Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

"Si la abeja desapareciera de la superficie del planeta, al hombre sólo le quedarían cuatro años de vida: sin abejas, no hay polinización, ni hierba, ni animales, ni hombres".  Albert Einstein

Cuando hablamos de especies amenazadas, de especies en peligro de extinción, parece que las más "mediáticas" sean aquellas con individuos grandes, bellos, poderosos. Aquellas que nos atraen por su estética inigualable, por sus cualidades innatas como la fuerza, la astucia, la rapidez, la elegancia...

Cuando hablamos de osos blancos, de osos malayos, de ballenas australes, de tigres de Bengala, de leopardos de las nieves, de pandas gigantes, de rinocerontes blancos, de orangutanes de Borneo, de gorilas de montaña, etc, nos conmovemos ante su fragilidad y nos disponemos a aportar nuestro granito de arena para conseguir que sigan entre nosotros, para evitar su extinción en este planeta que es de todos.

Pero hay también otros animales que se extinguen, que viven el peligro de desaparecer, que están en riesgo... animales a los que por sus dimensiones o su menor afinidad con nosotros como especie no les damos tanta importancia, diríamos que casi los ignoramos.

Entre ellos tenemos a los polinizadores, como las abejas.

Estos insectos cumplen una función vital para la biodiversidad del planeta: son los encargados de transportar el polen que fecunda los óvulos de las flores. Son los responsables de la polinización que ha asegurado la reproducción de una parte importante de la flora del planeta durante millones de años.

Las colmenas de abejas silvestres han polinizado bosques, montes, prados, selvas... Ellas han sido alimento de muchas otras especies y han proporcionado miel para los golosos del mundo.

Desde la antigüedad el hombre domesticó también a las abejas. Explotó las colmenas y obtuvo cera y miel, jalea real y polen.

Pero las abejas están desapareciendo. Uno de los motores de la vida empieza a fallar.

Los científicos buscan causas: pesticidas, contaminación, ondas electromagnéticas, cambio climático, parásitos, hongos, reducción del número de flores, virus...

Una de las causas está muy clara: el ácaro de la varroa, introducido por abejas asiáticas importadas al continente europeo, se ha convertido en un agente letal.

Las colmenas domésticas pueden ser tratadas con productos fitosanitarios, pero las colmenas silvestres han ido sucumbiendo, sin capacidad para sobrevivir a esta amenaza para la que no estaban preparadas.

Si en nuestros montes no hay abejas, no tendremos frutos silvestres que sirva de sustento a otras especies tan emblemáticas como el urogallo o el oso pardo. Pero también alimentan a otros muchos seres vivos que debemos conservar para mantener en perfecto equilibrio la balanza de la vida.

Cada pieza que movemos en el tablero del planeta puede poner en jaque peones de otros lares, incapaces de reaccionar a tiempo antes de ser barridos del juego.

Es necesario pensar en todas las formas de vida. Incluso en las más pequeñas e hipotéticamente insignificantes.

Porque en esta cadena, todos los eslabones son vitales.

Porque lo que le ocurra a las demás especies, acabará por ocurrirnos a nosotros. Aunque nos cueste creerlo, aunque nos creamos los reyes y miremos nuestros dominios desde una posición "superior", que nos sitúa hipotéticamente por encima del bien y del mal.

Fa uns dies vaig assabentar-me de l'existència d'un projecte que duu el suggerent nom de "100 llocs per recordar abans que desapareguin" i que té com a finalitat conscienciar la població sobre els efectes del canvi climàtic i l'impacte irreversible que té sobre ecosistemes de grandíssim valor.

Les 100 fotografies de 100 llocs del planeta han estat obra d'alguns dels  millors fotògrafs del món que volen, mitjançant les seves imatges, fer arribar a tothom la immensa bellesa que encara guarda la Terra per a tots nosaltres... És, com deia el nostre enyorat i recordat Jordi Sabaté Pi, que defensem el que estimem, i estimem el que coneixem.

Tots els indrets cartografiats sobre un mapamundi han estat seleccionats a partir dels informes del Panell Intergovernamental de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i representen diferents hàbitats, diferents ecosistemes, diferents "punts calents" del planeta amenaçats per l'augment del nivell del mar, per la contaminació química i/o industrial, per l'escalfament global, per la urbanització descontrolada d'espais verges, per la tala de boscos... Des de Grenlàndia fins a Península Valdès; des del Mar de Bering fins a Sibèria; des de Hawai fins a Nova Zelanda; des de Churchill fins a l'Antàrtida... són 100 els llocs amb una història, amb un valor ecològic, amb una biodiversitat d'enorme riquesa, amenaçats de desaparèixer.

