El 16 de maig del 1996 havia arribat al Pirineu francès, a Melles, Ziva, una óssa de 4 anys que, segons va saber-se més tard, estava prenyada.
El mes de juny va arribar-hi Melba, una altra óssa que venia a reforçar la població pirinenca i que va ser la gota que va fer vessar el got d'alguns sectors polítics i econòmics de la Vall d'Aran que van posar-se absolutament en contra de les reintroduccions adduint una llista llarguíssima de perversitats atribuïbles a les dues ósses.
La incongruència era manifesta: en un petit país com Eslovènia,300 exemplars d'ós bru podien conviure harmònicament amb pagesos, ramaders i caçadors mentre que a Catalunya, l'arribada de 2 animals havia posat en peu de guerra els mateixos sectors econòmics.
Intentar entendre què passava a Eslovènia amb els óssos per entendre quines fosques raons encenien la població pirinenca va ser el principal motiu que em va dur a viatjar, el juliol del 97, al petit país balcànic.
I vaig decidir anar a visitar Eslovènia i veure, sobre el territori, quina era la política i l'actitud dels eslovens envers aquest patrimoni natural de valor incalculable, protegit pel Conveni de Berna del 1982.
La història d'Eslovènia i les característiques del seu paisatge ja eren indicadors de filosofies diferents pel que fa a la gestió dels territoris de muntanya. A Eslovènia, el 55% del seu territori és bosc. Ningú no l'ha trinxat per fer-hi camps de golf, urbanitzacions de segones o terceres o quartes residències, ressorts ni cap altra actuació destinada a exterminar un paisatge primigeni a Europa i poc valorat pels governs i els especuladors d'arreu del planeta. I òbviament, tenir bosc vol dir tenir les espècies que hi viuen: óssos, llops i linxs.
Històricament, el bosc eslovè també havia servit com a protecció davant les invasions turques que en els segles XV i XVI amenaçaven Àustria per l'est i pel sud, fins al punt que aquells qui tallaven arbres podien ser condemnats a mort i executats pels senyors dels castells fronterers.
De manera que per raons polítiques, econòmiques o militars els boscos eslovens s'han conservat i han esdevingut refugis de fauna salvatge. Alguns d'aquests boscos són espais verges de més de 500 anys. I al 2007, el govern eslovè seguia protegint i preservant aquests espais i la vida que en forma part amb una clara visió de futur.
El viatge a Eslovènia va reblar el clau de les meves conviccions. Perquè em vaig trobar amb un país petit, respectuós amb la natura, amb la seva fauna salvatge.
Un país on aquells que volen segueixen vivint de manera tradicional i on els óssos bruns són vistos com a veritables regals de la natura.
Un país on la gestió de la fauna s'ha pactat i es fa amb el suport de tots els sectors implicats i on l'educació ambiental i la informació sobre el comportament de l'ós bru arriba a tothom. I ja sabem que es protegeix allò que s'estima i s'estima el que es coneix.
Un país que permet l'explotació sostenible de recursos naturals, com la mel, o la fusta d'avellaner i de faig (de les que es fan objectes i estris que són alhora útils i molt populars), i on els pagesos conreen les terres frontereres amb el bosc sense cap por.
I amb la il·lusió de trobar-me en un país que estima els seus óssos, vaig recórrer la regió de Kocevje, la terra de Melba i Ziva, una regió densament poblada de boscos.
Vam transitar diversos camins forestals, ens hi vam perdre i vam arribar a racons de bosc absolutament salvatges.
Malauradament no vam veure cap ós. Són molt intel·ligents i molt prudents.
Tanmateix, vam poder observar algun rastre atribuïble a l'ós, com la presència d'algunes pedres de dimensions respectables arrencades del terra, res més...
Però la sensació de moure'm per un espai habitat pels óssos bruns va satisfer-me gairebé tant com haver-ne vist algun.
Ells són els senyors del bosc. Són solitaris, silenciosos, temorencs de l'home.
No són mascotes de peluix. Poden ser perillosos en determinades circumstàncies, com tots els animals lliures i salvatges. Però ells ja hi eren quan el "sapiens" va anar colonitzant tot el que podia, quan va anar transformant l'Europa boscosa en l'Europa dels conreus. Quan els va començar a caçar per servir-se'n o simplement pel "plaer" de matar-los com a trofeus. Quan els va anar foragitant del que era casa seva i els va deixar sense recursos...
Aquesta és la història de l'ós a Europa. L'altra, la de l'ós a Eslovènia, hauria de ser la nova història la del futur de l'espècie als Pirineus.
Els primers óssos eslovens arribats als Pirineus ara fa 10-11 anys van tenir diferents fortunes. A Melba la va assassinar un escopetero francès el 27 de setembre del 1997 quan va anar a buscar-la i ella va defensar els seus tres ossalls.
Ziva i Pyros s'han adaptat a la seva nova terra i encara avui viuen a cavall de França i la Vall d'Aran.
El 2006, França va iniciar una segona reintroducció d'óssos eslovens, després que uns altres escopeteros acabessin amb la vida de Canelle, la darrera óssa autòctona, l'1 de novembre del 2004. També anava acompanyada del seu cadell de 10 mesos.
Dels 5 óssos reintroduïts, dos ja han mort: Palouma es va estimbar i Franska va ser atropellada en plena polèmica sobre l'arribada de nous exemplars als Pirineus.
Després de la mort de Papillon i de Canelle, els darrers óssos pirinencs, l'estirp d'aquesta subespècie s'ha perdut per sempre.
El futur i l'esperança de tenir un Pirineu el més natural possible rau en els óssos reintroduïts, en la seva descendència i en la gestió intel·ligent del territori i dels seus recursos per part de tots els sectors implicats.
Tranquil·litza pensar que res no és impossible, perquè com a la pel·lícula Casablanca, "sempre ens quedarà Eslovènia".
Calen, però, molts esforços, molta educació ambiental, una gestió exquisida i una complicitat total i absoluta de la població humana de les muntanyes.
Sobre Osos 
Des que la Unió Europea va engegar el Projecte Life, la il·lusió de tornar a comptar al Pirineu amb la presència dels seus habitants autòctons més antics, va fer creure a una part de la població catalana, els amants dels animals i de la natura, que a poc a poc aniríem restituint al seu lloc allò que mai no havíem d'haver foragitat/exterminat.
via RSS
