Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Era el 1966 quan el Zoo de Barcelona acollia el qui hauria de ser el seu hoste més especial i únic al món: Floquet de Neu.

Era el primer goril·la albí conegut al món, procedia de Selva de Nko, província de Rio Muni, antiga Guinea espanyola, i qui l'havia salvat d'una mort més que segura va ser Jordi Sabater Pi, eminent científic i etòleg que en aquella època es trobava treballant en aquell país africà.

Floquet de Neu pertanyia a la subespècie del goril·les de costa i quan va arribar a Barcelona pesava menys de nou quilos i se li va calcular una edat d'uns 2 o 3 anys.

Va créixer a Barcelona envoltat de tota mena de cures i atencions. Va dur una vida còmoda, encara que privat de llibertat, i en els 37 anys que va viure al Zoo va poder formar la seva pròpia família, amb 21 fills i 7 néts.

Una de les filles, sembla ser que la més estimada i preferida per Floquet, va ser Virunga, nascuda el 23 de maig de 1979 i  la primera goril·la a ser criada exitosament per la seva pròpia mare, sense que calgués la intervenció dels humans per assegurar-ne la supervivència.

Virunga va viure sempre al Zoo de Barcelona, on va compartir recinte amb Willy al llarg de quatre anys, i on des del 1997 va tornar al grup de Floquet de Neu, després que morís la seva companya i el goril·la albí quedés sol.

La filla de Floquet de Neu va patir diverses afeccions intestinals els darrers anys, de les que era tractada i ben controlada. Malauradament, els darrers dies va aguditzar-se la patologia i malgrat tots els intents de l'equip de veterinaris del Zoo per salvar-li la vida, no va ser possible.

Virunga va morir el passat dimarts 31 de gener, a causa d'una disenteria bacteriana aguda. Tenia 32 anys.

Va nèixer en captivitat i va morir sense conèixer el que és el seu món natural. Potser tampoc no va necessitar-ho. No li va mancar mai de res, més que la llibertat, i va morir sense dolor, sense patiment.

Aquest és el dilema... Llibertat o longevitat? Possibilitat de fer educació ambiental i transmetre valors a les noves generacions mitjançant els zoos o aïllar-nos cada cop més del món natural?

To be or not to be? That's the question.

Adéu, Virunga. Gràcies per tot el que ens has ensenyat.

Un aiguamoll és un ecosistema que es  caracteritza per l'embassament d'aigües no massa profundes, sobre un terreny planer i impermeable que acull gran abundància d'espècies vegetals com joncs, canyes i altres plantes herbàcies, així com gran nombre d'espècies animals per a les quals el medi aquós és insubstituïble a l'hora de reproduir-se i passar algunes etapes de la seva vida.

Històricament l'home hi ha lluitat en contra. Els ha dessecat, els ha transformat en àrees de conreu, els ha contaminat, els ha explotat sense mesura buidant-los les aigües i exterminant-ne les espècies que hi eren presents i per a les quals l'aiguamoll els era vital (aus, amfibis, rèptils, petits mamífers, insectes, peixos, microorganismes...), els ha substituït per ciment i totxanes, i altres malvestats inherents a la incapacitat o desinterès de la nostra espècie -de molts individus de la nostra espècie- de pensar en un món global, en altres legítims habitants del planeta Terra.

Tanmateix, els aiguamolls ens donen béns i serveis, perquè més enllà del seu valor cultural i turístic, són vitals per al control d'inundacions, per a la recàrrega d'aqüífers i obtenció d'aigües netes, per a la depuració d'aigües, per a la retenció de sediments i obtenció de nutrients, per lluitar contra el canvi climàtic i com a reserva de biodiversitat, no només d'espècies residents sinó com a refugi vital per a les aus migratòries.

A casa nostra ja fa molts anys que la lluita per a la recuperació i protecció dels aiguamolls va per molt bon camí, i els resultats són alhora gratificants i esperançadors.

La superfície dels nostres hàbitats humits és de vint-i-tres mil hectàrees i, a més dels més coneguts i extensos, com són els de l'Empordà, el Delta de l'Ebre, Banyoles o el Delta del Llobregat, s'han recuperat espais de gran valor ambiental com els estanys de Sils o el d'Ivars d'Urgell, o els poc coneguts aiguamolls de Granollers de Segarra, a Torrefeta i Florejacs.