Tots nosaltres tenim centenars de llocs per recordar. Milers d'indrets dels que hem gaudit i que ara veiem com canvien ràpidament i irreversible. Molts petits racons del nostre planeta que la nostra memòria preserva i que voldríem que les generacions futures també en gaudissin, fet avui dia gairebé impossible.

El planeta s'escalfa -el passat mes de juny ha estat el més càlid a tot el planeta des que se'n tenen registres, per exemple-, les glaceres es desfan, es trenquen i canvien un paisatge de vegades tan sols en hores -no fa massa dies es va desprendre un fragment de 7 quilòmetres de diàmetre de la glacera Jakobshavn Isbrae, a l'oest de Grenlàndia-, els boscos desapareixen a una velocitat insuperable... I tot i que, segons Heràclit, "Tot flueix, tot passa, res no roman" esgarrifa veure la velocitat a la que anem perdent llençols en cada bugada.

Els projecte "100 Places to Remember" a banda de la web oficial, www.100places.com, difon el seu missatge mitjançant llibres, calendaris, postals, exposicions, cartells i anuncis de televisió.

Fora interessant que, com s'ha fet amb altres iniciatives, aquests 100 indrets per recordar s'obrissin a la participació de qui volgués i cadascun de nosaltres poguéssim fer la nostra petita aportació a la memòria col·lectiva, a l'herència per als qui vindran.

Heu pensat quins són els vostres llocs per recordar abans que desapareguin?

Fotografieu-los. Feu-ne un àlbum. Guardeu-los per als vostres fills, per als vostres néts.

Pot ser, també, una bona herència.

Allò que nosaltres hem gaudit i que, si no torna el seny i la saviesa al món, probablement els nostres hereus mai més no podran gaudir...

Com molts de nosaltres no hem pogut gaudir de les platges verges a la costa catalana, de les foques monge nedant en aigües de la Costa Brava -als anys 50 encara se'n veien a la costa de Barcelona-, d'uns Pirineus amb desenes d'óssos i amb glaceres espectaculars, de rius sense contaminar plens d'espècies autòctones... de tantes coses que el mal anomenat "progrés" s'ha endut per sempre més!

Fem memòria, preservem el futur i tinguem cura del nostre planeta. No en tenim cap altre i és tan fràgil!!

L'ós malai o Sun Bear (Helarctos malayanus) és una altra de les espècies d'óssos amenaçada d'extinció. Inclòs en l'Apèndix I del CITES des del 1979, les seves poblacions davallen de manera preocupant fins al punt que cada cop és més difícil trobar-los en llibertat.

Viu en els boscos tropicals d'Àsia i se'l trobava des de Bangladesh fins a Sumatra, Borneo, Malàsia, Cambotja, Índia, Indonèsia Myanmar, Vietnam, la Xina, Tailàndia i Brunei.

Tanmateix, el creixement inaturable de l'espècie humana i de les seves activitats econòmiques, productives o de supervivència han empès aquests óssos a una situació de vulnerabilitat molt preocupant.

La deforestació sistemàtica i a gran escala del seu hàbitat per a explotacions industrials de cafè, cautxú, fusta i oli de palma els ha deixat sense un lloc on viure i ha contribuït a una davallada del 30% en les seves poblacions els darrers 30 anys.

Aquesta transformació del seu hàbitat i els nous usos (algú ha dit que l'espècie humana és la força geològica més important del planeta, la que ha estat capaç de transformar-ho tot en poc temps) han atiat els conflictes amb les persones perquè ocasionalment poden malmetre les plantacions i els humans els cacen com a mesura "preventiva".

També se'ls assassina com a esport o per vendre'ls. Tot i que és il·legal la seva caça, en alguns indrets com ara Tailàndia, els furtius han exterminat el 50% de la població ursina en 20 anys. La destinació dels seus cadàvers és esdevenir un trofeu o acabar en una cuina d'un restaurant on les seves potes es consideren una exquisidesa.

Els cadells són venuts com a animals de companyia... i quan es fan grans, se'ls abandona o se'ls mata.

