Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Els estius àrtics són plens de vida. Totes les regions que pertanyen a aquest àmbit geogràfic viuen una veritable allau d'aus migratòries que es desplacen dels seus campaments d'hivern fins a aquestes terres, on nidifiquen i arriben al món noves generacions de cada espècie.

Una de les que cada any fa el camí des de Solway Firth, entre Anglaterra i Escòcia, i les illes Svalbard són les oques de galta blanca (Branta leucopsis) o Barnacle goose, que en els darrers 60 anys ha vist incrementar el nombre d'exemplars de manera progressiva i continuada fins als 30.000 individus que es calcula que configuren la seva població actual.

 Les oques de galta blanca han estat especial objecte de seguiment i estudi per part de la Wildfowl & Wetlands Trust (WWT), una Fundació  per a la defensa de les Aus Salvatges i els Aiguamolls amb seu al Regne Unit.

L'any passat, però, els responsables del seguiment d'aquestes oques van comprovar, preocupats, que les oques que tornaven a Solway Firth per passar-hi l'hivern portaven la meitat de pollets que hi esperaven.

Una expedició organitzada aquest estiu per la WWT a través de l'Àrtic noruec va posar una mica de llum sobre les causes de la davallada en el nombre d'oques hivernants: els óssos polars en són els responsables.

Les oques són ocells que nidifiquen en parets rocalloses inaccessibles i que, com que els progenitors no les alimenten, quan tenen tres dies han de saltar dels nius per anar a trobar menjar. Molts dels pollets no se'n surten i acaben morts i devorats per óssos i guineus àrtiques.

Però també hi ha també colònies que ponen els ous en nius sobre la sorra o la terra, i aquests són els que els óssos ataquen a tort i a dret, fins al punt que l'expedició ha pogut fotografiar óssos menjant milers d'ous.

La dada més preocupant, però, ha estat comprovar que dels més de 500 nius localitzats en una de les illes, menys de 40 havien aconseguit tirar endavant els pollets que, a més, només n'eren un o dos per niu.

Ens trobem davant d'un difícil equilibri entre depredador/presa, que corre el risc de trencar-se i desestabilitzar un sistema que fins no fa massa havia funcionat perfectament.

Tanmateix, si els óssos no tenen prou superfície gelada per poder nodrir-se de foques com ho feien no fa tants anys, han d'aprofitar tots els recursos que la natura posa al seu abast i els ous d'oques de galta blanca en són un.

Els científics temen que les poblacions d'oques s'extingeixin si la situació es perllonga.

L'esperança és que totes les colònies d'oques adoptin l'estratègia de fer els nius en penya-segats, que si bé no els garanteix absolutament el mantenir allunyats els depredadors (els óssos són, també, molt intel·ligents i capaços de pujar per parets rocalloses), preservarà millor un nombre dels nous pollets que no pas aquelles que trien costes i llocs accessibles per a la nidificació.

I és que els canvis tan sobtats i tan agressius que està patint el nostre planeta ens afecten a tots, siguem de l'espècie que siguem. La pregunta és si encara serem a temps d'aturar el desgavell i el caos o, contràriament, podem començar a escriure un epitafi per al que coneixem com a Planeta Terra.

Una de les millors coses que té la democràcia és que el sistema escolta la veu del poble, de la majoria dels ciutadans, i que molts ciutadans implicats en causes justes i ètiques poden fer canviar realitats que els polítics s'entesten a sustentar per interessos personals o corporatius.

Un exemple ha estat la ILP que el 28 de juliol va aconseguir a casa nostra el final d'un negoci que es basa en fer de la tortura, la humiliació, el maltractament i la violència públiques envers un ésser viu, un "espectacle", per a major "glòria" subvencionat per les administracions amb molts diners aportats pels contribuents.

Al món també hi ha hagut i hi ha moltes iniciatives que neixen de la sensibilitat dels ciutadans i que, després de molts tràmits i molt de temps, poden debatre's i votar-se democràticament en els parlaments de torn.

I això és el que ha passat amb un tema que escandalitza el món: les matances de petites foques, cada any a la primavera, al Canadà.

Les imatges colpidores de boletes de pèl blanc ensangonades, amb el crani esclafat, o escorxades de viu en viu, en benefici de la indústria de productes derivats de la foca van moure centenars de milers de ciutadans que, donant suport a organitzacions com IFAW (Fons Internacional per al Benestar Animal), van aconseguir transmetre al Parlament Europeu la necessitat de posar fi a pràctiques tan cruels mitjançant la prohibició del comerç d'aquests productes.

Ara fa 9 mesos, l'Executiu comunitari va aprovar el reglament, amb el suport de 425 dels 736 diputats, que avui entra en vigor.

Des d'avui, a la UE dels vint-i-set no es podran comercialitzar productes com carn, greix, òrgans, pells i oli procedents de foques.

Se n'exclouen aquells productes procedents de la caça tradicional i de comunitats que històricament han viscut de la captura sostenible d'exemplars adults d'aquests mamífers, com ara els inuit canadencs o grenlandesos, o petites comunitats del nord de Rússia, de la Gran Bretanya, Finlàndia, Suècia o Noruega.

