Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
CHURCHILL: un paraiso en peligro
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
L’Europa d’abans de la Il·lustració era una Europa grollera, primitiva i cruel. Després de la Il·lustració, molts països van avançar èticament i moralment en molts temes, per exemple el tracte que es donava als animals. En altres, com a l’Espanya de Fernando VII, se’n reien de la necessitat de progressar culturalment (“Que inventen ellos!”) i creaven equipaments tan perversos com les “Escuelas de tauromaquia”, on “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía” podia continuar retrocedint i passar a ser el fanalet de cua de l’Europa d’aleshores.
Anglaterra, però, abans de culturitzar-se, sensibilitzar-se i progressar moralment molt i molt, havia viscut una història negra plena d’espectacles truculents els protagonistes dels quals eren pobres bèsties que eren torturades sàdicament i cruelment per a gaudi dels pertorbats que assitien a aquests espectacles. Per exemple, les baralles entre gossos ensinistrats i toros tenien moltíssima acceptació i comptaven amb un públic molt nombrós.
Anglaterra va evolucionar, però al llarg dels seus segles d’imperi va difondre entre les seves colònies (Espanya també va fer-ho, òbviament) aquests espectacles cruels. I al Pakistan, per exemple, va arrelar un altre tipus de combat entre animals: óssos contra gossos, que tenia i encara té –clandestinament- molts seguidors que juguen molts diners apostant per uns o altre.
No cal dir que els óssos que viuen i moren en aquest combat cruel han passat veritables calvaris: se’ls han arrencat les ungles i els ullals perquè només puguin defensar-se amb el seu cos; se’ls perforen els narius per on es fa passar una corda que el seu amo tiba cada vegada que vol aturar l’escomesa del plantígrad; són engabiats en llocs abjectes i mantinguts amb poc aliment i poc calòric... En resum, la seva vida és un calvari i la seva mort, una salvatjada.
La WSPA fa molts anys que treballa per alliberar els darrers óssos captius, les darreres víctimes del bear baiting al Pakistan i dóna suport a centres d’investigació com el de Bioresource (BRC) i financia Santuaris on els animals rescatats es guareixen de les seves ferides, físiques i psicològiques, i són atesos per la resta de les seves vides, com el de Balkasar, al Pakistan.
WSPA ha fet públic, aquesta setmana, el rescat de tres óssos més: Milla, Shama i Lala.
Tres animals utilitzats per a espectacles il·legals, com les baralles amb gossos, que els han deixat força seqüeles físiques. Lala, per exemple, presenta cicatrius de mossegades arreu del cos i té una ferida a la boca especialment delicada, de la que encara avui els veterinaris n’estan tenint cura. Milla té també cicatrius a la boca i és cega d’un ull. I Shama, una altra femella d’uns cinc anys d’edat, és la més forta i saludable. La capa de pèl llarg i espès va protegir-la millor que a les seves companyes de les queixalades dels gossos i no presenta tants traumatismes com Milla i Lala.
Després de la quarentena, totes tres compartiran el recinte comú amb altres óssos alliberats, podran asseure’s sobre l’herba, caminar entre matolls i ajeure’s sota l’ombra d’algun arbre quan ho desitgin. Sabran el que és la vida i alguna cosa semblant a la llibertat.
L’Europa d’abans de la Il·lustració era una Europa grollera, primitiva i cruel. Després de la Il·lustració, molts països van avançar èticament i moralment en molts temes, per exemple el tracte que es donava als animals. En altres, com a l’Espanya de Fernando VII, se’n reien de la necessitat de progressar culturalment (“Que inventen ellos!”) i creaven equipaments tan perversos com les “Escuelas de tauromaquia”, on “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía” podia continuar retrocedint i passar a ser el fanalet de cua de l’Europa d’aleshores.
via RSS