I com passa amb altres óssos, també se'ls caça per satisfer el mercat de l'anomenada "medicina tradicional" que continua exterminant espècies per aprofitar-ne els ossos, els penis, el fel i altres parts dels seus cossos des de la superstició de atorgar-los propietats curatives o revitalitzadores.

Moltes organitzacions lluiten en el món per la conservació dels óssos malais. Algunes amb programes de reproducció en captivitat, com el Programa de Supervivència d'Espècies de l'Associació de Zoològics i Aquaris d'Amèrica. D'altres, sobre els territoris on viuen els óssos, amb centres d'acollida i amb programes d'informació, educació ambiental i prevenció de danys, mitjançant la col·laboració amb les poblacions locals.

Una de les més importants és el Bornean Sun Bear Conservation Centre on persones com el biòleg Siew Te Wong lluiten per la conservació de l'espècie i pel benestar dels individus que arriben al centre.

A la seva pàgina web,  http://sunbears.wildlifedirect.org/ ,  trobareu molta informació sobre aquesta espècie d'ós, sobre la seva lluita per la supervivència i sobre el seu futur incert.

Quan Cannelle, la darrera óssa autòctona pirinenca, va ser morta en una batuda de senglars -fins quan uns quants seguiran disposant d'allò que és de tots? fins quan uns quants es permetran el luxe d'executar impunement animals protegits, com els óssos? - la tardor del 2004, el govern francès va decidir alliberar als Pirineus cinc exemplars més d'ós bru, procedents d'Eslovènia, per reforçar una població aleshores inviable.

Els óssos escollits per a la reintroducció van ser ser Hvala (que vol dir "gràcies" en eslovè), Balou, Sarousse, Palouma i Franska.

Quatre femelles i un mascle, dels quals segueixen vius tres. Palouma es va estimbar, sembla ser que accidentalment, en un penya-segat i a Franska la van atropellar en una carretera secundària, tot i que la necròpsia va demostrar que tenia el cos ple de balins.

A Balou també el van ferir amb una escopeta en una pota, però van decidir de no capturar-lo per guarir-li la ferida fent una aposta per la seva pròpia fortalesa i esperant que la natura actués a favor seu, com així va ser.

La primera a arribar a Arbas va ser Palouma, el 25 d'abril del 2006. Però els plans d'alliberar-la en aquesta vall van haver de ser canviats degut a la pressió que col·lectius contraris a la reintroducció dels óssos van fer. Palouma  finalment va ser traslladada a Burgalays, i alliberada en un lloc secret per protegir-la dels violents.

Arbas, als Pirineus Centrals, al sud del districte de l'Haute-Garonne, és un indret de gran bellesa, on la natura es manté salvatge i on històricament els óssos havien format part del paisatge i de la terra, per aquestes raons se'l va escollir com a indret perfecte per als alliberaments.

Hvala, però,  sí que va poder iniciar la seva nova vida a Arbas. Era el 17 de maig del 2006 quan, ben avançada la nit, va ser alliberada en la Vallée de Planque.

Unes setmanes després, el 2 de juny, Balou va fer el mateix recorregut des de la camioneta on havia arribat d'Eslovènia cap a les muntanyes salvatges pirinenques, cap a una nova llar.

I la nit del 22 d'agost va ser Sarousse qui va emprendre el mateix camí que els seus companys ursins.

Els tres supervivents s'han adaptat molt i molt bé a la seva nova llar. De fet, Hvala ja ha tingut cadells en dues ocasions i se l'ha poguda fotografiar sovint, de vegades acompanyada de Pyros, el gran i veterà mascle arribat el 1996.

A Arbas van engegar fa uns tres anys un projecte d'educació ambiental que té com a objectiu donar a conèixer a la població els indrets on els óssos van ser alliberats, on es mouen, què mengen, quin seguiment se'ls fa, quina és la flora i l'altra fauna d'aquesta vall, com hi han viscut els homes, en aquests indrets, i quines són les empremtes de les seves activitats; com es recullen mostres de femtes i/o pèls per ser analitzades i saber a qui pertanyen; com es fan plantilles de les petjades que els óssos deixen en els camins més sovintejats en els seus desplaçaments per tot el territori... i moltes coses més.

És un veritable plaer passejar-se, acompanyats pels professionals que han fet i fan el seguiment dels óssos, pels indrets on aquests senyors del bosc, aquests animals fascinants, van emprendre una nova vida per intentar recompondre l'equilibri malauradament malmès per alguns individus de la nostra espècie.