Els caçadors de foques hauran de reciclar-se. Hauran de buscar altres formes de subsistència més ètiques, menys violentes, menys cruels.... Com els toreros.

Però no hauríem d'oblidar que hi ha qui caçava foques perquè milions de consumidors en compraven els productes derivats.

Sempre, en totes les situacions de la vida, la darrera decisió és a les nostres mans: els consumidors.

Molta informació sobre l'origen d'allò que comprem i el rebuig sistemàtic de tots aquells productes que no siguin ètics, justos, sostenibles, etc... estalviaria molta feina als legisladors.

Es calcula que cada any moren uns 300 000 dofins atrapats en les xarxes de pesca... no se'n poden alliberar i s'ofeguen.

El 1992, l'últim exemplar de vell marí que ha viscut a les illes Chafarinas, anomenat Peluso, va haver de ser rescatat per alliberar-lo d'un cèrcol de xarxa de pesca que se li havia quedat enredat en el cos i que l'estrenyia cada cop més, amenaçant la seva vida.

Al CRAM es rescaten cada mes moltes tortugues marines víctimes de les escombraries plàstiques que llancem al mar i que elles s'empassen pensant-se que són meduses...

Hi ha cigonyes que fan els seus nius amb fils plàstics, que troben fàcilment en la natura, amb els que poden morir escanyats els pollets quan s'hi queden atrapats.

Són tants i tants i tants els casos que els animals salvatges moren, de vegades amb morts llargues, agòniques i cruels, atrapats en andròmines, estris, residus i artefactes artificials que els humans hem creat i hem llençat a llocs on ells hi poden accedir, que moltes vegades ni coneixem, ni sabem, ni se'n parla.

Trampes mortals que no han estat especialment enginyades per atrapar bitxos, però que en són la causa de milers d'accidents letals.

Com la història del cadell d'ós negre resident a Weirsdale (Florida) que, incapaç de vèncer la irresistible temptació de llepar les restes dolces d'un pot de melmelada abandonat en un abocador, va ficar el cap dins el pot i després no va poder treure-le'n.

L'animal, amb aquella andròmina envoltant-li tot el cap, seguia la seva mare i els seus dos germans, que en cap moment el van abandonar, però sense poder menjar, ni beure, ni gairebé respirar.

Sortosament la família era coneguda pel veïnat de la zona i en veure les dificultats que passava el petit ós, alguns ciutadans van alertar els responsables de la Comissió per a la Conservació de la Vida Salvatge i la Pesca de Florida que,desplaçats a la zona i valorant el cas, van organitzar un operatiu per capturar el cadell i alliberar-lo de l'escafandre mortal.

Com passa en aquests casos de petits óssos acompanyats de la mare, el protocol obliga a sedar-la perquè no n'interpreti la captura com una agressió al petit i respongui de manera violenta. I això és el que van fer els biòlegs: adormir l'óssa, atrapar el petit i alliberar-lo del pot de melmelada letal amb molta cura.

L'animal era al límit de les seves forces perquè portava deu dies sense haver pogut menjar ni beure res.

Els científics van retenir la família un dia, vigilant-los i analitzant la recuperació del petit rescatat d'una mort segura.

Quan van comprovar que podia seguir la seva vida en llibertat, els van tornar al seu bosc.

Una història amb un final feliç, és cert. Tanmateix, hauríem de reflexionar sobre l'impacte que totes les nostres accions pot tenir sobre altres espècies. Res no és gratis.  Res del que passa a la vida passa espontàniament. Tot té una causa, no hi ha causa sense efecte, ni efecte que tingui una causa.

I hauríem de tenir molta cura amb tot el que, incívicament o irresponsablement, de vegades llencem en qualsevol lloc. El que per a nosaltres és una deixalla, per a uns altres pot esdevenir una trampa mortal.

L'organització romanesa Milioane de Prieteni, membre de la WSPA, gestiona un dels darrers santuaris destinats a acollir óssos maltractats i explotats per activitats humanes, amb la finalitat de garantir-los una vida digna i cures i atencions veterinàries fins al final dels seus dies.

La Societat Mundial per a la Protecció Animal (WSPA) és una plataforma d'organitzacions mundials que treballa pel benestar animal i que aplega més de mil organitzacions de 156 països. Les Nacions Unides li han atorgat un estatus consultiu atès que els seus objectius prioritaris són la fi de la crueltat envers els animals i la sensibilització social per aconseguir un món on el tracte envers els animals sigui ètic i humà.

La WSPA treballa també pels óssos. I en molts països ha creat refugis o santuaris on són traslladats animals que han estat rescatats d'explotacions cruels com la lluita amb gossos, la seva utilització com a atracció turística en restaurants o al carrer, o als circs.

Aquests óssos, que han estat capturats en els seus hàbitats, moltes vegades de molt petits, i han patit mutilacions, maltractaments i explotació inhumana, quan són rescatats no poden ser alliberats en el seu medi natural. És per això que la WSPA financia la construcció de santuaris  on aquests éssers vius són traslladats i on poden viure, la resta de la seva vida, en un entorn segur i el més semblant possible al seu món.

