Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

L'1 de novembre del 2004 un grup de caçadors d'Urdos (departament dels Pirineus Atlàntics-França), malgrat que diferents organismes implicats en la protecció i defensa dels óssos els havien avisat amb anterioritat de la presència de dos óssos en aquella zona, van decidir de fer-hi una batuda de senglars que va acabar amb la vida de Cannelle, la darrera óssa autòctona pirinenca de 16 anys d'edat.

La història que van explicar els 6 rambos que formaven l'escamot armat va ser que van topar amb l'óssa i un cadell, que l'animal "va atacar" els seus gossos i es van veure obligats a matar la femella "per seguretat". Tanmateix, el relat dels fets era ple de punts foscos:

. si sabien que a la zona hi havia els animals, per què hi van anar expressament?

. l'óssa els atacava o defensava el seu cadell, de 10 mesos?

. per què portaven gossos? Quin va ser el paper dels gossos en el presumpte atac de l'óssa?

. com és que el caçador que va disparar era tan a prop de Cannelle?

 La gendarmeria se'n va fer càrrec d'estudiar els fets, mentre associacions conservacionistes van interposar demandes judicials contra l'autor dels trets i contra el president de l'associació de caçadors.

L'autòpsia va revelar que el tret, una única bala, li va entrar pel ventre, li va travessar el cos i va sortir per una de les potes del darrere.

Des de l'1 de novembre del 2004 fins a l'1 de juny del 2010 han passat gairebé 4 anys de demandes i litigis.

Al caçador se'l va eximir del càrrec de "destrucció d'una espècie protegida" en creure, el jutge, que va disparar en un "estat de necessitat". Tanmateix, se'l va condemnar a pagar 10 000 € a les associacions que es van presentar com a demandants.

El caçador va recórrer a diferents instàncies fins arribar al Tribunal de Cassació que el passat dimarts, 1 de juny, va dictar sentència definitiva confirmant la sentència que obligava el caçador al pagament dels deu mil euros esmentats.

Tanmateix, la responsabilitat MORAL dels caçadors, que no van respectar un conveni signat entre la seva societat i la federació, no ha estat jutjada per cap tribunal, sinó per la societat civil que rebutja l'absoluta manca de respecte envers les altres espècies per part d'aquest col·lectiu.

El "preu" pagat per extingir una espècie viva fa palesa la profunda saviesa del pensament indígena que diu "Tan sols quan hagi abatut el darrer arbre, contaminat el darrer riu i mort el darrer peix, l'home s'adonarà que els diners no es mengen."

L'assassinat de Cannelle va ser una veritable catàstrofe ecològica. Era la darrera femella d'ós bru pirinenc autòcton i, a més, tenia un cadell de 10 mesos amb qui havia d'haver romàs fins la primavera següent.

El cadell va sobreviure, miraculosament. Se'l va protegir, es va prohibir la caça  i la presència de gossos en tota la zona on vivia, es va posar al seu abast alimentació complementària perquè pogués iniciar la hibernació en bones condicions físiques i es va establir una patrulla de vigilància en la zona per evitar que tafaners i imprudents visitessin la zona.

Sortosament, el cadell segueix viu, és un mascle de 6 anys que segueix vivint en el Pirineu Occidental i que busca, en debades, femelles amb qui perpetuar l'espècie.

El govern francès aposta per la reintroducció d'óssos bruns. Ja en van arribar de nous fa pocs anys i ara s'acaba de polir un nou pla per portar-ne més exemplars.

Però ja MAI MÉS tindrem óssos pirinencs. Perquè amb Cannelle es va extingir la nissaga pirinenca de l'ós bru. I una extinció és per sempre.

Ens quedaran les imatges de Cannelle viva, com les de la FIEP que il·lustren aquest text, abans que algú es permetés el luxe de prémer un gallet i matar una femella, un ós, una esperança, una peça del fràgil tapís de la Biodiversitat de la terra.

El desastre ecològic del Golf de Mèxic no té precedents. El que sí tindrà són incalculables i permanents conseqüències mediambientals que afectaran, també, les poblacions humanes d'aquella regió del planeta, i l'economia de tots plegats.

El Natural Resources Defense Council-NRDC va engegar una campanya encapçalada per Robert Redford en la que desenes de milers de persones hem demanat al president Obama que aturi els plans de la companyia Shell de perforar i extraure petroli al davant de les costes de l'Artic National Wildlife Refuge.

