Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

L'organització romanesa Milioane de Prieteni, membre de la WSPA, gestiona un dels darrers santuaris destinats a acollir óssos maltractats i explotats per activitats humanes, amb la finalitat de garantir-los una vida digna i cures i atencions veterinàries fins al final dels seus dies.

La Societat Mundial per a la Protecció Animal (WSPA) és una plataforma d'organitzacions mundials que treballa pel benestar animal i que aplega més de mil organitzacions de 156 països. Les Nacions Unides li han atorgat un estatus consultiu atès que els seus objectius prioritaris són la fi de la crueltat envers els animals i la sensibilització social per aconseguir un món on el tracte envers els animals sigui ètic i humà.

La WSPA treballa també pels óssos. I en molts països ha creat refugis o santuaris on són traslladats animals que han estat rescatats d'explotacions cruels com la lluita amb gossos, la seva utilització com a atracció turística en restaurants o al carrer, o als circs.

Aquests óssos, que han estat capturats en els seus hàbitats, moltes vegades de molt petits, i han patit mutilacions, maltractaments i explotació inhumana, quan són rescatats no poden ser alliberats en el seu medi natural. És per això que la WSPA financia la construcció de santuaris  on aquests éssers vius són traslladats i on poden viure, la resta de la seva vida, en un entorn segur i el més semblant possible al seu món.

El 2001 es va obrir el Santuari de Kund Park, a l'Índia, que va acollir molts dels óssos rescatats del món de les lluites amb gossos o bé dels anomenats "ossos dansaires" i ara es treballa en un segon recinte, prop de Balkasar, al sud d'Islamabad.

Entre altres fites, la WSPA ha aconseguit que ja no hi hagi óssos al carrer ni negoci amb la seva explotació a Grècia i Turquia, en una tasca dura i continuada al llarg de més de 20 anys.

 La  Reserva Zarnesti és l'espai que Milioane de Prieteni gestiona com a Santuari d'óssos i, en la seva pàgina web,  www.milioanedeprieteni.org/, podem trobar la història dels prop de 40 óssos que han tingut una segona oportunitat i poden viure una vida digna.

Romania és una de les destinacions triades per personatges amb molt poder adquisitiu per anar a matar, legalment, aquests plantígrads. S'hi organitzen batudes i cada any un  nombre important d'exemplars d'ós moren sota les bales d'aquests "amants de la natura".

Entre els óssos acollits a la Reserva Zarnesti , n'hi ha dos que van ser rescatats després que la mare fos morta a trets. Ara ja són dos adults, amb la vellesa garantida, però amb una vida en llibertat estroncada.

Des que l'espècie humana va començar a evolucionar cap a homo sapiens (altrament conegut com a in-sapiens o, més modernament, homo destructor) hi ha hagut una competència ferotge amb altres espècies que també poblen el planeta i al que també hi tenen dret.

Hi ha moltes evidències científiques sobre el fet que homínids i altres bèsties compartien hàbitats i que es produïen baixes en tots dos col·lectius amb relativa freqüència.

El problema per als animals, però, va començar quan la presumpta "espècie escollida" va esdevenir una espècie-plaga, va desenvolupar-se incontroladament i va començar a desenvolupar tecnologies molt avançades, totes elles destructives qual meteorit, contra el planeta que ens acull i ens dóna vida.

Dos fets són inqüestionables:

1.-Un creixement demogràfic humà de 75 milions/any.

2.-L'extinció d'espècies més nombrosa, mai abans coneguda, d'origen antròpic.

Com a conseqüència, els animals salvatges s'han vist foragitats dels seus hàbitats, s'han vist perseguits, caçats, enverinats, capturats, esclavitzats i sense lloc on viure, en benefici de l'homo destructor.

I aquest problema, que afecta tota mena d'espècies dels altres animals, ha esdevingut un tema d'interès preferent per a organismes internacionals com la FAO qui, alarmada davant els constants conflictes entre bípedes i altres carnívors com els lleons, les hienes o els guepards a l'Àfrica, ha elaborat una llarga llista de recomanacions perquè els humans defensin els seus ramats i a ells mateixos dels seus possibles atacs sense haver de recórrer a l'extermini dels animals salvatges.

Ian Craigie, investigador de l'Institut de Zoologia de Londres i especialista en gestió dels grans vertebrats en les àrees protegides africanes, ha alertat de la gravetat de la situació per a moltes espècies en zones externes als parcs, però també del fet que els parcs nacionals africans no han estat capaços de mantenir les seves poblacions de mamífers, amb una disminució de fins al 59% en Masai Mara i Serengueti.

