Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Un dia, de manera gairebé casual, vaig veure per televisió un documental sobre un racó del món on hi arribaven, cinc setmanes l'any, centenars de persones només amb un objectiu: contemplar des d'uns vehicles segurs i respectuosos amb el medi ambient la més gran congregació d'óssos polars del món. A llom d'aquests impressionants vehicles gairebé lunars, professionals de la fotografia, biòlegs, naturalistes, turistes accidentals, amants de la fauna salvatge i enamorats dels óssos de tot el món s'apropaven gairebé a tocar a aquests magnífics animals, als senyors de l'Àrtic.

A partir d'aquell moment vaig posar en marxa tot un operatiu per aconseguir saber com arribar-hi, com contractar un d'aquests viatges que per a mi va passar a ser prioritari.

I en la meva recerca vaig conèixer l'immens poder d'internet, la meravella de poder contactar a deu mil quilòmetres amb qui gestionava aquesta aventura sobre la neu i el gel, a reservar el meu primer viatge a Churchill, Manitoba (Canadà). Perquè òbviament el lloc del meu documental de somni era aquest petit poble situat en la desembocadura del Churchill River, a la Badia de Hudson, en el paral·lel 58º.

D'octubre a mitjans de novembre, quan comença l'hivern, els óssos s'apropen a la costa de la Badia de Hudson i esperen que es gelin les seves aigües per poder continuar la seva migració cap al nord, on trobaran les foques que els són l'aliment principal.

Aquests animals passen l'estiu en terra ferma, perquè quan es desfà el gel no segueixen la banquissa sinó que s'estimen més romandre en la tundra fins que torna el fred i el gel.

A uns 40 km al sud-est de Churchill, dins de l'espai protegit del Wapusk National Park, hi ha una de les àrees més importants del món de cria d'óssos polars. Les femelles s'hi encauen cap a l'octubre i porten al món els seus cadells entre desembre i gener. Els petits i la mare hi romandran tres o quatre mesos. Ella els alletarà en un estat de semihivernació i quan pressenti que arriba la fi de l'hivern, amb els primers raigs de sol més càlids, tots sortiran a l'exterior i començaran una nova vida. El cau els servirà encara uns dies, potser un parell de setmanes, però després l'abandonaran per sempre i començaran el seu viatge interminable pel seu món de gel, fred i silenci.

Aquest món és el que jo volia veure, volia conèixer, volia fotografiar. I vaig poder fer-ho per primer cop el 2002. Vaig arribar a Winnipeg, la capital de Manitoba, el 30 d'octubre del 2002. I el 31 a les 6 del matí sortia l'avió que ens portava a Churchill, a 966 km i dues hores de viatge aeri. L'avió va sobrevolar, a poca altura, totes les planes de la província més productora de cereals del Canadà. El paisatge, gelat, desèrtic, solitari, era diferent del que m'esperava. I a mesura que ens apropàvem al nostre destí, la taiga canviava els seus arbres de fulla perenne pels llacs i la vegetació baixa de la tundra. L'aterratge va ser perfecte. El trasllat de l'avió a la terminal el vam fer a peu i vaig poder notar per primer cop el fred intens, el vent glaçat i la humitat de la neu que queia.

A partir d'aquest moment tot era nou per a mi i tot era màgic. Només pensar que era molt a prop dels óssos polars, que els veuria ben aviat, em va fer bategar el cor amb més força que mai.

Ens esperava una mena d'autocar que, després de carregar-hi els equipatges, va fer-nos una visita de reconeixement del territori i ens va portar als racons més emblemàtics de Churchill: el carrer principal, Kelsey Boulevard; l'església anglicana de St.Paul; el Town Centre Complex, el veritable cor de Churchill sobre tot en hivern, l'Eskimo Museum, la Library, la seu de Parks Canada amb una petita exposició sobre la flora i la fauna de la zona i altres punts d'interès.

Després de deixar els equipatges en l'hotel, vam fer una altra sortida als afores de Churchill mentre l'Ian, el nostre guia, ens explicava el funcionament de l'operatiu d'alerta per óssos polars que ja feia anys havien posat en marxa per tal de protegir totes dues poblacions, les ursines i les humanes.

Els óssos, en octubre, fa tres o quatre mesos que no mengen en quantitat suficient com per no patir gana. L'estiu el passen amb el que troben: ous, petits rosegadors o aus, fruites, carronya... no tenen foques i sobreviuen de les reserves del seu greix corporal.

Moltes vegades, empesos per la fam, s’apropen al nucli urbà i a les cases. El seu olfacte extraordinari els fa detectar qualsevol cosa mengívola a més d'un quilòmetre de distància. I aleshores és quan es produeix el conflicte.

Per evitar trobades no desitjades, Parcs del Canadà té organitzat tot un operatiu de vigilància, alerta i captura d'aquells animals que puguin apropar-se massa a la ciutat. I quan això passa, són sedats, carregats en vehicles especials i traslladats a una nau on se'ls deixa tancats, incomunicats i sense altra cosa que aigua, fins que la badia és gelada del tot i ells poden anar-se'n nord enllà a la recerca de foques.