Si BP és incapaç d'aturar un vessament com el del Golf de Mèxic, en aigües temperades i on l'experiència en plataformes petrolieres és de sobres coneguda, què passaria si hi hagués un accident com aquest en un racó llunyà de l'oceà Àrtic, d'aigües fredes i sense cap experiència en aquest tipus d'explotacions?

S'ha fet arribar al president Obama el neguit de milions de persones davant la possibilitat que es perfori dins d'un dels ecosistemes més fràgils del món, el dels mars de Beaufort i de Chukchi, que acull una cinquena part dels óssos polars del món i altres espècies amenaçades com morses i balenes, desenes d'espècies d'aus i foques.

L'administració Obama va anunciar ahir que no autoritzarà Shell a iniciar cap mena de maniobra extractiva en l'Àrtic i que obre una moratòria de 6 mesos per estudiar en profunditat si més endavant s'autoritzarà explotar el petroli d'aquesta zona o no.

És una petita batalla guanyada als expoliadors dels recursos naturals del món. Però cal guanyar la guerra i aconseguir que els plans de perforar aquesta zona se suspenguin indefinidament.

Que el desastre del Golf de Mèxic serveixi d'escarment i els mandataris prenguin decisions en contra del gran capital, dels grans lobbys econòmics, i es posin al costat del sentit comú, del seny, de la conservació i preservació de la biodiversitat, de la vida.

Les properes setmanes NRDC engegarà una altra campanya per aconseguir una suspensió indefinida dels projectes petroliers dins l'Oceà Àrtic. Tots podem col·laborar-hi des de la seva pàgina web:  http://www.nrdc.org

La preservació d'un món de gel, de neu i silenci;  la conservació per a les generacions futures de les espècies que hi viuen bé s'ho val.

Perquè com deia Margaret Mead, "No dubtis mai que un grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. De fet són els únics que ho han aconseguit."

La revista Biological Conservation publica un estudi del Dr. Peter Molnar i el seu equip (Universitat d'Alberta, Canadà) la conclusió del qual alerta sobre la davallada, sobtada i de conseqüències gravíssimes per a l'espècie, dels óssos polars arreu de l'Àrtic.

Aquesta investigació ha estat pionera a l'hora de concloure, empíricament, de quina manera el canvi climàtic afectarà la reproducció i la supervivència dels óssos blancs.

Fins ara, els estudis sobre la supervivència dels óssos polars s'han fet amb la tècnica del "marcatge i recaptura" i la introducció d'aquestes dades en una base que aplega tota la informació obtinguda al llarg de 40 anys i que té com a objecte d'estudi les poblacions de la Badia de Hudson i del Mar de Beaufort.

A partir d'aquestes dades i amb els coneixements actuals sobre la fisiologia, el comportament i l'ecologia de l'ós polar, el Dr.Molnar ha creat uns models predictius que li permeten crear escenaris i avaluar-ne les possibilitats dels óssos de sobreviure-hi.

Malauradament les projeccions de futur de l'espècie pronostiquen davallades dramàtiques en el nombre d'individus, que moriran d'inanició en reduir-se el període de caça de foques per culpa del desgel, i l'extinció d'algunes poblacions per canvis en la capacitat reproductora de les femelles, que no hauran pogut acumular prou reserves per aconseguir gestacions amb èxit.

Els estudis del Dr.Molnar i el seu equip conclouen que l'escalfament del planeta és el causant del desgel galopant que afecta tota l'àrea de l'Àrtic i que obliga els óssos a estar més temps sense alimentar-se i a sobreviure gràcies a les reserves de greix i de proteïnes, però hi ha un punt d'inflexió a partir del qual l'animal esgota les calories que li resten i mor d'inanició abans no arriba l'oportunitat de tornar cap al gel a caçar foques.

També s'estan estudiant canvis en els comportaments dels óssos que, malgrat ser gairebé de manera exclusiva depredadors de foques, morses, narvals i belugues, des de fa uns anys busquen recursos a les colònies de somorgollaires de tots els territoris fronterers amb l'oceà i estudien també la relació que pot haver-hi entre aquest canvi d'hàbits alimentaris amb la davallada de les poblacions d'aquestes aus marines capbussadores que fan els seus nius en penya-segats, en colònies de centenars d'individus.

