GRUPPO DI RECERCA E CONSERVACIONE DELL'ORSO BRUNO DEL PARCO NATURALE ADAMELLO BRENTA
Centro Duplicazioni Provincia Autonoma di Trento - 2008
Estudi sobre la població d'óssos bruns a la província italiana del Trentino, l'únic racó dels Alps on encara perviu el plantígrad, protegit des del 1939.
L'estudi contempla l'evolució de la població, el nombre de femelles i el de naixements de cada any, les polítiques de prevenció de danys a diferents activitats econòmiques de la zona, abundants mapes on es pot seguir la distribució geogràfica de l'espècie i un apartat dedicat a la "Gestió d'emergències" on s'exposa el protocol d'actuació en cas d'intervenció per presència d'algun exemplar problemàtic.
Il•lustrat amb fotografies interessants, ofereix també un gran nombre de dades estadístiques i bibliografia abundant.
Monogràfic de divulgació centrat en la situació de l'ós bru a la Serralada Pirinenca.
Partint d'una exposició sobre la biologia de l'espècie i les seves relacions amb un territori cada vegada més antropitzat, l'autor dedica una part important del seu estudi a l'anàlisi de la conservació de l'ós bru als Pirineus i a valorar el relatiu fracàs dels intents de reintroducció de l'espècie, així com el rebuig d'una part de la població de muntanya.
Analitza els problemes de convivència de l'ós amb les activitats ramaderes i cinegètiques i obre un ventall de possibilitats futures per aconseguir una convivència entre els humans i els óssos, sense posar en risc la supervivència de l'espècie ni el desenvolupament social de la zona.
Una excel·lent guia de la vida en l'Àrtic, des de la definició del concepte Àrtic, passant per la geologia, el clima, la presència humana en la zona, els hàbitats àrtics, les adaptacions a la vida en el fred, la especiació i la biogeografia i la fragilitat de l'ecosistema àrtic.
Després de una magnífica introducció generalista, l'autor ens ofereix una exhaustiva guia, esplèndidament il·lustrada, de les aus i els mamífers -terrestres i marins- que viuen en l'Àrtic.
Imprescindible per a tothom que estigui interessat en l'extraordinari món de l'Àrtic.
Dan Wakeman és la persona que més i millor coneix els óssos de Khutzeymateen, una vall remota de la British Columbia, molt a prop de la frontera amb Alaska, que des del 1994 és un Grizzly Bear Sanctuary.
Dan és un dels dos guies amb llicència per operar en el fiord i en la vall i des de fa molts anys estudia, fotografia i coneix els gairebé 100 óssos que allà viuen.
De la seva experiència ha nascut aquest llibre, un recull d’històries, d’anècdotes, de treballs de camp amb el que ens apropa al meravellós món d’aquests animals que veuen com el seu hàbitat es va reduint sistemàticament i com són foragitats de territoris dels que fins no fa massa anys n’eren els reis.
L’autor, nascut a New Brunswick, ha dedicat la seva vida des del 1967 a fotografiar i estudiar els óssos d’Amèrica del Nord.
Cada dia camina entre cinc i deu quilòmetres a la recerca dels óssos, per estudiar-ne els comportaments i obtenir material gràfic amb què il·lustrar les presentacions que fa a les escoles canadenques sobre el món dels óssos i els comportaments que hem d’adoptar perquè les dues especies poguem conviure sense conflictes.
Les fotografies d’aquest llibre mostren escenes insòlites de la vida quotidiana dels óssos de costa i dels animals amb qui comparteixen territori.
Territorio Kermode: los bosques lluviosos templados de la British Columbia
Domingo, 06 de Diciembre de 2009 20:57
.
Al noroeste de la British Columbia, en el territorio señalado en el mapa y que comprende desde Bella Bella hacia el norte, por la costa de Steward; a lo largo del Skeena River Valley y hasta Terrace y Prince Rupert, vive uno de los animales más extraordinarios del planeta: el oso de Kermode o Spirit bear (Ursus americanus kermodei).
El oso de Kermode es una subespecie de oso negro americano genéticamente única en el mundo, lo que hace que sin ser albino tenga el pelo claro, de color crema o blanco, y los ojos y la nariz negros.
Una de las cosas más sorprendentes de la especie es que de una osa negra pueden nacer dos oseznos diferentes, un Kermode y un oso negro. O que una madre Kermode de a luz dos oseznos negros.
