Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

El bisonte europeo (Bison bonasus) es el mamífero terrestre salvaje más grande de Europa.

In illo tempore el bisonte europeo vivió libre en la Península Ibérica, Francia, Alemania, Rusia, Grecia... y convivió con los uros o toros salvajes, porque compartían diferentes hábitats. Los bisontes eran animales de bosque; los uros, de llanuras.

Pero llegó el in-sapiens y se reprodujo, y colonizó y devastó: talaron bosques, crecieron las ciudades, agotaron recursos, expandieron la agricultura. Los bisontes se quedaron sin un lugar donde vivir y se refugiaron en los últimos bosques donde era muy fácil cazarlos.

En el siglo XII mataron al último bisonte en Navarra. Los demás, al otro lado de la frontera, fueron exterminados con el paso de los siglos hasta que en 1920 se les dio por extinguidos en libertad.

Quedaban 50 ejemplares en cautividad, en varios zoológicos del mundo, y Polonia emprendió una campaña de recuperación de la especie con la reintroducción de 12 ejemplares en el Bosque de Bialowieza, en la frontera entre Polonia y Bielorrusia.

Desde 1966 el bisonte europeo está en la lista de animales protegidos con la consideración de Especie en Peligro.

El éxito de esta campaña ha permitido que algunos ejemplares sean introducidos en antiguos hábitats, en lugares donde hace siglos y siglos fueron exterminados.

Y uno de esos lugares es la Reserva del Bisonte Europeo de San Cebrián de Mudá, en Palencia.

Hace unos días llegaron 7 ejemplares salvajes, procedentes de Polonia, a este centro financiado por la Junta de Castilla y León que dicen que tiene, como objetivo prioritario, contribuir a la conservación de la especie.

El proyecto global dispone de un recinto de 20 ha de bosque y prados para que los bisontes se reproduzcan y contribuyan a la conservación del ecosistema, alimentándose de matorrales y disminuyan el riesgo de incendios forestales.

También se construirá un centro de interpretación y se espera que todo el proyecto sea un atractivo turístico de importancia para la zona.

Ojalá la Junta demostrara el mismo interés en la defensa y protección del oso pardo cantábrico, al que a pesar de los intentos, los lugareños aún no han conseguido extinguir, y paralizara definitivamente el megaproyecto insostenible de la estación de esquí de San Glorio, una verdadera amenaza para el establecimiento de un corredor natural entre la población oriental y la occidental.

Ojalá la Junta luchara con el mismo entusiasmo contra los envenenadores de ese territorio y contra los furtivos que matan, impunemente, una joya de nuestra fauna, una especie protegida y emblemática como es el oso pardo.

Segons informava ahir el diari El Heraldo, el govern aragonès s'ha adreçat a la direcció del Parque de la Naturaleza de Cabárceno, una antiga explotació minera a cel obert reconvertida en espai natural on els animals viuen en semi-llibertat, perquè es faci càrrec del cadell d'ós.

Situat a 20 quilòmetres de Santander, i ocupant una superfície de 750 hectàrees, el parc acull més de 100 espècies d'animals, essent els óssos bruns un dels seus hostes millor adaptats i que poden desenvolupar una existència tranquil·la dins d'un recinte ple de coves i semblant al seu hàbitat natural.

Els veterinaris de Cabárceno tenen una gran experiència en la cura i atenció dels plantígrads, per aquesta raó van ser ells els qui van atendre en un principi la petita Villarina, afectada d'un traumatisme cràneo-encefàlic que va superar, i que avui dia viu, lliure, en els boscos de la seva Astúries nadiua.

De Cabárceno és en Furaco, el mascle d'ós bru que des de fa 3 anys comparteix recinte i vida amb Paca i Tola, a Proaza.

Fóra molt beneficiós per al petit ós introduït il·legalment dins l'estat espanyol i rescatat per la Guàrdia Civil, que Cabárceno se'n fes càrrec. Tenen experiència, mitjans i espai perquè l'animaló, que no podrà ser reintroduït mai més en un medi natural, visqui molts anys.