A l'estat espanyol hi ha aiguamolls de gran valor estratègic i biològic, ambiental i social, com las Tablas de Daimiel o Doñana, per exemple. Ambdós estan greument amenaçats per la presencia de pous il·legals de captació d'aigües que exploten els aqüífers i posen en greu perill el futur d'aquests espais. Sortosament hi ha organitzacions com WWF Spain que lluiten en molts fronts per la preservació dels aiguamolls i la conservació de les zones humides d'arreu del país i del món, i que seguiran fent-ho en nom de tots nosaltres, els que els donem suport, els que som biocentristes i estimem aquesta nau anomenada Planeta Terra.

Un dels innegables avantatges dels satèl·lits artificials d'observació terrestre és que ens han permès i permeten de fer un seguiment dels canvis que es produeixen sobre la capa del nostre planeta amb finalitats científiques.

Aquesta és la imatge de l'extensió del gel àrtic el 9 de gener d'aquest any, ara fa vint dies.

Es pot observar que si bé la Badia de Hudson i tot el nord del continent americà gaudeixen d'una superfície gelada semblant a la dels darrers anys, entre d'altres coses perquè la congelació del mar va ser ràpida al desembre, les aigües al nord de Spitsbergen i al nord de Nova Zembla encara no s'havien gelat quan, normalment, al gener tant el mar de Barents, com el mar de Kara com el de Pechora ja eren coberts de gel.

La tardor del 2011 va ser excepcionalment càlida en gran part de les regions de l'Àrtic. A la zona de Barents, per exemple, les temperatures es van enfilar fins a 7º més del que era normal per a l'època i els científics del National Snow & Ice Data Centre (Universitat de Colorado) alerten que els nivells globals de gel a l'Àrtic encara són inferiors a la mitjana dels darrers anys.

Longyearbyen, la capital de les illes Svalbard i la ciutat més septentrional del món, acostumada a viure molts mesos l'any en la foscor de la nit polar i suportar temperatures mínimes al llarg de moltes i moltes setmanes, gaudeix d'un hivern diferent. Tant que la setmana passada els termòmetres marcaven 1º sobre zero.

Mentre els "poderosos" del planeta, aquells que només viuen per enriquir-se per esdevenir els morts més rics del cementiri, es freguen les mans pensant que el desgel d'aquesta zona de la Terra serà una oportunitat més d'enriquiment mitjançant l'explotació de recursos naturals no renovables, totes les espècies que han trigat centenars de milers d'anys a adaptar-se a un hàbitat extremadament dur i hostil com és l'Àrtic aniran desapareixent com un castell de cartes empès pel vent. I a no massa trigar, seran història.

I en faran pel·lícules i, potser, fins i tot intentaran dissenyar i desenvolupar projectes -sucosament subvencionats, of course- per a la recuperació d'espècies extintes. I els polítics es posaran moltes medalles i als nens els explicaran que "Temps era temps hi havia un lloc remot i llunyà, cobert de gel, que es deia Àrtic. Hi vivien grans animals, peluts, blancs, poderosos. Els deien "óssos"... i un dia van desaparèixer per sempre..."

Quan als anys 90 va aparèixer la coneguda com a “malaltia de les vaques boges”, o Encefalopatia Espongiforme Transmissible es van establir rigoroses mesures de prevenció i control de l’epidèmia, entre les quals la prohibició d’abandonar cadàvers d’animals domèstics als històrics canyets, al camp o a la muntanya.

Els animals morts constituïen la principal font d’aliment de moltes espècies com els voltors, els trencalossos, els aufranys, les guineus, els llops o els óssos bruns.

Van ser uns anys difícils per a molts d’ells i algunes de les espècies necròfagues, amb les seves poblacions en risc, van patir molt per subsistir.

Es  van arbitrar algunes mesures pal·liatives com ara autoritzar recintes tancats en determinades àrees per al subministrament de restes animals a les aus carronyaires a les que els animals terrestres no hi podien accedir.

El 25 de novembre del 2011 va fer-se oficial el final de la prohibició amb la publicació al BOE del decret que  autoritza el retorn de canyets on podran dipositar-se restes cinegètiques i/o d’activitats ramaderes.  I també es contempla la creació de “Zones de protecció per a l’alimentació d’espècies necròfagues” a totes les comunitats autonòmiques.

Aquesta és una excel·lent notícia per a espècies amenaçades com els trencalossos, els óssos bruns, els voltors negres o els aufranys, ja que es retorna al cicle natural de la vida: uns moren i esdevenen aliment perquè uns altres puguin continuar vivint.

