Malgrat les mesures de protecció legal i haver-ne prohibit la seva caça el 5 d'octubre del 1973, l'ós bru era ja una espècie extinta en moltes zones i en greu perill d'extinció en d'altres.
Per això, els amants dels animals, els que defensem el dret al paisatge, a la biodiversitat, al territori inalterat i al dret a la vida de totes les espècies sense excepció, ens vam alegrar moltíssim quan la UE va presentar el 1994 el programa Life per a la protecció de les espècies amenaçades d'extinció.
El LIFE era una de les actuacions conservacionistes més importants i polèmiques impulsada per la UE i que tenia en impulsar el retorn de l'ós bru al Pirineu un dels seus objectius més importants.
El lloc escollit va ser el Pirineu francès i els óssos que hi van arribar procedien de Kocevye, la reserva eslovena.
Les primeres a ser alliberades van ser dues femelles, Ziva i Melba, que després d'un llarg viatge per carretera, després de ser exhaustivament revisades i marcades amb collarets amb radiotransmissors van ser alliberades a la zona de Melles el maig i el juny del 1996.
El primer mascle, Pyros, va arribar a la zona un any després, el 7 de maig del 1997, i amb ell es va completar la primera fase de la reintroducció.
L'enrenou promogut per alguns col·lectius aranesos i pallaresos (caçadors, ramaders, promotors immobiliaris i agents turístics principalment) i el descontentament de la població pirinenca que va sentir-se ignorada per l'administració i que van viure l'arribada dels óssos com a una imposició de Barcelona, París i Brusel·les van crear un clima enfrontat entre dos col·lectius: els defensors de la reintroducció i els seus detractors.
Les denúncies de pressumptes atacs dels óssos a bestiar que pasturava en les valls van anar-se succeint al llarg de tot el 1996 i després de la hivernació, a la següent primavera, van continuar sense aturador.
El gener del 1997, Melba va tenir tres cadells i va poder ser fotografiada per primer cop amb els seus ossalls al municipi d'Alt Àneu, al Pallars Sobirà, el 5 de juliol.
Al llarg de tot l'estiu del 97, Melba i Ziva es desplacen per la zona de Bossost, per les muntanyes del Pirineu lleidatà i pel sud de França. però no deixen de ser assetjades per agents forestals del DARP que, intentant apaivagar els ànims d'alguns alcaldes de la zona, fan batudes per allunyar-les de la Vall d'Aran.
Melba, amb els seus cadells, no recorre grans distàncies i pot ser observada en algunes ocasions. Malgrat la seva baixa activitat depredadora, el juliol i l'agost del 97 van ser dos mesos d'assetjament mediàtic i polític als tres exemplars reintroduïts. Els ramaders, els empresaris del turisme, els empresaris de la construcció, els caçadors... aquests col·lectius exigien la recaptura dels óssos i el seu retorn a Eslovènia.
En mig d'aquest clima, a primers de setembre decideixo anar al sud de França, a la zona de Melles i recórrer els boscos on van ser alliberats els óssos i visitar, també, la Vall d'Aran.
Al sud de França comencen a explotar el lema "Pays de l'Ours" amb finalitats turístiques. Productes de la terra, artesania, ceràmica... tot gira al voltant de la imatge dels nous veïns, dels óssos.
Melles és un poble petit, tranquil, de muntanya, envoltat de boscos meravellosos i d'una bellesa increïble.
A la porta de l'Ajuntament hi ha un comunicat oficial que avisa de la localització dels óssos: Ziva és als boscos de Bossost, Pyros (que ha perdut el collar) el localitzen a Sost, i de Melba sabem que porta molts dies a Sengougnet, amb els seus cadells.
El que crida l'atenció és que és un avís "Als pastors, caçadors i excursionistes".
Perquè 19 dies més tard, el 27 de setembre, a les 10 del matí, un escopetero francès matarà Melba pressumptament "en defensa pròpia" i en el curs d'una batuda de caça de senglars (tot i que ell anava sol i no hi ha cap testimoni dels fets).