Segons van informar els veterinaris del centre de La Alfranca, que de moment el té acollit, el petit ossall fa només 3,7 quilos de pes, la meitat del que li tocaria entenent que és un cadell d'uns 6 mesos, nascut el passat hivern encara no se sap on.

L'animaló, a més de desnodrit i estressat per la pèrdua de la mare, pel viatge i les condicions en què va ser trobat, presentava problemes digestius, possiblement per haver ingerit aliments no adients.

Mentre Cabárceno respon, l'osset rep atencions i afecte a l'Aragó.

El passat divendres, 4 de juny, un vehicle que circulava per l'A-2, direcció Madrid, va ser aturat a Saragossa per un control de la Guàrdia Civil.

A  més dels dos ocupants, els agents van trobar-hi una cistella de transport de petits animals, dins la qual hi havia un cadell d'ós bru de pocs mesos d'edat.

Alertat el SEPRONA, uns agents van desplaçar-s'hi i van reclamar la documentació de l'animal, del qual un dels individus n'assegurava ser-ne el propietari. Tanmateix, com que no va poder presentar cap document legal que certifiqués la procedència del petit ós, va ser-li comissat i el van traslladar al Centre de recuperació de la Fauna Silvestre de La Alfranca, província de Saragossa.

El petit osset, de procedència suposadament d'algun país de l'est d'Europa, pertany a l'espècie Ursus arctos, inclosa en l'Annex B del reglament 338/97 de la Comunitat Europea, que regula la protecció de la fauna i la flora silvestres mitjançant el control del seu comerç, i també es troba inclosa en l'Apèndix II del CITES.

Els ocupants del vehicle, de nacionalitat rumanesa, van explicar que havien recollit l'animaló en una benzinera hongaresa la matinada anterior i que els qui els l'havien donat eren també rumanesos.

El tràfic internacional d'espècies amenaçades és un negoci mafiós i criminal d'abast mundial. Segons dades de World Wildlife Fund (WWF) genera uns beneficis multimilionaris i impacta, directament, sobre espècies en perill d'extinció o greument amenaçades. Cada any es calcula que es trafica amb 230 000 primats, 1,13 milions d'aus vives, gairebé 4 milions de rèptils vius, 350 milions de peixos tropicals, 1,1 milions de plantes... i desenes d'exemplars d'animals extraordinaris com tigres, panteres de les neus, linxs, óssos, àguiles, falcons, iguanes... etc, etc.

L'impacte del tràfic d'espècies és doble: d'una banda exhaureix les poblacions autòctones de moltes de les espècies objecte del comerç, incidint directament en la pèrdua de biodiversitat de diferents ecosistemes i del planeta en general. I d'altra banda genera greus impactes en els territoris on arriben els animals, producte dels "capricis" d'uns quants, i esdevenen un gravíssim problema per a tots quan els irresponsables dels seus propietaris se'n cansen i els alliberen en un medi que no els és propi i on esdevenen espècies invasores.

El destí d'aquest petit ós, al que segurament han mort la mare per poder-lo robar i fer-ne objecte de tràfic il·legal, serà  viure la resta de la seva vida en captivitat.

A diferència de Villarina, que va romandre uns mesos en captivitat atesa per veterinaris i biòlegs, abans no se la tornés a introduir en el seu hàbitat i recuperés la vida en llibertat a la que tenia dret, aquest mascle d'ós, hipotèticament romanès, MAI més tornarà a viure al costat de la seva mare els dos primers anys de la seva vida, MAI més no tornarà als boscos dels que ha estat arrabassat i viurà, com Paca, Tola o Furaco, com a molt en un recinte en semillibertat, i esdevindrà el missatger, per a futures generacions, de la necessitat de preservar la supervivència dels animals en el seu hàbitat i de lluitar contra el negoci mafiós del tràfic d'éssers vius, d'altres espècies que la nostra.

   Com va passar amb la Bavar, a qui un furtiu va matar la mare i la va vendre a un domador de circ ambulant fins que va ser rescatada pel SEPRONA. I amb en Kiwi, que nascut en un zoo va anar a parar al pis d'una milionària barcelonina que el va comprar com si fos un gosset o un gat. Quan Kiwi va créixer, el va dur a la gossera de Barcelona, davant la impossibilitat de seguir tenint-lo a casa.

