.
 He acabat de llegir un dels llibres que vaig comprar al Canadà la passada tardor. Es diu Mark of the Grizzly i és el relat de 18 històries d'atacs d'óssos esdevinguts entre 1977 i 1997 a llocs tan diversos com els parcs nacionals de Yellowstone i de Glacier, a Alaska, Montana i la British Columbia.
Els que van viure'ls eren homes i dones que per raons diverses es trobaven en espais naturals feréstecs, en territoris que haurien d'estar lliures d'humans per tal que la fauna salvatge del planeta tingués els seus santuaris, les seves llars on viure d'acord a la seva condició d'ésser viu i lliure. Eren excursionistes, caçadors, fotògrafs de natura, corredors i algun biòleg i les circumstàncies de les trobades totalment diferents i amb casuístiques diverses.
Molts dels atacs van esdevenir per sorpresa, sobtadament. Els óssos són animals increïblement ràpids i que poden iniciar una acció defensiva o ofensiva en dècimes de segon. Però el denominador comú de tots els atacs relatats en el llibre va ser la presència dels humans en territori d'óssos en èpoques o llocs especialment crítics: a) quan els cadells són amb la mare i ella els defensarà per damunt de tot, fins i tot amb la seva pròpia vida; b) en època d'alimentació intensiva, a la tardor, quan qualsevol resta animal o vegetal és un tresor, és alguna cosa per la qual lluitar perquè significa poder encauar-se i sobreviure a la hivernació o morir d'inanició. Les històries que es relaten en el llibre són totes experiències personals traumàtiques, algunes d'elles amb gravíssimes conseqüències per a qui les van viure. No en debades un ós és un animal poderós, amb urpes proveïdes d'ungles letals i boca de carnívor. Una sola urpada, en si mateixa, pot ser letal. Una queixalada pot produir lesions increïblement traumàtiques i esgarrifoses en cara, coll, cap, pit, esquena, cames o braços d'un humà. Si els óssos poden abatre cérvols, bisons, alces o altres animals de gran pes, què no faran amb un ésser humà? Però per damunt de tot, el missatge és que els óssos no són animals agressius sense motiu. Sempre, en tots els relats, hi ha hagut una invasió d'un territori que els animals sentien com a seu; hi ha hagut una acció humana que ells van interpretar com una amenaça i de la qual van defensar-se... La lliçó és que en gairebé tots els casos els óssos "agressors" van acabat morts, i de vegades, com a víctimes col·laterals, també van ser abatuts altres óssos que no eren responsables de res però que es trobaven per la zona del conflicte. O sia, el principi màfia va acabar imposant la seva llei: l'humà acaba vencent per la força de les armes. Les històries són ja llunyanes. L'última que s'explica va esdevenir el 1997. Els atacs d'óssos a humans en els territoris abans esmentats s'han reduït espectacularment. Els gestors del departament de Parcs del Canadà i dels Estats Units han dedicat molts esforços a informar la població que accedeix al medi, als parcs, a la natura, al lloc on viuen (cada cop menys) óssos bruns americans o grizzlies, sobre la necessitat d'adoptar unes pautes de conducta que els allunyin d'enfrontaments amb els animals. S'han dissenyat contenidors especials per a brossa, pastors elèctrics per a campistes, esprais de pebre com a defensa en cas d'atac d'ós... Els rangers saben on són els grups familiars d'óssos i tanquen al públic els camins on els animals fan estatge en determinades èpoques de l'any, per alimentar-se, per encauar-se... Ha de ser possible la convivència de les espècies. De totes les espècies. I a nosaltres, que som hipotèticament l'espècie intel·ligent, ens toca renunciar a moltes coses, ens toca ser generosos i cedir, en aquest cas als óssos, un lloc on viure, un territori on poder desenvolupar-se i on perpetuar-se. Que visquin els óssos... a Montana, a Alaska, a la British Columbia, a Churchill, a Groenlàndia, a Sibèria... als llocs que encara hi són. Perquè si desapareixen, nosaltres també ho farem. Formem part de la natura i el que li passi a la natura ens passarà a nosaltres també. Tot i que ens creiem els reis de la creació.
|
