Història de l'ós bru al Pirineu, de la seva presència secular i de la seva desaparició per causes antròpiques d'ambues vessants de la serralada.
L'autor, el periodista Eugeni Casanova, documenta la història tràgica d'una espècie emblemàtica, encalçada fins a l'extermini a la Vall d'Aran, al Pallars, a la Ribagorça, a Andorra, però també als territoris francesos de l'Arieja i Comenge, a Navarra i a Osca.
En el context de la primera reintroducció d'óssos bruns al Pirineu, dins el Programa Life, el text va aportar moltíssima informació a tots els interessats en la conservació de la biodiversitat i en el retorn d'un mite: l'ós bru.
GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
Hace 5 años pude viajar hasta el Océano Glaciar Ártico, latitud 80º, y maravillarme ante lo que era una inmensa extensión de hielo que nuestra vista no podía acabar de alcanzar. Íbamos en un rompehielos y aunque el objetivo del viaje era rodear las islas Savlabard y regresar a Longyearbean, en el punto de latitud 80 el imponente barco acorazado fue incapaz de romper la gruesa capa de hielo y tuvimos que dar marcha atrás sin poder cumplir la previsión.
Las maniobras que realiza el barco para romper el hielo son especialmente espectaculares para los neófitos y para los viajeros primerizos. El barco lleva los motores a la máxima potencia y acomete la placa de hielo, embistiéndola y subiendo la proa sobre la sólida superficie helada, que puede llegar a tener un grueso de 6 metros o más.
Con la quilla blindada intenta resquebrajar la capa de hielo, partirla como si fuera una sandía, y de esta manera abrir un camino líquido por donde poder ir avanzando.
Cuando llegamos al punto citado, el capitán intentó hasta tres veces abrirse paso para poder seguir avanzando, pero fue totalmente imposible. No nos quedó más solución que dar marcha atrás y desistir de los planes iniciales del viaje.
Hoy, 2 de julio del 2008, cuando solamente han pasado 5 años de aquel fantástico viaje, los científicos del Centro Nacional de Información de Nieve y Hielo de los EEUU han alertado sobre el hecho que en el 2007 se batieron todos los récords de pérdida de hielo marino y que, a pesar de que el pasado invierno se recuperó una parte importante de la superficie del hielo ártico, la placa es tan delgada que se derrite con mucha facilidad. Las previsiones son catastróficas: en 10 años es posible que el Ártico tenga ya veranos sin hielo.
Por una parte me siento feliz por haber estado allí, haber podido disfrutar de la imagen de un océano helado e impenetrable, haberlo podido fotografiar y poder explicarlo.
Por otra, me sabe muy mal que esta alteración imparable de los ecosistemas sea exclusivamente de origen antropogénico y confirme que la especie humana, la teórica "especie elegida" e "inteligente" se haya convertido en una plaga, sea un agente destructor mucho más letal que el meteorito que provocó la última extinción, hace ya 65 millones de años.
Como decía el legendario jefe índio Seattle en aquella carta que es una verdadera declaración de amor y respeto a la tierra y a todos los seres que la poblaban : "Esto lo sabemos: la tierra no pertenece al hombre, sino que el hombre pertenece a la tierra. El hombre no ha tejido la red de la vida: es sólo una hebra de ella. Todo lo que haga a la red se lo hará a sí mismo. Lo que ocurre a la tierra ocurrirá a los hijos de la tierra. Lo sabemos. Todas las cosas están relacionadas como la sangre que une a una familia".
via RSS