Son animales que tienen su hábitat en los bosques lluviosos del Pacífico y que han convivido históricamente con las tribus de la zona, que les han llamado Spirit bears, Moksgm’ol o Ghost bear en referencia a su aspecto y su relación con el entorno por el que se mueven.
Según una leyenda de los pueblos indígenas, hace mucho tiempo un cuervo cambió la nieve de la tierra por un bosque verde, pero no quiso olvidar el pasado. Entonces el cuervo hizo que de cada diez osos negros, uno fuera blanco para recordar como había sido su mundo una vez.
Es muy difícil poder verlos... Primeramente porque sólo son el 10% de la población. Después, porque su territorio es muy amplio y poderlos observar dentro de los bosques es una tarea muy ardua, que requiere muchas horas de dedicación y mucha suerte.
Sin embargo hay una época del año, en el mes de septiembre, que es más fácil poder verlos y fotografiarlos, porque es cuando los osos se acercan a las desembocaduras de los ríos para poder pescar salmones y prepararse para el invierno.
O también pueden verse en uno de los últimos refugios-santuarios de osos de Kermode, que es la Princess Royal Island, donde se calcula que viven unos 200 ejemplares.
El Moksgm’ol se ha convertido en el símbolo oficial de la British Columbia, y en Terrace, una de las capitales mas comerciales i estratégicas en materia de comunicaciones ferroviarias de la BC, se pueden ver esculturas de fibra de vidrio decoradas por artistas locales en diferentes lugares emblemáticos de la ciudad.
Viajando por el territorio kermode, desde Terrace podemos adentrarnos en el Kitselas Canyon, hacer trekkings por montañas y lagos como la Sleeping Beauty o el Redsand Lake, ir al Nass Valley, un inmenso campo de lava; ir a Gingolx, al Nass River.... y cruzar los dedos mientras sueñas con poder ver, aunque sea muy de lejos, un oso blanco de Kermode.
Pero yo no he tenido esta suerte. La fotografía que ilustra este texto es de Keith Scott, the Bear Man.
Ojalá pueda volver en otra ocasión, en la época adecuada y poder acercarme a estos fantásticos osos, hacerles muchísimas fotos y disfrutar de su presencia, de su existencia.
Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen
Sábado, 12 de Septiembre de 2009 16:14
.
Viatjar al Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen és un veritable privilegi.
Primer perquè t’endinses en un territori absolutament verge i protegit, on l’ésser humà no hi ha deixat empremta negativa i on els animals mai no ens veuen com a un perill del que posar-se a recer sinó tot el contrari. Penso que ens deuen veure com un element més del paisatge, com uns altres éssers que compartim amb ells el fiord, les platges, els canals, l’hàbitat.
Després, perquè et sents absolutament integrat en una natura que és el nostre bressol i de la que mai no hauríem hagut d’allunyar-nos-en, i perquè la pau i la sensació de felicitat que t’envaeix és revitalitzant i infinitament agradable.
El Fiord de Khutzeymateen no és dels més importants de la British Columbia per les seves característiques geogràfiques, però si que ho és en haver esdevingut la primera àrea protegida del Canadà on l’espècie més important és l’ós bru americà o grizzlie.
K’tzim-a-Deen , que és el nom en llengua tsimshian del fiord i la vall, es troba entre les boques dels rius Skeena i Nass, dues artèries vitals per a les cultures que històricament han poblat la zona.
S’hi pot arribar per mar, en creuers autoritzats d’un dia que operen des de Port Simpson i que apropen els turistes a la vida salvatge d’aquest indret màgic: ants, óssos, àguiles daurades i calbes, foques i, si hi ha sort, fins i tot orques i balenes. I també es por optar per una estada en un veler, el Sunchaser, que gestiona Dan Wakeman i des del que pots arribar fins al fons del fiord, en zodiak, i apropar-te als grizzlies a distàncies veritablement curtes.
Aquestes estades són des de 3 o 4 dies fins a 8 o 10.
A Khutzeymatenn s’hi arriba en hidroavió des de Prince Rupert, una localitat absolutament recomanable i acollidora i l’estada escollida gira al voltant de viure al màxim tot el que la natura ofereix: sons, olors, identificació de la flora i la fauna del fiord, navegacions inoblidables en canoa i en caiac, fotografiar-ho tot... i xerrar amb les persones amb qui comparteixes aquests dies.
Primer de tot en Dan, del qui ja parlo en la secció Homes i óssos. Un lluitador, un romàntic, una persona afable i experimentada en el tracte i coneixement dels grizzlies.
