
via RSS