A aquest lloc li'n diuen "la presó". I els animals que s'hi porten són marcats i controlats, per poder-ne fer un seguiment.

Des d'allà anem a veure el camp de neu on en Brian Ladoon té els seus gossos de competició amb els que participa en curses de trineus. Ell és una persona polifacètica, gran pintor i un dels líders de la seva comunitat.

Mentre ens sorprenem de com aquests gossos viuen sota la neu sense cap altra protecció que el seu pelatge blanc i aïllant, amb gran emoció veiem el primer ós en llibertat: un mascle gros que camina cap als gossos que, al seu torn, el reben amb gran brogit.

S'apropa a les fileres de cables on són lligats els animals, sense cap intenció agressiva. De fet els óssos no mengen gossos (si més no si no es troben en una situació desesperada). Li vaig fer moltes fotos. Era el meu primer ós, però era lluny... Volia veure'n algun de més a prop. Tanmateix, l'emoció a ser indescriptible.

Darrere d'aquest en van sortir dos més que es van anar apropant on érem nosaltres, aturats, i es van ajeure sobre la neu, davant nostre.

En Brian ens va explicar moltes coses sobre els seus gossos, l'alimentació, l'entrenament, les competicions... Els óssos són allà. N'apareix un altre que, sota la neu que segueix caient, sembla un espectre... Ja els hem vist!!

És 31 d'octubre, nit de Halloween.

Els nens i les nenes de Churchill ho celebren com a tota la resta de països que segueixen aquesta tradició. Disfressats de mil colors i mil personatges, caminen pels carrers amb neu de la ciutat, mentre al lluny el cap de vigilància d'alerta per óssos i els seus agents vetllen perquè cap animal entri dins els límits de seguretat.

Mentre els nens recullen llaminadures i fan "Buuuu" a tots aquells que es creuen en el seu camí, l'Ian ens porta a l'abocador d'escombraries que hi ha als afores de Churchill.

Estan construint una planta tancada per reciclar tots els residus, i per evitar que s'hi pugui accedir, però de moment se segueix portant tota la brossa a aquest indret, que exerceix una atracció fatal sobre els óssos famèlics.

És de nit, ja, i les flames del foc que no s'apaga mai, amb el que s'incineren les restes, no espanta els plantígrads morts de fam. Ens apropem i en veiem cinc que busquen alguna cosa mengívola entre bosses de plàstic, restes d'orígens diversos i, fins i tot, deixalles tòxiques. Una mare amb dos cadells, arrebossats de cendra negra, intenten sadollar la fam. Dos mascles joves, una mica més enllà, fan el mateix.... D'una banda em fa molta pena. Fa tants mesos que no mengen!! Sobre tot la femella, que segueix alletant els seus petits, necessita més que ningú tornar a recuperar pes. L'Ian ens diu que el proper any ja s'haurà clausurat aquest abocador i s'evitarà, d'aquesta manera, que els óssos voltin per aquell indret.

Quan marxem cap al centre, ens adonem que no són els únics animals que busquen alguna cosa per menjar... unes guineus àrtiques creuen ràpides el camí de gel i van cap a l'abocador.

Sopem, anem al Town Centre Complex a veure una sessió d'audiovisuals senzillament fantàstica i tornem a l'hotel per dormir. Ens llevarem a les 6 per poder sortir a les 7 cap a la tundra, amb els Tundra Buggys.

Els tres dies següents vam seguir la mateixa pauta: tot el dia el destinàvem a recórrer la tundra, a la recerca respectuosa i silenciosa dels óssos que, ajaguts en jaços de neu, o camuflats entre els arbustos secs de l'hivern, o desplaçant-se lentament cap a les vores de la badia, esperaven amb ànsia l'arribada del gel definitiu que els havia d'alliberar de tan llarg dejuni.

Moltes fotos... moltes imatges gravades per sempre en la memòria, en el record... Uns mascles joves que jugaven a barallar-se, un altre que es netejava el pèl de tot el seu cos fregant-se amb la neu, en postures còmiques; crepuscles meravellosos de colors pastís, un sol rodó i vermell amagant-se... la neu que es torna un mirall, els arbres i les roques com fantasmes emergents d'un món gris i evanescent...

I per damunt de qualsevol altre record, dues nits d'aurores boreals plenes de màgia i de bellesa, i la seqüència d'una mare óssa amb dos cadells de pocs mesos que venint de lluny es van anar apropant al nostre buggy, regalant-nos unes imatges plenes de tendresa i de pau.

Quanta incertesa en aquelles mirades innocents! Quanta fragilitat la d'uns animals tan poderosos i letals!

La resta de detalls del viatge són intranscendents. La llavor del desig de tornar-hi va encauar-se en el meu cor i va anar germinant amb força.

En l'avió que em tornava a casa vaig saber que aquella havia estat la meva primera visita a Churchill, però que en cap cas en seria l’última.