Autor de "Fortress of the Grizzlies", coneix gairebé tots els plantígrads de la zona. Els posa nom, els reconeix de lluny, sap de les seves vides... i de vegades pateix per les seves morts.
Ell ens ha portat amb la zodiak a pocs metres dels óssos. Ha deixat que la marea arrossegui la llanxa fins a una platja on un ós menjava cloïsses, o fins a poder sentir el soroll de les poderoses mandíbules de l’animal tot triturant l’herba que mengen a manats durant l’estiu.
Ens ha deixat “desembarcar” en planúries inundables per poder sentir l’olor del mar entrant en el fiord... i veure els óssos nedar, prop nostre, tot traslladant-se d’una platja a una altra, d’una banda del riu a l’altra, per regalar-nos una imatge única i irrepetible.
Ha cuinat per a nosaltres al vaixell, ens ha dut fins al Centre d’Informació del Parc, perquè poguéssim accedir a les activitats d’educació ambiental i poguéssim parlar amb els rangers...
I també amb la Robbie, en Jim i la Sandy, tres persones entranyables, enamorades de la natura, del món, dels animals i amb qui hem passat moltes hores remant, fotografiant, xerrant, llegint, badant, gaudint de tot el que ens envoltava i cantant i ballant per la coberta del vaixell en els moments més lúdics i divertits del viatge.
El dia que marxes, que et ve a buscar l’hidroavió per tornar-te a Prince Rupert, mentre t’enlaires per sobre el fiord, per sobre els boscos, per sobre el mar saps que una part de la teva vida romandrà sempre allà. Uns dies. Uns magnífics dies de l’estiu del 2009.
Churchill 2008
Sábado, 10 de Enero de 2009 19:59
El viaje a Churchill de este año ha sido más tempranero que los años anteriores. He estado allí durante la primera quincena de octubre, recién estrenado el otoño, y esta anticipación me ha permitido conocer una tundra y un paisaje jamás vistos hasta entonces.
El viaje de ida y vuelta es el mismo, porque a Churchill sólo se puede acceder via aérea, desde Winnipeg -como he hecho siempre- o en tren, después de un largo viaje de casi dos días que alguna vez haré.
Al sur de la provincia de Manitoba, Canadá, se encuentra el Riding Mountain National Park, un espacio protegido de unos 3000 km2, hábitat exclusivo de los osos negros americanos (Ursus americanus) y lugar donde hasta hace 60 años también podían encontrarse algunos osos pardos americanos o grizzlies, antes de ser exterminados.
El Riding Mountain N.P. es un lugar encantador donde se puede disfrutar de diferentes paisajes y diferentes culturas.
Los bosques boreales se mezclan con los bosques caducifolios y con enormes extensiones de praderas y sistemas acuáticos riquísimos en flora y fauna.
El mont Riding es el punto más elevado de una sierra que destaca con claridad sobre inmensas llanuras que la vista no puede alcanzar y que son el resultado de la última glaciación que, al retirarse los hielos hacia el norte dejó tras de si enormes extensiones de tierra fértil.
De ella también quedan unos lagos fantásticos como el Gunn, el Tilson, el Deep, el Moon, el Whitewater o el Clear Lake que son centros de actividades al aire libre y que albergan algunos servicios para veraneantes como campings o áreas de picnic.
En la zona central de Asturias, lindando por el sur con León, existe un pequeño territorio idílico al que llaman Los Valles del Oso.
Son los valles de los ríos Teverga, Quirós y Trubia, que se extienden desde la Cordillera Cantábrica hasta los límites de los concejos de Oviedo y Grado, al norte, y que tienen como espina dorsal la Sierra del Aramo.
Este territorio conserva los restos de asentamientos humanos prehistóricos, como en los Abrigos de Muñón y de Fresnedo (grabados paleolíticos), los dólmenes y los hitos de La Cobertoria, y el fantástico Parque de la Prehistoria, en Teverga, que alberga la colección de arte rupestre más importante del mundo.
Son abundantes, también, las construcciones de arquitectura civil (castillos, torreones, palacios, cabanas de teito, molinos, hórreos, paneras ) y religiosa (iglesias, ermitas y colegiatas).
Encara que costi de creure, en el segle XIV l'ós bru habitava els boscos de llocs tan llunyans com Càdis, Múrcia o Pozuelo de Alarcón, i llocs tan propers però que se'ns fa estrany pensar que hi havia hagut óssos, com és la serra de Collserola.