Tanmateix, no totes les aus rapinyaires viuran millor. En aquest país els emmetzinadors professionals i exterminadors de presumptes "competidors" cinegètics són una subespècie que no atura la seva activitat delictiva, per molt perseguits que estiguin. I el mal que fan, per pocs que siguin, és irreparable.

Fa pocs dies a Castilla-La Mancha van trobar-se sis àligues imperials mortes, molt probablement per emmetzinament massiu. Les necròpsies acabaran de certificar les fonamentades sospites de biòlegs i conservadors de SEO/BirdLife i d'agents del Seprona, que són qui porten el cas.

Segons el Catàleg Espanyol d'Espècies Amenaçades, l'àliga imperial és una espècie En Perill d'Extinció, i la pèrdua d'aquests sis exemplars afecta greument la gradual recuperació que l'espècie havia experimentat la darrera dècada.

Que el Seprona actuï amb l'eficàcia i el rigor que els caracteritza i detingui els terroristes de la natura responsables de la mort d'aquestes rapinyaires. I que en aplicació de l'article 334 del Codi Penal, el jutge els enviï a la presó un mínim de tres anys.

I que els óssos i les altres espècies necròfagues aprofitin tots els recursos que a partir d'ara tornaran a trobar on mai no haurien hagut de desaparèixer i les seves poblacions s'estabilitzin i creixin. Per ells, per als qui estimem la vida, per a les futures generacions.

La historia de Lara empezó el 7 de abril del 2011, cuando fue encontrada por agentes de la Fundación Oso Pardo en las proximidades de Larón, parroquia del concejo de Cangas del Narcea. La osa estaba gravemente herida en el lomo y patas traseras, consecuencia del ataque de algún congénere macho, y presentaba además una fuerte deshidratación, por lo que su supervivencia estaba gravemente comprometida.

Se decidió capturarla y trasladarla al Centro de Recuperación de Fauna Salvaje de Sobrescobio, donde gracias a las atenciones y cuidados de los profesionales del centro consiguió recuperarse totalmente de sus lesiones hasta el punto que cuatro meses después, el 19 de agosto, pudo ser devuelta a los montes del Parque Natural de Fuentes del Narcea, su casa.

Estos días de invierno Lara ha cumplido dos años. Los dispositivos de seguimiento con los que fue equipada para prever cualquier circunstancia que pusiera en peligro su vida han confirmado que Lara se ha adaptado perfectamente a la libertad y que es capaz de valerse por si misma.

Y el seguimiento fotográfico que se hace de la joven hembra, a través de las cámaras automáticas que tanta utilidad tienen para el control de fauna salvaje, ha tenido como resultado una veintena de fotografías en las que se la puede ver con un aspecto saludable, el pelo brillante y espeso y una muy buena forma física.

Han pasado nueve meses y la osa ha recuperado su vida. Un gran éxito de todos los que trabajan por la fauna salvaje, por todas las especies amenazadas, por la biodiversidad y una inmensa alegría para todos los que queremos a los animales como a nosotros mismos, porque también somos animales. Aunque muchos lo hayan olvidado.

Temps era temps a tot Europa hi vivia l’ós bru, també conegut com a Ursus arctos, i podia fer-ho més o menys en pau perquè els humans amb qui havia de competir pel territori o l’aliment eren pocs i,  encara no s’havien fet els amos de tota la Terra.

Les muntanyes van ser el seu darrer refugi i, en arribar el segle XX les seves poblacions van arribar a una situació crítica en molts dels països europeus del centre i el sud.

A Eslovàquia, per exemple, el 1932 només quedaven 20 óssos. Tanmateix, un seguit de  polítiques proteccionistes i afavoridores per a la recuperació de l’espècie van aconseguir que als anys 60 ja n’hi haguessin uns 300, i als anys 90, uns 700.

Eslovàquia és un dels països que s’enorgulleix de la seva fauna salvatge i en fa bandera com a destinació turística de natura.

Eslovènia ha estat un altre país que ha vist créixer el nombre d’óssos dins de les seves fronteres. Fins al punt que ha esdevingut el país col·laborador en la repoblació ursina dels Pirineus.  Eslovens eren i són Pyros, Melba, Ziva, Palouma o Sarousse, mentre que a la reserva eslovena de Kocevje en queden uns 350.