En Kiwi i la Bavar (tots dos a la foto, en el seu recinte lleidatà) van anar a parar al Centre de Fauna de Vallcalent, a Lleida, i han esdevingut un símbol del que li hem fet a la seva espècie, així com una lliçó vivent del que no els hem de fer mai més... o del que no els hauríem de fer mai més: capturar-los, transformar-los en les nostres "joguines" capricioses, abandonar-los quan es fan grans i ja no podem manegar-los al nostre gust... convertir-los en objectes i transformant-los la seva vida en un captiveri fins a la mort.

Esperarem que els agents del SEPRONA esbrinin d'on ha sortit el petit ós i, el que és més important, qui els havia fet l'encàrrec de portar-lo des de boscos llunyans, des del seu món.

I que els qui engreixen els seus comptes corrents amb una activitat immoral i il·legal com és el tràfic d'espècies exòtiques o en perill d'extinció, ho paguin.

 "Aunque decisiones individuales podrían parecer pequeñas en frente a las tendencias y amenazas mundiales,  cuando millones de personas unen fuerzas con un propósito común, podemos hacer una diferencia increíble."

Ban Ki-Moon Secretario General de las Naciones Unidas

Somos sólo una especie más entre los 15 millones de especies con quien compartimos el Planeta, pero nos creemos únicos, irrepetibles y con derecho a disponer de todas las otras vidas por avaricia, placer, intereses económicos, lujo, o simplemente porque somos "los reyes" de la creación y "alguien" invisible, desconocido, inventado nos ha dado, hipotéticamente, una patente de corso para decidir quien vive y quien muere.

Somos la especie-plaga más fértil y reproductivamente hablando más prolífica. La población humana mundial no para de crecer mientras que tenemos casi 18 000 especies amenazadas o en vías de extinción. Plantas, insectos, aves, mamíferos, peces, anfibios... muchos han desaparecido incluso antes de llegarlos a conocer, a identificarlos.

Otros luchan desesperadamente por aferrarse a LA VIDA y a su derecho a seguir existiendo mientras nosotros les llenamos su hábitat de gente, de química, de desierto, de asfalto, de cemento, de ladrillos, de coches, de tendidos eléctricos, de muerte.

O simplemente talamos hasta el agotamiento los bosques tropicales, transformamos ecosistemas riquísimos en páramos destinados a la agricultura industrial y de transgénicos, contaminamos los cursos de agua, explotamos hasta el agotamiento los recursos hídricos, expoliamos todos los mares y océanos en una actividad febril e insostenible, o los contaminamos con los residuos de todas las actividades de esta especie próxima a conseguir el récord histórico de llegar a los 7 000 millones de individuos. Y subiendo.

Somos tan ignorantes, tan imprudentes, tan inconscientes que nos hemos convertido en una especie suicida.

Con esta idea del "desarrollo" y del "crecimiento" lo único que hacemos es incrementar el riesgo de perder la base de nuestra propia supervivencia.

El planeta nos ofrece todo lo que necesitamos para vivir: alimento, casa, vestimenta, energía, medicinas, oxígeno, agua y muchas cosas más. Y no entendemos que no estamos solos, que somos un eslabón más de una cadena perfectamente equilibrada y compleja: la cadena de la vida.

Las Naciones Unidas declararon el 2010 como el Año Internacional de la Diversidad Biológica.

Y hoy, que celebramos el Día Mundial del Medio Ambiente bajo el lema "Muchas Especies. Un Planeta. Un Futuro." tendría que ser un día de reflexión y de inflexión.

Reflexión sobre el pensamiento de que "lo que le hacemos al Planeta nos lo hacemos a nosotros mismos."

Inflexión, porque el modelo actual está agotado y hay que buscar nuevos caminos por los que TODOS podamos transitar libremente, con esperanza en un futuro mejor y compartiendo nuestro mundo con las otras especies.

