Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

   

Els óssos van néixer com a espècie en el Pleistocè inferior. Eren els Ursus etruscus i van evolucionar cap al Pleistocè superior en una doble línia: una branca asiàtica, que arribarà a esdevenir l'actual ós bru (Ursus arctos), un animal omnívor, d'alimentació variada, de mida mitjana i que vivia a les vores dels rius i en zones boscoses; i una branca europea, caracteritzada per tenir uns hàbits menys carnívors, que evolucionarà cap a Ursus deningeri, d'hàbits cavernícoles.

Les restes trobades a la Sima dels Ossos d'Atapuerca són d'aquests animals i demostren l'associació i competència entre humans i óssos pel mateix hàbitat.

Ja en el Pleistozè superior, aquesta espècie evolucionarà cap a Ursus spaleus, conegut com a ós de les cavernes.

Les nombroses restes d'aquest ós de les cavernes trobades en moltes coves de tot Europa demostren l'expansió de l'espècie.

Se sap que era un animal gran, de més de 2 metres de llarg, i que es protegia dels llargs i freds hiverns arrecerat dins les coves, on moria per causes naturals o bé on era caçat pels Neanderthals o els Cro-Magnon, espècies d'Homo sapiens amb qui competien.

L'Ursus spaleus va passar al registre fóssil fa 20.000 anys.

L'Ursus arctos, en la seva evolució i expansió, va arribar a Europa, des d'on va passar al nord d'Àfrica, i a Amèrica del Nord, on va colonitzar tots els territoris fins arribar a Mèxic.

A l'Àfrica només hi va haver una espècie d'ós, l'Ursus arctos crowtheri, que va viure a l'Atlas al llarg de més de dos mil anys i que va extingir-se cap al 1870 per l'arribada de les armes de foc europees al Marroc i a Algèria.

Cronistes de l'antic Imperi romà deixen constància d'aquesta espècie, coneguda com a ós de Líbia. Es parla dels animals que es capturaven per morir en els circs en els sangonosos i cruels "jocs" que s'organitzaven sovint.

Una altra causa de la davallada de la seva població, durant l'imperi romà, va ser la salvatge desforestació a què es van sotmetre els aleshores esponerosos boscos de l'Atlas, per satisfer la demanda creixent de fusta per part de Roma. La tala incontrolada va malmetre els sòls i va afavorir l'inici d'un procés de desertització i de reducció de la cobertura vegetal sense precedents.

En el segle XVIII els óssos de l'Atlas es caçaven per la seva pell.

En el 1830, el rei del Marroc va fer capturar viu un ós de l'Atlas i el va regalar al zoo de Marsella.

Tanmateix, la comunitat científica no va catalogar l'espècie fins el 1841 quan se'l va descriure com a "un animal de mida més reduïda que l'ós negre americà, però més robust; amb pelatge negre i llarg al cos, però amb el ventre rosat, de cara més petita però musell més llarg; amb unes urpes d'ungles curtes per ser un ós, i d'alimentació principalment vegetariana".

Aquest ós va ser exterminat pels humans a finals del segle XIX.

Des de l'Àsia central, l'Ursus arctos va arribar fins a la Península de Kamchatka, territori de l'antiga URSS, i va evolucionar en una subespècie d'ursus de mida excepcional, l'Ursus arctos piscator.

Se'l va batejar com a "irkujam" i les llegendes sobre les seves mides mastodòntiques difonien històries de suposats exemplars de prop de mil quilos.

El secretisme de l'antiga URSS, la llunyania del territori i les dificultats tècniques per fer-ne un seguiment de camp fan que les referències sobre aquest ós de Kamchatka siguin testimonials i indirectes.

Sembla ser que en el 1920 un caçador va mostrar una pell a Dr. Sten Bergman, del Museu d'Història Natural d'Estocolm, que va poder constatar les dimensions extraordinàries de l'exemplar.

Tanmateix, no se'n tenen altres referències.

El Dr.Bergman, en un assaig titulat "Observacions sobre l'ós de Kamchatka" i publicat el 1936, parla ja d'una espècie extinta, de la que es desconeixen característiques, hàbits i causes de la seva desaparició.

En el seu èxode i conquesta de territoris cap a l'est, l'Ursus arctos va arribar també fins a Amèrica del Nord, estenent els seus dominis fins al Mèxic septentrional on va evolucionar en l'Ursus arctos nelsoni.

Va arribar a ser l'animal més gran de la fauna autòctona mexicana. Pesava més de 300 quilos i feia gairebé 2 metres del nas a la cua.

Malgrat tot, era l'ós més petit de les quatre espècies conegudes d'óssos americans.

El seu pelatge era gris argentat, amb les potes, les orelles i els voltants dels ulls molt foscos.

Documents del segle XVI constaten la seva presència en les planúries de Texas i Kansas, i en els territoris del nord-oest mexicà.

Malauradament, l'explosió demogràfica de l'espècie humana i la caça sense pietat d'aquests animals en els anys 30 van posar l'espècie al llindar del penya-segat.

En el 1960 no quedaven més de 30 exemplars d'óssos argentats.

Un grup de ciutadans van intentar salvar-los de l'extinció, però els propietaris de les terres on sobrevivien els van perseguir inexorablement, amb paranys i verins, amb armes automàtiques, de qualsevol manera. El 1964 l'ós mexicà havia desaparegut per sempre.

A aquesta llista d'extincions cal afegir-hi la subespècie d'ós bru pirinenc.

Si us interessa la història i l'evolució de la fauna prehistòrica, trobareu dades molt interessants en un llibre molt amè i ben il·lustrat: Memoria de la tierra, de Jordi Agustí i Mauricio Antón, publicat per les Ediciones del Serbal.

I si voleu saber més sobre les espècies que mai més veurem sobre la terra, per la ignorància, la indiferència i la manca més absoluta de consciència d'uns altres humans, podeu consultar la Enciclopedia delle specie estinte, de David Day, publicada per Edizioni Edison.