L'animal, que acompanyava els seus cadells, va ser impunement executat segons va demostrar la necròpsia que se li va practicar. Un únic tret, a una distància entre 3 i 10 metres, va entrar-li per l'ull i la va matar instantàniament.
L'escopetero havia declarat davant la gendarmeria que l'óssa li havia sortir a 1 metre i que l'amenaçava, per la qual cosa es va veure obligat a disparar-li, versió que els veterinaris van tombar.
Malgrat tot, aquest personatge no va ser condemnat, tot i tractar-se d'una espècie en perill d'extinció, protegida per totes les lleis europees i franceses.
Un dels cadells de Melba va morir. Els altres dos van continuar vivint lliures i van aconseguir sobreviure aquell hivern sense la protecció de la mare.
A la Vall d'Aran molts van alegrar-se perquè van entendre que aquell era el final del LIFE i dels óssos al Pirineu.
Però totes les associacions en defensa de l'ós van contraatacar i van denunciar davant la Comissió de la UE el govern francès per no haver estat incapaç de prendre mesures de protecció per als óssos i per garantir-ne la seva supervivència, incomplint els requisits de la Directiva europea de flora i fauna del Consell d'Europa i de la Convenció de Berna.
Van denunciar l'estat francès perquè se sabien perfectament les zones per on es movien els óssos i, malgrat tot, van autoritzar la batuda de porc senglars. I a més els van acusar de reincidents perquè el 1994 un altre ós havia estat abatut en circumstàncies semblants.
El cert és que des de la Generalitat les coses es van fer péssimament. No hi va haver cap projecte se sensibilització de les poblacions afectades per la reintroducció, no es va parlar amb els agents socials i es va permetre que la gent de la muntanya ho visqués tot com una imposició i una agressió.
Fins i tot l'aleshores Conseller de Medi Ambient, J. I. Puigdollers, es va permetre dir públicament que el programa de reintroducció de l'ós bru al Pirineu era com "tornar a l'època prehistòrica". I la Generalitat va dedicar-se tot l'estiu del 97 a fer "batudes" per allunyar Melba i Ziva del territori català i aranès.
Els dies 26 i 27 de febrer del 1998 es van celebrar a Lleida unes Jornades Tècniques sobre conservació i problemàtica de l'ós bru als Pirineus, amb assistència de ponents de prestigi com Jean-Jacques Camarra, de la Oficina Nacional de Caça del Ministeri francès; biòlegs, geògrafs, enginyers forestals, tècnics de diferents administracions... i gestors de l'ós bru a la Serralada Cantàbrica, a Astúries, a l'Aragó, a Navarra i a Castella-Lleó.
Una de les ponències més interessants va ser la de Guillermo Palomero, de la Fundación Oso Pardo, que va demostrar que és compatible la gestió del territori i la conservació de l'ós bru. Que homes i óssos poden conviure en un mateix territori i que vetllar pel futur d'una espècie tan emblemàtica és vetllar pel futur de la muntanya.
Ziva i Pyros segueixen vivint a les muntanyes. Els cadells de Melba ja s'han fet grans i sobreviuen en un ambient que cada cop els és menys hostil, i França va autoritzar la reintroducció de 5 exemplars més el 2006, dos dels quals han mort.
Avui hi ha uns 20 óssos al Pirineu... una mica més que a finals dels anys 80, però molt i molt lluny dels 200 que hi havia a principis del segle XX.
Perquè malgrat tots els esforços, encara som tan lluny d'aconseguir la gestió i els èxits de la Serralada Cantàbrica! Quina enveja tenir tanta gent que treballa per l'ós i que se'n surt.
Tant de bo que les noves generacions es comprometin amb la natura, amb el medi, amb la vida... I facin prevaldre altres interessos que els personals i els econòmics.
Aquell dia tornarem a tenir un Pirineu amb óssos, no amb supervivents.
Sobre Osos 
Encara que costi de creure, en el segle XIV l'ós bru habitava els boscos de llocs tan llunyans com Càdis, Múrcia o Pozuelo de Alarcón, i llocs tan propers però que se'ns fa estrany pensar que hi havia hagut óssos, com és la serra de Collserola. 
via RSS