La fam empeny els óssos a escalar aquestes roques i a menjar-se els ous o els pollets.

L'estratègia d'esdevenir oportunista és un recurs per a sobreviure i és el que empeny alguns etòlegs i biòlegs a apostar per la supervivència de l'espècie, per ser animals molt intel·ligents i que podran adaptar-se fàcilment a nous escenaris.

El problema és que al bell mig de l'aigua, si l'ós ha de nedar llargues distàncies fins a una costa, no hi ha aliment i els animals poden morir ofegats, sense forces.

Malgrat les campanyes mundials per aturar el canvi climàtic, sembla que tothom mira cap a un altre lloc, pensant -suposo- que l'Àrtic és molt lluny i que els óssos polar només existeixen en els documentals.

Potser quan li veiem les orelles al llop, ja ens trobarem dins la seva gola...

I potser serà massa tard per salvar l'espècie, com sempre.

Desde sus orígenes, la mayor parte de la Biodiversidad del Planeta se ha caracterizado por poseer la facultad de desplazarse para buscar alimento, explorar nuevos territorios o reproducirse.

En un principio fueron esas migraciones las que expandieron la especie humana por el mundo. Y con su evolución, esta especie se fue adaptando a todo tipo de hábitats, y fue explotándolos y sometiéndolos.

Nacieron los poblados, los asentamientos, las tribus, las villas, las ciudades... y el mundo se llenó de vías de comunicación terrestre: de caminos, carreteras, vías férreas, autopistas, puentes, viaductos...

La red visible de infraestructuras en que hemos convertido nuestro mundo de asfalto y cemento ha creado un laberinto en el que las otras especies se pierden, o pierden lo más preciado que tienen, la vida, buscando atravesarlas, superarlas, ignorando los peligros a los que se someten cuando se dejan llevar por su instinto y buscan antiguos caminos, en su memoria de especie, que hoy ya no existen.

Ayer vi las imágenes de decenas de miles de ranas intentando atravesar la autopista Egnatia, en Salónica, para buscar nuevos lugares donde vivir, en una emigración extraordinaria desde un lago cercano en el que habían nacido. Me apenó profundamente la imagen de neumáticos de vehículos veloces intentando sortear diminutos batracios que seguían su instinto... ningún gen les alertaba que aquella ruta ancestral era ahora una trampa mortal.

Por no hablar de las ancestrales migraciones de los caribúes en Alaska, que si la inteligencia humana no lo remedia (y frena la avaricia de unos cuantos, que son los que están destrozando el planeta de todos) tienen los días contados ante la fiebre del oro negro que la administración Bush bendijo autorizando nuevos pozos petrolíferos en esa zona.

O las migraciones de los ñus en Tanzania. O las de millones de aves que, aunque no topen con cementos ni asfaltos, mueren bajo esas nuevas infraestructuras que son los tendidos eléctricos o los parques eólicos.

Creando estas vías más rápidas, más eficaces, más caras, hemos impuesto un modelo territorial en el que lo extraordinario, dentro de poco, va a ser poder caminar sobre tierra, sobre arena, sobre charcos de agua de lluvia, sobre lo que fue un mundo natural.

Hemos relegado nuestra vida salvaje a "reservas" de las que no pueden ni deben salir, a no ser que pongan en riesgo sus vidas, como fue el caso de Franska, una osa eslovena reintroducida en Pirineos que fue atropellada en agosto del 2007, o del joven oso que murió en octubre del 2008 en la autovía A-6 en Trabadelo (León), atropellado también por un camión.

Esta fauna, a la que hemos ido arrebatando su hábitat, sobre la que hemos ido depredando con una voracidad inaudita, se ha ido refugiando en los últimos lugares salvajes y, por su propia seguridad, se ha ido haciendo más huidiza, más discreta, más oculta a los ojos de los humanos.

De manera que es muy difícil caminar por un bosque y coincidir con la fauna residente. Es muy difícil poderlos observar y más difícil aún, fotografiarlos.

Han aprendido a huir de nosotros y sus sentidos les advierten de nuestra presencia con una inmediatez envidiable.

Para poder hacer seguimiento de mamíferos la técnica más eficaz se está demostrando que es el "trampeo" fotográfico, de la que el FAPAS es un experto.