Els animals considerats "perillosos" no són només els carnívors, sinó també aquells que poden malmetre les collites tan necessàries per a la supervivència dels poblaments humans: elefants, hipopòtams, papions o búfals, i aquells  la caça furtiva dels quals ofereix ingressos immediats i generosos, com passa amb els rinocerons.

La campanya de la FAO pretén ensenyar a les comunitats africanes a protegir-se i a conviure amb la fauna salvatge i els dóna un llistat de solucions per evitar atacs als conreus o a les persones: pistoles de plàstic que disparen bales de pebre concentrat, que repel els elefants; fabricar envans protectors de conreus amb adob d'elefant i pebre picant i cremar-los -el fum foragitarà els animals-; fer servir els rucs com a animals de vigilància, perquè són valents i capaços de foragitar lleons, hienes i guepards a base de brams, guitzes i mossegades...

Les iniciatives conservacionistes són moltes i intenten arribar ràpidament als col·lectius afectats. Tanmateix, tècnics i científics de la FAO alerten que la situació pot esdevenir molt greu i de conseqüències irreversibles perquè les previsions avancen que en els propers 40 anys la població africana es duplicarà i arribarà als 2 000 milions de persones, intensificant la seva pressió demogràfica cap als territoris poblats per fauna silvestre.

I quan això esdevingui, com ja ha passat en Europa, en moltes parts d'Amèrica i Àsia, se'ls tancarà en petites reserves on grups reduïts de lleons, hienes, jirafes, hipopòtams, elefants, etc, sobreviuran sotmesos a l'home i enyorant temps millors, no massa llunyans, quan els seus avantpassats vivien en pau sobre una terra lliure, abans que una plaga es fes propietària absoluta del Planeta.

La llúdriga (Lutra lutra) és un petit mamífer carnívor, de la família dels mustèlids,  que fins a mitjan segle XX  freqüentava totes les conques fluvials catalanes.

La persecució directa a què va ser sotmesa, la contaminació dels rius, la pèrdua d'hàbitats, la seva caça per obtenir-ne la pell o el seu extermini per considerar-lo un competidor, van dur l'espècie gairebé a l'extinció la darrera dècada del segle passat.

Als anys 90 només hi havia una petita població de llúdrigues que resistia en alguns racons del Pirineu i a la conca del Matarranya.

El 1993 es va engegar el Projecte Llúdriga que tenia com a objectiu recuperar les poblacions d'aquests mamífers en els llocs on abans n'hi havia hagut, mitjançant reintroduccions als rius empordanesos.

El projecte, en el que hi van participar diferents associacions i institucions, es va desenvolupar fins l'any 2003 i va alliberar 42 exemplars procedents d'altres indrets de l'estat espanyol.

Les llúdrigues alliberades a la Muga i al Fluvià als anys 90 van colonitzar paulatinament llacunes, recs i altres rius i la seva dispersió ha estat tot un èxit. Avui dia es pot dir que l'espècie ha tornat a casa seva.

Tanmateix, la llúdriga és una espècie protegida, que ha pogut gaudir d'un Pla de conservació a bastament i exitosament desenvolupat, en el que també hi ha jugat un paper força important el Centre de Fauna del pont de Suert, que vaig poder visitar ara fa unes setmanes.

El Centre de Fauna del Pont de Suert, a la comarca de l'Alta Ribagorça, es troba al marge esquerre del riu Noguera Ribagorçana, a la confluència de les carreteres: la N-230 de Lleida a Vielha i la N-260 del Pont de Suert a la Pobla de Segur i es pot visitar tot l'any, ja sigui de manera individual com en grup.

Aprofita una part de les instal·lacions de la Piscifactoria del Pont de Suert i també conserva algunes construccions i un edifici típic de les instal·lacions hidroelèctriques dels anys 50 i 60.

El Centre del Pont de Suert és un centre d'educació ambiental que treballa, hores d'ara, en la recuperació d'una espècie emblemàtica i molt amenaçada com és el visó europeu.

Els visons, però, no són accessibles als visitants. Les llúdrigues, sí.

Avui dia ja no es fa cria en captivitat de les llúdrigues per a repoblació, sinó per a intercanvis genètics i reforç de poblacions amb perill d'endogàmia.

Dins de les seves instal·lacions, en tres recintes que simulen l'ambient natural dels nostres mamífers recuperats, es poden veure llúdrigues i, si tenim paciència i elles tenen ganes, podem fotografiar-les mentre gaudim de la seva habilitat com a nedadores, de la seva agilitat i de la seva bellesa.

Una bona gestió ha aconseguit recuperar allò que vam ser a punt de perdre per sempre més.

Ara és l'hora de l'ós bru i del llop...

La guàrdia reial anglesa fa servir, des del 1815, uns barrets immensos, altíssims, de pell d'ós negre americà.