Polònia ha aconseguit una població estable d’uns cent óssos bruns que viuen en les zones muntanyoses frontereres amb la República Txeca, Eslovàquia i Bielorússia.

I a la República Txeca n’hi ha, d’óssos?

Aquest petit país centreeuropeu és un país acollidor, atractiu, d’una gran bellesa.

La seva capital, Praha, és una de les ciutats amb més encant de les que he conegut.

Els seus monuments, els seus edificis històrics, els seus ponts i carrers, tot convida a passejar-hi i a gaudir de la llum i les formes canviants del paisatge urbà.

I, en un parell d’ocasions, gaudint de façanes i  fotografiant finestres diverses, vaig adonar-me de tres figures que representen óssos bruns. Dues d’elles eren en un racó del carrer Melantrichova, sobre una magnífica porta renaixentista, i tenen una textura daurada que dóna nom a l’edifici: Casa dels Dos Óssos Daurats.

L’altra és una figura tallada en pedra que representa un ós emmanillat i lligat amb cadenes, també a la façana d’un edifici.

Segur que fa alguns segles Praga estava envoltada de boscos i en ells hi vivien, entre d’altres espècies, els óssos bruns.

Avui dia la major part del país ha vist transformat el seu territori en conreus i nuclis urbans. Queden, però, alguns reductes on viuen animals salvatges molt ben acceptats com ara les llúdrigues, els porcs senglars, les daines, els cérvols, les llebres o les martes. També hi ha ocells comuns com ànecs, perdius, garses i alguna àliga.

I els óssos txecs? N’hi ha? On són?

Doncs sembla ser que la població autòctona és absolutament residual amb un nombre d’exemplars que oscil·la entre 3 i  5. S’han refugiat en els boscos del noroest de Moràvia i sobreviuen juntament amb els altres grans perseguits de la història, els llops.

Quan la balança es decanta del costat de l’espècie dominant, totes les altres espècies pateixen. I malgrat els esforços d’una gran part del món científic, conservacionista, naturalista i defensor dels animals que lluita sense descans per a conservar la biodiversitat del nostre planeta, hi ha espècies que tenen un futur ple d’ombres i incerteses.

I a la República Txeca, amb una capital tan meravellosa com la Ciutat Daurada i amb uns boscos d’ensomni, com els de Bohèmia, el futur de l’ós bru europeu hauria de ser esperançador i lluminós.

L'animal té, com tu, un cor que sent. L'animal coneix, com tu, l'alegria i el dolor. L'animal té, com tu, les seves aspiracions. L'animal té, com tu, un dret a la vida.  Peter Rosseger

31 de desembre, les dotze de la nit. Amb cada campanada s'ha fet realitat un somni: a Catalunya la tortura i mort pública d'herbívors no serà MAI MÉS un negoci-espectacle.

Era el 28 de juliol del 2010, dimecres, quan caminava per un indret meravellós de casa nostra com és la Vall d'Aran, cap a la Mina Victòria i el Parlament aprovava l'abolició de les corrides de toros a casa nostra. La immensa felicitat que vaig sentir en aquell moment encara la sento present. I a partir de la mitjanit ha esdevingut legalment una realitat. Des d'avui mateix som un país una mica més civilitzat, una mica més avançat, molt més sensibilitzat amb el dolor dels altres éssers vius, sense exclusions. I continuarem ensenyant als nostres nens i nenes que tots els éssers vius de la terra tenen dret a la vida, i si han d'ésser sacrificats, la seva mort ha de ser instantània i indolora. Perquè com deia Mahatma Gandhi, no tenim un cor per estimar les persones i un altre per estimar els animals, per més petits que siguin. Perquè tots els éssers vius, encara que pertanyin a altres espècies, gèneres, famílies, ordres o classes, tenen dret a la vida, a la seva vida.

No oblido, però, que s'ha guanyat una batalla però no hem guanyat cap guerra. Perquè a l'Espanya profunda, la machadiana "España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María" aquest nou any se seguiran torturant milers de toros, vedells i vaques en "homenatge" als sants i les verges -¿no són fills de Déu, els herbívors massacrats? ¿Com pot ser que l'església accepti, beneeixi i participi d'un ritual pagà tan cruel i inhumà?- i les administracions públiques subvencionaran aquesta orgia de crueltat i sadisme amb diners de tots, com fan sempre.

Benvingut, 2012!