En el último número de su revista digital nos ofrecen una extensa muestra de imágenes tomadas en los bosques asturianos, aprovechando un antiguo camino de carro que hoy en día se ha convertido en un excelente paso de fauna.

En el artículo "La importancia de los caminos en la naturaleza", FAPAS defiende la necesidad de aprender "a conocer la importancia que para la conservación de la fauna poseen los viejos caminos, pues quizás nos sorprendería que de su conservación, también dependen muchas especies de nuestra fauna". Y para ilustrarlo nos ofrecen una selección de fotografías, tomadas con una cámara de infrarrojos, que muestra la frecuentación del camino a lo largo de unos días: lobos, ciervos, jabalíes, corzos, tejones, ginetas y osos van y vienen por un antiguo camino humano y dejan su imagen plasmada en el corazón de la cámara para deleite de todos, técnicos y aficionados, naturalistas y biólogos.

La plaga humana amenaza con llegar a los 9 000 millones de individuos en 2050.

Más es más: más necesidad de alimentos, más expoliación de bosques y selvas para transformarlos en tierras agrícolas, más viviendas, más infraestructuras, más necesidades energéticas, más depredación sobre los recursos naturales... más.

Y en este caso, MÁS es siempre MENOS.

Más humanos = menos Biodiversidad.

Todo serán, ya, autopistas de asfalto, barreras de cemento.

Queda, como en la Guerra de las Galaxias y remedando a Obi-Wan Kenobi, un deseo: "Que la Fuerza os acompañe, amigos míos".

Mentre jo escrivia la història de Laurel, una óssa negra resident al Parc Nacional de les Great Smoky Mountains que va tenir la mala sort de coincidir amb in-sapiens irresponsables, la sentència d'execució va ser aplicada i Laurel, un cadell d'ós negre que encara no havia fet els 2 anys, va ser eufemísticament  "eutanasiada" (l'eutanàsia es una mort induïda per evitar patiments a un ésser viu que està en situació terminal o té una malaltia irreversible) pels agents del parc.

Quin va ser el seu crim? Mossegar un peu d'un turista que s'hi va apropar per aconseguir una foto excel·lent... Una foto per una vida salvatge. Un preu massa alt, penso jo. La resta, un forat a la bota i una petita punxada al peu que no va caldre cap mena d'atenció mèdica.

El culpable d'aquesta mort, malgrat el que diu la legislació del parc, no va ser ni tan sols multat per posar en risc la vida salvatge, per no respectar la distància amb la fauna del parc i per enviar a la mort a un petit ós negre que vivia la seva primera primavera lluny de la seva mare, com a animal independent.

El Noth American Bear Centre i el Dr. Lynn Rogers, biòleg i etòleg que fa més de 40 anys que treballa amb óssos negres, van intentar aturar l'execució de Laurel. El Dr.Rogers va explicar el comportament de l'ós i va argumentar que en cap cas aquest "atac" podia ser un mal averany sobre futurs comportaments de Laurel ni podia desprendre's que es tractés d'un animal "agressiu" o "potencialment perillós".

Ell mateix va oferir-se a fer-se'n càrrec i a traslladar l'animal a una altra zona on pogués seguir la seva vida en llibertat i amb seguretat. Però l'NPS (el Servei de Parcs Nacionals dels EEUU) s'hi va negar i Laurel va morir.

La imatge ens mostra Laurel sedada, en un camí del parc, abans de ser traslladada al centre on la van matar, suposadament amb una injecció letal.

El cas del petit ós mort per l'estupidesa humana ha desfermat un corrent de solidaritat i compromís perquè mai més passi un fet com aquest en totes les xarxes socials, principalment el Facebook.

Centenars de voluntaris s'estan organitzant per fer campanyes informatives orals en els parcs nacionals perquè els visitants respectin les normes i la fauna salvatge; per canviar aquesta llei que va dur Laurel a la mort, com si fos el botxí, quan en realitat n'ha estat la víctima i per difondre amb mitjans audiovisuals i escrits, urbi et orbe, que un ós alimentat és un ós mort.

I que per a ells la seva vida és tan important com la nostra per a nosaltres. També és el seu dret. Si els hem arrabassat terres, menjar, solitud, llibertat... també els hem de prendre la vida?

Laurel, et recordarem sempre. Segur que has obert un nou camí en les relacions, sempre difícils per a vosaltres, entre els óssos i els humans, perquè has arribat a moltes consciències, a molts cors.