Para emplear nuestras capacidades individuales y nuestra fuerza colectiva en la defensa de la Biodiversidad.

Aunque sea desde la idea egoísta y antropocentrista de que "si ellos viven, nosotros también viviremos."

L'1 de novembre del 2004 un grup de caçadors d'Urdos (departament dels Pirineus Atlàntics-França), malgrat que diferents organismes implicats en la protecció i defensa dels óssos els havien avisat amb anterioritat de la presència de dos óssos en aquella zona, van decidir de fer-hi una batuda de senglars que va acabar amb la vida de Cannelle, la darrera óssa autòctona pirinenca de 16 anys d'edat.

La història que van explicar els 6 rambos que formaven l'escamot armat va ser que van topar amb l'óssa i un cadell, que l'animal "va atacar" els seus gossos i es van veure obligats a matar la femella "per seguretat". Tanmateix, el relat dels fets era ple de punts foscos:

. si sabien que a la zona hi havia els animals, per què hi van anar expressament?

. l'óssa els atacava o defensava el seu cadell, de 10 mesos?

. per què portaven gossos? Quin va ser el paper dels gossos en el presumpte atac de l'óssa?

. com és que el caçador que va disparar era tan a prop de Cannelle?

 La gendarmeria se'n va fer càrrec d'estudiar els fets, mentre associacions conservacionistes van interposar demandes judicials contra l'autor dels trets i contra el president de l'associació de caçadors.

L'autòpsia va revelar que el tret, una única bala, li va entrar pel ventre, li va travessar el cos i va sortir per una de les potes del darrere.

Des de l'1 de novembre del 2004 fins a l'1 de juny del 2010 han passat gairebé 4 anys de demandes i litigis.

Al caçador se'l va eximir del càrrec de "destrucció d'una espècie protegida" en creure, el jutge, que va disparar en un "estat de necessitat". Tanmateix, se'l va condemnar a pagar 10 000 € a les associacions que es van presentar com a demandants.

El caçador va recórrer a diferents instàncies fins arribar al Tribunal de Cassació que el passat dimarts, 1 de juny, va dictar sentència definitiva confirmant la sentència que obligava el caçador al pagament dels deu mil euros esmentats.

Tanmateix, la responsabilitat MORAL dels caçadors, que no van respectar un conveni signat entre la seva societat i la federació, no ha estat jutjada per cap tribunal, sinó per la societat civil que rebutja l'absoluta manca de respecte envers les altres espècies per part d'aquest col·lectiu.

El "preu" pagat per extingir una espècie viva fa palesa la profunda saviesa del pensament indígena que diu "Tan sols quan hagi abatut el darrer arbre, contaminat el darrer riu i mort el darrer peix, l'home s'adonarà que els diners no es mengen."

L'assassinat de Cannelle va ser una veritable catàstrofe ecològica. Era la darrera femella d'ós bru pirinenc autòcton i, a més, tenia un cadell de 10 mesos amb qui havia d'haver romàs fins la primavera següent.

El cadell va sobreviure, miraculosament. Se'l va protegir, es va prohibir la caça  i la presència de gossos en tota la zona on vivia, es va posar al seu abast alimentació complementària perquè pogués iniciar la hibernació en bones condicions físiques i es va establir una patrulla de vigilància en la zona per evitar que tafaners i imprudents visitessin la zona.

Sortosament, el cadell segueix viu, és un mascle de 6 anys que segueix vivint en el Pirineu Occidental i que busca, en debades, femelles amb qui perpetuar l'espècie.

El govern francès aposta per la reintroducció d'óssos bruns. Ja en van arribar de nous fa pocs anys i ara s'acaba de polir un nou pla per portar-ne més exemplars.

Però ja MAI MÉS tindrem óssos pirinencs. Perquè amb Cannelle es va extingir la nissaga pirinenca de l'ós bru. I una extinció és per sempre.

Ens quedaran les imatges de Cannelle viva, com les de la FIEP que il·lustren aquest text, abans que algú es permetés el luxe de prémer un gallet i matar una femella, un ós, una esperança, una peça del fràgil tapís de la Biodiversitat de la terra.