Els paisatges pirinencs dels que els seus parents autòctons van ser impunement exterminats per individus que, amb un arma a les mans, es van creure i de vegades es segueixen creient els amos del món, de la vida i de la mort.

Era el mes de setembre del 1997 quan vaig visitar per primer cop aquest racó dels Pirineus francesos, fronterers amb la Vall d'Aran, anomenat Melles.

En 1996-97 tres óssos bruns de la mateixa nissaga que els dels Pirineus havien estat capturats a Eslovènia i alliberats a França dins el programa LIFE, de restauració i conservació d'una espècie emblemàtica i indicativa d'un ecosistema saludable, que havia estat irracionalment i cruelment anihilada pels humans al llarg de tot el segle XX.

Eren dues femelles, Ziva i Melba, i un mascle, Pyros. La seva missió era reforçar la inviable població autòctona amb l'aportació de tres exemplars que, a més, havien de reduir els problemes de la consanguinitat i de la fragmentació geogràfica.

L'hivern del 97 Melba va dur al món tres cadells, es va instal·lar en una vall tranquil·la on disposava de tot el que li calia, i viatjava poc. A més, la seva situació estava controlada pels tècnics que en feien el seguiment i n'informaven puntualment a ajuntaments i col·lectius interessats.

Malgrat tots els advertiments, malgrat la informació penjada a la porta de l'Ajuntament de Melles, el 27 de setembre del 1997 una colla d'escopeteros van organitzar una batuda de senglar en l'indret on Melba era amb els seus cadells.

El resultat va ser tràgic i indignant: l'óssa va ser afusellada i els tres cadells orfes van fugir cap a un destí incert.

Un d'ells va morir. Els altres dos van ser capaços de sobreviure i avui són dos exemplars de 13 anys que formen part de la minsa família ursina pirinenca, d'uns 20 exemplars a tot estirar.

Trezte anys després he tornat a Melles.

Hi ha un memorial on tres siluetes d'ós fetes en ferro sobre una pedra voluminosa recorden que Melles va ser el lloc on es van alliberar els primers óssos eslovens com a símbol d'un canvi en la mentalitat dels ciutadans d'una terra. Com a símbol d'evolució, de respecte a la vida, de defensa de la Biodiversitat, de restabliment del que hauria d'haver estat la normalitat si tots, administracions i ciutadans, haguessin reflexionat abans sobre el que significa la pèrdua d'una espècie en un territori que pot acollir-la perfectament.

I a la porta de l'Ajuntament hi ha un immens cartell que recorda el trist final de Melba, assassinada per la ignorància, la indiferència, la intolerància, el primitivisme i l'especisme d'uns quants que es van creure amb el dret d'agafar les seves escopetes i acabar impunement amb la vida de dos animals innocents, emblemàtics i protegits: Melba i el seu cadell incapaç de sobreviure sense ella.

En el cartell s'hi pot llegir:

"Melba va ser morta el 27 de setembre del 1997 per una bala de 7,64 mm.

Arribada d'Eslovènia, havia estat alliberada als Pirineus del 6 de juny del 1996. Va dur al món tres ossets.

"En aquest país on les princeses moren assetjades pels paparazzi, els óssos moren per un lamentable accident o fins i tot per suïcidi.

La mort de Melba és la mort d'una idea. La intolerància duu de vegades els Homes a matar els óssos igual que maten les idees.

La mort de Melba és una forma de llibertat que algú assassina. La llibertat de crear, de construir, d'emprendre coses. La llibertat de tenir una altra visió del món basada en formes diferents de veure les coses, d'estimar-les, de comprendre-les.

Melba, petit bocí de creativitat, dedica una darrera salutació a tots aquells que tenen por de les idees igual que en tenen dels óssos."

Melba va ser un del milions d'animals que cada any moren assassinats per "plaer", per "esport", per negoci de molts individus egoistes, primitius, violents i insensibles pertanyents a aquesta espècie que ella mateixa té la fatxenderia d'anomenar-se "sapiens".

De l'altra banda del mirall, milers de persones treballen incansablement per restituir allò que uns han malmès, per retornar l'equilibri que d'altres han trencat, per salvar totes les formes de Vida que encara no han desaparegut d'aquest planeta únic i irrepetible.

Tècnics i voluntaris, autoritats i ciutadans anònims, associacions i organitzacions, gent que lluita perquè l'ós no acabi de desaparèixer dels Pirineus. Perquè no s'esvaeixi un capítol memorable de la seva història.