.
 Aviat farà un any que dos turistes van trobar i recollir, en el marge d'una carretera del Parc Natural de Somiedo, prop del poble de Villarín, un cadell d'ós de cinc mesos d'edat que caminava desorientat i amb senyals d'estar ferit. L'ossall va ser traslladat a les dependències de la Guàrdia Civil, d'allí a una clínica veterinària i pocs dies després, vist que el seu estat s'agreujava, van dur-lo a Cabárceno, on va ser atès moltes setmanes. Es tractava d'una femella i la van batejar com Villarina. Després d'una llarga convalescència i de moltes cures i atencions, va recuperar-se del tot i va plantejar, als biòlegs i conservacionistes, què fer-ne? Tancar-la en un recinte com Paca i Tola? Dur-la a Cabárceno, amb els altres óssos que hi viuen? O arriscar-se a alliberar-la i intentar que un ós infantil, sense cap suport de la mare, fos capaç de superar el primer hivern de la seva vida en llibertat i en solitari... Que instintivament es busqués un refugi adient, hi fes un llit on ajaçar-s'hi i mengés suficient com per suportar el desgast físic d'una hibernació. I que quan arribés el bon temps, en sortís triomfant. Finalment aquesta va ser l'opció triada i la zona escollida per al seu alliberament va ser la mateixa on va ser trobada: Somiedo. Tanmateix, per reduir els riscos per a la vida del animaló, es van planificar protocols de control a distància per poder socórrer l'osseta si és que calia: van dotar-la de transmissors adossats al pelatge del llom, van reforçar amb aportacions extraordinàries els recursos naturals que hi havia en la zona de l'alliberament, perquè no li faltés el menjar, i van fer-ne també un seguiment fotogràfic. 
Tot va anar com s'esperava. Villarina va trobar un racó pregon i solitari; va fer-se un jaç, va menjar molt i de tot, va posar-se a dormir quan la neu va començar a caure sobre la muntanya asturiana, va sortir en algun moment quan el temps millorava o el sol escalfava una mica més del compte, i finalment, després de 45 dies d'hibernació, va decidir sortir definitivament a la primavera i fer vida fora del cau. Era mitjans de març quan Villarina va començar a buscar menjar prop del cau, a explorar el territori, a conèixer la seva llar. L'instint i el que va aconseguir aprendre els cinc mesos que va romandre amb la mare i els altres dos cadells seran les claus perquè l'animaló sobrevisqui. Quan li caigui el pèl d'hivern, a finals de juny, es perdran també els transmissors i Villarina quedarà un altre cop òrfena. Però la natura és molt savia. I la vida s'obre pas sempre, malgrat les circumstàncies, malgrat la mala sort.  Sort, petita! Que els follets i les fades dels teus boscos asturians t'acompanyin.
I que visquis molts anys en les teves muntanyes tranquil·les i protegides.
|