Infinitament feliç de ser catalana i de viure a Catalunya, on la torotura serà ja només una pàgina de la nostra història negra. Però sense oblidar els milers d'animals als qui aquest any els espera una mort agònica, salvatge, inhumana i cruel en nom de "la cultura", "l'art" o "la tradició" en un país anomenat España on, malgrat que la immensa majoria de ciutadans clamen per l'abolició de la "fiesta", els lobbies taurins, tauròfils i polítics semblen disposats a defensar-la "contra viento y marea".

Amb l'esperança que entre tots fem de la nostra "una societat decent", us deixo les magistrals paraules de Salvador Giner:

"En una sociedad decente no se maltratan los animales, ni se jalean a los atormentadores. Una sociedad decente condena el abandono de animales en el campo, o los juegos y torturas crueles con los perros. Recupera tortugas de mar heridas. Abre centros de recuperación para las bestias que necesitan protección. Enseña a los niños de las escuelas a tratar siempre la vida con respeto y cariño. Esa es, por fortuna, nuestra sociedad, aunque quede mucho más por hacer. Esa misma sociedad no puede incurrir en la brutal contradicción de promover esos principios elementales de humanidad al tiempo que permite la barbarie de las corridas. Una cosa lleva a la otra. Del mismo modo que amar y proteger a las especies vivas redunda a la postre en tratar a los demás, a los seres humanos, con el respeto debido. Solo es de esperar que la menguante grey de los taurófilos lo entienda. Y que, lo más pronto posible, deje de confundir la tradición, la literatura y la estética con la ética." Salvador Giner.

El passat 22 de novembre, en el cau on hibernava, l’óssa polar Ilka va dur al món un osset, com tots els nounats, petit, sense pèl i totalment indefens.

El naixement va esdevenir a Dinamarca, a l’Scandinavian Wildlife Park, dins un projecte de cria en captivitat i com a part d’un programa de sensibilització i educació ambiental sobre el canvi climàtic, les seves conseqüències per al planeta i l’amenaça sobre espècies absolutament vulnerables com per exemple els óssos polars.

Al cau d’Ilka s’hi havien instal·lat càmeres per poder seguir l’evolució del creixement del petit ós fins que tots dos en sortissin, a la primavera, com passa a la natura.

Dos dies després del naixement i vist que el petit cadell no deixava de bramar, plorar i gemegar, sospitant que alguna cosa no anava prou bé, els responsables del parc van decidir d’intervenir-hi. Van rescatar l’osset i van adonar-se que la mare no produïa llet per nodrir-lo, per la qual cosa es va decidir d’alimentar-lo artificialment, igual que s’havia fet al Zoo de Berlín amb Knut, el malaurat ós blanc mort la passada primavera per una encefalopatia.

Els cuidadors de Siku han acompanyat aquestes primeres setmanes de vida del cadell amb un cert neguit, però els dubtes sobre la seva supervivència van esvair-se en constatar que guanyava pes dia a dia. Un mes després s’han fet públics vídeos de l’animaló on se’l pot veure ple d’energia i menjant un biberó amb molta gana.

Aquest és el primer vídeo oficial de Siku difós pels responsables del Park: http://www.skandinaviskdyrepark.dk/index.dsp?area=399, i les fotos han aparegut en el Spiegel-on-line.

El futur de Siku serà, possiblement, més esperançador que el de Knut. Les instal·lacions de l’Scandinavian Wildlife Park , a uns 170 quilòmetres de Copenhaguen, ocupen una superfície de moltes hectàrees, amb una zona específica per als óssos polars on viuen amb força territori a la seva disposició, cosa que facilita el benestar de cada individu. A Berlín, malauradament, l’espai era molt limitat i la manca d’adaptació de Knut a la seva adolescència i joventut, i la convivència amb altres mascles de la seva espècie van marcar-lo negativament.

El tema de fons és, com sempre, si és ètic o no intervenir en el destí dels animals quan en la natura no haurien sobreviscut. És el cas de la Güela, el de Knut, el de Villarina, el de Siku... Vida a canvi de llibertat.

Si les condicions són dignes, potser sí que ells s’estimen més viure.

Només passaran un cop per aquest planeta, i tenen dret a gaudir del sol, de la llum, dels olors, els colors, el terra, l’aigua i l’aire que els acompanyen.

Perquè, com em va dir una vegada un veterinari especialista en fauna salvatge, a la natura també son presoners. Presoners de la necessitat d’alimentar-se, d’aparellar-se, de tenir un territori propi, de lluitar per la seva vida.