Cada barret és un ós, i com que la reina Isabel II disposa de cinc regiments de guàrdies reials, les necessitats anuals de pells per a substituir els barrets "vells" o en desús són de 50 /100 unitats= óssos.

 Stella McCartney,  dissenyadora anglesa de renom i filla de Linda i Paul McCartney, animalista militant i defensora de l'ús de teixits i fibres que no siguin d'origen animal, o si més no per als quals no hagi calgut el sacrifici de cap animal, ha fet una proposta pública: substituir la pell natural d'aquests barrets per una fibra sintètica que faria el mateix efecte.

La dissenyadora ha explicat en una entrevista al The Daily Telegraph que el sentit històric d'aquests barrets, manllevats de la Guàrdia Imperial de Napoleó des de la derrota de Waterloo i que tenien la finalitat de visualitzar una tropa "més alta" quan entraven en combat, ja no és vigent sentit avui dia. I encara menys, en una societat cada cop més sensible envers el patiment animal i que reclama un tracte ètic amb totes les altres espècies, a banda de la nostra.

PETA ha proposat com a alternativa a la pell d'ós una fibra feta de plàstic que és, com la pell, impermeable i transpirable.

El Ministeri de Defensa anglès es defensa amb l'argument que totes les pells les compren al Canadà -cosa òbvia, perquè a Anglaterra no hi ha ni un ós- on cada any es donen autoritzacions per a la caça d'aquests plantígrads amb la finalitat de tenir-ne "controlada" la població -el que en garantiria la seva legalitat i la necessitat de fer-ho-.

Com sempre, l'espècie depredadora per excel·lència i que és incapaç de controlar la seva pròpia població -cada any som 75 milions de bípedes més al món- s'erigeix en àrbitre, jutge i déu dels altres éssers vivents.

I si cal mantenir les poblacions d'óssos negres al Canadà, es fa. I quina millor destinació per a un cadàver pelut que eternitzar-se sobre el cap dels eixerits guàrdies reials anglesos, en les fotos dels turistes que tan atrets se senten per la posada en escena d'una "tradició" com és el canvi de guàrdia i la seva coreografia.

Ètica versus tradició.

És possible que en una societat més avançada moralment, com és l'anglesa, la proposta s'aprovi i hi hagi un canvi lent i progressiu en el material dels barrets reials.

Tanmateix, els óssos negres se seguiran afusellant al Canadà. Com tants milions d'animals que cada any perden la vida sobre la terra víctimes de les armes de foc, de gallets premuts per "sapiens" que conserven ben vius els gens de quan ens calia anar a la recerca del foc per garantir la supervivència de la tribu. Deu fer... un milió i mig d'anys?

El avistamiento de un ejemplar joven de oso pardo cantábrico por parte de unos agentes forestales en una zona del norte de Burgos fue el primer indicio del regreso de esta especie a un territorio históricamente osero y de donde fue exterminada con armas y veneno.

La posterior recogida de huellas, pelos y excrementos y la denuncia de daños en un colmenar en la zona de Valderredible han certificado su presencia y confirman que el oso pardo está en expansión y que los ejemplares juveniles nacidos en los últimos años en la Cordillera Cantábrica buscan nuevos territorios y exploran posibilidades  en las zonas limítrofes a su actual hábitat.

El ejemplar detectado pertenece al llamado núcleo oriental, con una población de unos treinta individuos que tienen su territorio en Palencia y Cantabria.

La Fundación Oso Pardo y responsables de especies protegidas de la Junta de Castilla y León se han hecho cargo de la situación y han declarado que la prioridad es garantizar la seguridad y la tranquilidad de este ejemplar, por lo que se ha establecido un operativo de vigilancia con protocolos coordenados de seguimiento y control del animal.

Como no podía ser de otra manera, a los políticos de turno les ha faltado tiempo para colgarse sus medallas de latón y la consejera del ramo ha declarado que es un éxito del Plan de Conservación del Oso pardo, vigente desde hace unos años en esa comunidad, famosa por las misteriosas apariciones de cadáveres de osos o por la muerte a tiros de algunos ejemplares, también en esa zona.

O donde se han triplicado los lobos muertos por veneno o furtivismo como informaba hace un par de días Europa Press: "ASCEL, Ecologistas en Acción, Fapas, SECEM y WWF han mostrado su preocupación porque el número de lobos aparecidos muertos por venenos o furtivismo se ha triplicado respecto al año anterior, de acuerdo a los datos oficiales dados a conocer por la Junta de Castilla y León."

Seguiremos las aventuras re-colonizadoras de este joven oso pardo. Ojalá no tope con ningún cebo envenenado, ni con lazos de acero furtivos, ni con cartuchos o balas. Le va la vida en ello.