El 2001 es va obrir el Santuari de Kund Park, a l'Índia, que va acollir molts dels óssos rescatats del món de les lluites amb gossos o bé dels anomenats "ossos dansaires" i ara es treballa en un segon recinte, prop de Balkasar, al sud d'Islamabad.

Entre altres fites, la WSPA ha aconseguit que ja no hi hagi óssos al carrer ni negoci amb la seva explotació a Grècia i Turquia, en una tasca dura i continuada al llarg de més de 20 anys.

 La  Reserva Zarnesti és l'espai que Milioane de Prieteni gestiona com a Santuari d'óssos i, en la seva pàgina web,  www.milioanedeprieteni.org/, podem trobar la història dels prop de 40 óssos que han tingut una segona oportunitat i poden viure una vida digna.

Romania és una de les destinacions triades per personatges amb molt poder adquisitiu per anar a matar, legalment, aquests plantígrads. S'hi organitzen batudes i cada any un  nombre important d'exemplars d'ós moren sota les bales d'aquests "amants de la natura".

Entre els óssos acollits a la Reserva Zarnesti , n'hi ha dos que van ser rescatats després que la mare fos morta a trets. Ara ja són dos adults, amb la vellesa garantida, però amb una vida en llibertat estroncada.

Des que l'espècie humana va començar a evolucionar cap a homo sapiens (altrament conegut com a in-sapiens o, més modernament, homo destructor) hi ha hagut una competència ferotge amb altres espècies que també poblen el planeta i al que també hi tenen dret.

Hi ha moltes evidències científiques sobre el fet que homínids i altres bèsties compartien hàbitats i que es produïen baixes en tots dos col·lectius amb relativa freqüència.

El problema per als animals, però, va començar quan la presumpta "espècie escollida" va esdevenir una espècie-plaga, va desenvolupar-se incontroladament i va començar a desenvolupar tecnologies molt avançades, totes elles destructives qual meteorit, contra el planeta que ens acull i ens dóna vida.

Dos fets són inqüestionables:

1.-Un creixement demogràfic humà de 75 milions/any.

2.-L'extinció d'espècies més nombrosa, mai abans coneguda, d'origen antròpic.

Com a conseqüència, els animals salvatges s'han vist foragitats dels seus hàbitats, s'han vist perseguits, caçats, enverinats, capturats, esclavitzats i sense lloc on viure, en benefici de l'homo destructor.

I aquest problema, que afecta tota mena d'espècies dels altres animals, ha esdevingut un tema d'interès preferent per a organismes internacionals com la FAO qui, alarmada davant els constants conflictes entre bípedes i altres carnívors com els lleons, les hienes o els guepards a l'Àfrica, ha elaborat una llarga llista de recomanacions perquè els humans defensin els seus ramats i a ells mateixos dels seus possibles atacs sense haver de recórrer a l'extermini dels animals salvatges.

Ian Craigie, investigador de l'Institut de Zoologia de Londres i especialista en gestió dels grans vertebrats en les àrees protegides africanes, ha alertat de la gravetat de la situació per a moltes espècies en zones externes als parcs, però també del fet que els parcs nacionals africans no han estat capaços de mantenir les seves poblacions de mamífers, amb una disminució de fins al 59% en Masai Mara i Serengueti.

Els animals considerats "perillosos" no són només els carnívors, sinó també aquells que poden malmetre les collites tan necessàries per a la supervivència dels poblaments humans: elefants, hipopòtams, papions o búfals, i aquells  la caça furtiva dels quals ofereix ingressos immediats i generosos, com passa amb els rinocerons.

La campanya de la FAO pretén ensenyar a les comunitats africanes a protegir-se i a conviure amb la fauna salvatge i els dóna un llistat de solucions per evitar atacs als conreus o a les persones: pistoles de plàstic que disparen bales de pebre concentrat, que repel els elefants; fabricar envans protectors de conreus amb adob d'elefant i pebre picant i cremar-los -el fum foragitarà els animals-; fer servir els rucs com a animals de vigilància, perquè són valents i capaços de foragitar lleons, hienes i guepards a base de brams, guitzes i mossegades...

Les iniciatives conservacionistes són moltes i intenten arribar ràpidament als col·lectius afectats. Tanmateix, tècnics i científics de la FAO alerten que la situació pot esdevenir molt greu i de conseqüències irreversibles perquè les previsions avancen que en els propers 40 anys la població africana es duplicarà i arribarà als 2 000 milions de persones, intensificant la seva pressió demogràfica cap als territoris poblats per fauna silvestre.

I quan això esdevingui, com ja ha passat en Europa, en moltes parts d'Amèrica i Àsia, se'ls tancarà en petites reserves on grups reduïts de lleons, hienes, jirafes, hipopòtams, elefants, etc, sobreviuran sotmesos a l'home i enyorant temps millors, no massa llunyans, quan els seus avantpassats vivien en pau sobre una terra lliure, abans que una plaga es fes propietària absoluta del Planeta.