En el segle XV ja s'havien començat a refugiar en els boscos del nord d'Espanya, des de la Serralada Cantàbrica fins als Pirineus. En el XVII i XVIII van desapaèixer del centre i sud de la península i les poblacions del nord van començar a separar-se. Tanmateix, en el 1800 hi havia óssos als ports de Tortosa-Besseit.
El declivi del nostre mamífer carnívor més gran va fer-se més manifest en el segle XX, quan dels 200 óssos que encara resistien als Pirineus al 1930, a finals dels anys 80 només en quedaven 14 exemplars. El 1990 la presència del plantígrad es limitava a les valls del Bearn, d'Hecho i d'Ansó i el 1991 es va detectar el darrer exemplar a Catalunya.
A finales de 1999 leí en internet una historia que me conmovió. Hablaba de Kotya, un oso pardo de 18 años que había pasado casi toda su vida en una jaula de 4m2, en los jardines del Museo Nacional de Arquitectura en Ucrania.
Con un año de vida había sido abandonado por sus dueños, propietarios de un circo ambulante, porque pensaban que nunca serviría para actuar en su espectáculo y no estaban dispuestos a mantenerlo gratis. Cuando leí la historia, Kotya llevaba 17 años en su prisión, y en todo ese tiempo no se había movido jamás de la jaula, en los jardines del museo, sin espacio para caminar, sin una cama confortable, sin ninguna protección contra la lluvia o el calor y comiendo lo que le daban los visitantes del museo.
Rescatado por la WISPA, la World Society fort he Protection of Animals, fue trasladado al santuario que esta organización había construido en el pueblo húngaro de Veresegyhaz, con otros 21 osos pardos europeos más, todos ellos procedentes de zoos y circos de los antiguos paises del Este. Y decidí que quería ir a visitar ese centro, quería conocer a aquellos animales que gracias a la bondad de mucha gente podrían acabar su vida dignamente.
Des que la Unió Europea va engegar el Projecte Life, la il·lusió de tornar a comptar al Pirineu amb la presència dels seus habitants autòctons més antics, va fer creure a una part de la població catalana, els amants dels animals i de la natura, que a poc a poc aniríem restituint al seu lloc allò que mai no havíem d'haver foragitat/exterminat.
I que a poc a poc esdevindríem un país culte i evolucionat, perquè un Pirineu amb óssos és un Pirineu autèntic.
Els animals venien d'Eslovènia, perquè biològicament eren els més propers a la subespècie pirinenca i perquè el gran nombre d'exemplars d'óssos que vivien en els boscos del petit país en permetia l'extracció d'uns quants exemplars sense que se'n ressentís l'equilibri natural.
La tercera vez que viajas a un lugar es como si regresaras a casa. Lo único que varía en el trayecto es el aeropuerto internacional europeo desde el que vas a cruzar el Atlántico y la incertidumbre de llegar a tiempo a todos los transfers y no sufrir ningún percance.
De manera que el 10 de noviembre, a les 6,30 a.m., embarco hacia Toronto vía Frankfurt y Air Canada se ocupa de lo demás.
Hay que decir que el viaje es largo y, puesto que viajamos hacia el oeste, tienes la sensación de que el tiempo no pasa...
A las 7 de la tarde del mismo 10 de noviembre estoy en Winnipeg, en el hotel Sheraton, y me arreglo para bajar a la cena-presentación del grupo que este año vamos a ir al Tundra Buggy Lodge.
El líder del grupo es de nuevo Robert R.Taylor, un excelente fotógrafo profesional autor entre otros libros de The edge of the Artic. Churchill and the Hudson Bay Region, un texto precioso lleno de fotografías mágicas de toda la fauna salvaje de la Bahía de Hudson a lo largo de las estaciones.
Como había decidido dos años antes, el 10 de noviembre del 2004 regresé a Manitoba, al Canadá. Era un jueves, 11 de noviembre, muy temprano,cuando un avión de la compañía Calm Air nos iba a llevar de nuevo a Churchill, al lugar donde los osos deambulan esperando que la bahía de Hudson se hiele y donde nosotros, amantes de los animales, fotógrafos aficionados, naturalistas militantes, artistas profesionales, biólogos y otras hierbas, nos disponíamos a compartir con ellos unos días llenos de magia y de aventura.
El avión se desliza por la pista y la azafata nos comunica la temperatura que nos espera: -17º C.