I si Siku esdevé un símbol que difongui la urgència de reduir les emissions contaminants, el consum de recursos, l’explotació del planeta, i acabar amb l’espoli als més febles abans no sigui massa tard, haver-lo salvat d’una mort segura encara tindrà molt més sentit.

Un año más es Navidad,. Un año  más hacemos extensivos nuestros mejores deseos a todos los que amamos, a todos los que nos rodean, a todos con quienes compartimos nuestra vida, nuestro mundo, nuestros afectos.

Y muchas veces olvidamos hacer extensiva nuestra celebración, nuestros deseos, nuestros sentimientos solidarios a todos los seres vivos, animales o vegetales, con quienes compartimos esta casa común que es el Planeta Tierra.

Deseo Paz en la Tierra a los animales que son capturados indiscriminadamente por lucro, ocio, esnobismo, negocio, ignorancia o superstición conduciéndolos a una extinción inevitable. A los que son explotados por negocio, esnobismo o tradiciones abominables y viven y mueren inhumanamente, cruelmente. A todos aquellos animales que ya no tienen donde vivir, a quienes se ha expulsado de sus hábitats condenándolos a una extinción inminente o a una vida artificiosa en reservas o zoológicos. A los que ven como desaparece su mundo y no podrán adaptarse a la nueva realidad creada por el hombre.

A los que son exterminados en el mar, en los ríos, en los pantanos, en las selvas, en las islas… por sobreexplotación de todos los recursos naturales.

A Todos, sin excepción, les deseo Paz en la Tierra. Que sean tratados siempre con respeto y consideración. Que tengan futuro y que se respete su derecho a la vida.

Feliz Navidad!

La segona  vida de la Güela va començar a primers de setembre quan va retornar al seu món després que es recuperés a Cabárceno  del risc de mort imminent en què es trobava quan va ser rescatada per agents forestals.

L’animal vivía a la muntanya de Palència, i es desplaçava entre Bárago i Lomeña., però el deteriorament del seu estat de salut, degut a l’avançada edat de la femella, va fer-la escollir un racó tranquil per esperar-hi la mort.

Aquest cop, però, l’afortunada intervenció dels humans va estroncar l’esdevenir natural de l’espècie i la Güela va recuperar-se exitosament.

La decisió de retornar-la a la natura va ser una mena d’homenatge a la matriarca de la nissaga oriental dels óssos bruns cantàbrics, tot esperant que la mort la sorprengués dins el seu cau, mentre dormia el somni de la hibernació.

La Güela, però, revifada i plena d’energia va tornar a casa seva i va moure’s inquietament entre Castella-Lleó i Santander.

Sembla ser que la pèrdua natural de facultats de l’óssa i el seu recel envers els humans ha estat l’origen d’algun conflicte amb alguns pagesos de la zona, que s’han queixat de l’actitud defensiva-agressiva de l’animal quan han topat accidentalment amb ella  a la zona de Liébana i de Lebanza. generant-los algun ensurt.

Tot plegat ha fet que els responsables de la gestió del medi natural i de les espècies protegides i/o en perill d’extinció, com l’ós bru, decidissin la captura de la Güela i el seu trasllat definitiu a Cabárceno, on viurà la resta de la seva vida en pau i tranquil·litat.

El passat 24 de novembre va començar l’operatiu dissenyat per a capturar l’óssa, que consistia a limitar l’espai propi i evitar que hi haguessin altres óssos a la zona; després es van seleccionar els  mètodes de paranys més adients per a la captura de la Güela sense que en patís cap seqüela i la tercera fase va consistir en la captura de l’animal i el seu trasllat definitiu al Parc de la Natura de Cabárceno.

Potser ara la Güela podrà viure uns 5 anys més i arribar fins als 30,  que és el que viuen els óssos en captivitat. Com Mimo, l’ós d’Arties o com Hércules, l’ós que és propietat d’una senyora particular, que el té cedit al municipi de Talayuela i que des de fa pocs dies viu en un nou recinte que li han bastit dins el  Parc Natural de la mateixa localitat  extremenya, que el considera un símbol.

M’agradaria anar a la primavera a Cabárceno, saludar a la Güela i desitjar-li llarga vida.

M’hauria agradat més, però, poder-me-la trobar i fotografiar  mentre recorria, lliure, el seu territori.

Davant la tria vida/llibertat, en aquest cas trio vida. Que visqui molts anys, la Güela. S’ho ha ben guanyat!