No importa. Vamos bien preparados para aguantar el frío, la nieve y el hielo. Y ahora, con 2 horas y 15' de vuelo, la mayoría de nosotros lo que hacemos es disfrutar del paisaje, escudriñar el horizonte tras los cristales de las ventanas ovaladas del bimotor y recordar el Churchill que quedó atrás.
Casi nada ha cambiado: un mosaico geométrico de plantaciones de cereal deja paso al paisaje de la tundra. Lagos helados, bosques acurrucados bajo la nieve Y de repente, Churchill!
La vía del tren, el río del mismo nombre helándose, la pequeña localidad sólo comunicada por tren y avión asomando entre las nubes y el aeropuerto.
Sobre Osos
Según una leyenda de los pueblos indígenas, hace mucho tiempo un cuervo cambió la nieve de la tierra por un bosque verde, pero no quiso olvidar el pasado. Entonces el cuervo hizo que de cada diez osos negros, uno fuera blanco para recordar como había sido su mundo una vez. 
Sin embargo hay una época del año, en el mes de septiembre, que es más fácil poder verlos y fotografiarlos, porque es cuando los osos se acercan a las desembocaduras de los ríos para poder pescar salmones y prepararse para el invierno.
El Moksgm’ol se ha convertido en el símbolo oficial de la British Columbia, y en Terrace, una de las capitales mas comerciales i estratégicas en materia de comunicaciones ferroviarias de la BC, se pueden ver esculturas de fibra de vidrio decoradas por artistas locales en diferentes lugares emblemáticos de la ciudad.
Viatjar al Santuari de Grizzlies de Khutzeymateen és un veritable privilegi.
S’hi pot arribar per mar, en creuers autoritzats d’un dia que operen des de Port Simpson i que apropen els turistes a la vida salvatge d’aquest indret màgic: ants, óssos, àguiles daurades i calbes, foques i, si hi ha sort, fins i tot orques i balenes.
Primer de tot en Dan, del qui ja parlo en la secció Homes i óssos. Un lluitador, un romàntic, una persona afable i experimentada en el tracte i coneixement dels grizzlies.
Ha cuinat per a nosaltres al vaixell, ens ha dut fins al Centre d’Informació del Parc, perquè poguéssim accedir a les activitats d’educació ambiental i poguéssim parlar amb els rangers... .jpg "Image")
Al sur de la provincia de Manitoba, Canadá, se encuentra el Riding Mountain National Park, un espacio protegido de unos 3000 km2, hábitat exclusivo de los osos negros americanos (Ursus americanus) y lugar donde hasta hace 60 años también podían encontrarse algunos osos pardos americanos o grizzlies, antes de ser exterminados. 
En la zona central de Asturias, lindando por el sur con León, existe un pequeño territorio idílico al que llaman Los Valles del Oso. 
Encara que costi de creure, en el segle XIV l'ós bru habitava els boscos de llocs tan llunyans com Càdis, Múrcia o Pozuelo de Alarcón, i llocs tan propers però que se'ns fa estrany pensar que hi havia hagut óssos, com és la serra de Collserola. 
A finales de 1999 leí en internet una historia que me conmovió. Hablaba de Kotya, un oso pardo de 18 años que había pasado casi toda su vida en una jaula de 4m2, en los jardines del Museo Nacional de Arquitectura en Ucrania. 
Des que la Unió Europea va engegar el Projecte Life, la il·lusió de tornar a comptar al Pirineu amb la presència dels seus habitants autòctons més antics, va fer creure a una part de la població catalana, els amants dels animals i de la natura, que a poc a poc aniríem restituint al seu lloc allò que mai no havíem d'haver foragitat/exterminat.
La tercera vez que viajas a un lugar es como si regresaras a casa. Lo único que varía en el trayecto es el aeropuerto internacional europeo desde el que vas a cruzar el Atlántico y la incertidumbre de llegar a tiempo a todos los transfers y no sufrir ningún percance. 
Como había decidido dos años antes, el 10 de noviembre del 2004 regresé a Manitoba, al Canadá. Era un jueves, 11 de noviembre, muy temprano,cuando un avión de la compañía Calm Air nos iba a llevar de nuevo a Churchill, al lugar donde los osos deambulan esperando que la bahía de Hudson se hiele y donde nosotros, amantes de los animales, fotógrafos aficionados, naturalistas militantes, artistas profesionales, biólogos y otras hierbas, nos disponíamos a compartir con ellos unos días llenos de magia y de aventura.
via RSS
